Data: 16 de febrer de 2020
Dimarts passat, en la festa de la Mare de Deu de Lourdes, celebràvem la Jornada mundial del Malalt. Enguany, la Jornada mundial i tot l’any ens proposen afrontar la solitud, sobretot en les situacions de malaltia. Per això el lema de l’any és ≪Acompanyar en la solitud≫.
Es tracta d’una proposta del departament de Pastoral de la Salut de la Conferència Episcopal Espanyola i la de la Tarraconense, concretant el lema proposat per Roma: ≪Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar≫ (Mt 11,28).
La solitud és considerada una epidèmia del segle XXI. Segons les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE 2018), uns cinc milions de persones a Espanya asseguren sentir-se soles. Quasi la meitat són persones grans. Cal distingir les diverses situacions de solitud. Hi ha una solitud que –podem dir– és buscada, necessària i saludable. És molt necessari tenir moments de solitud, d’intimitat amb un mateix per conèixer-se millor, per ≪sentir≫ els sentiments, per reflexionar sobre tot allò que vivim, per experimentar la necessitat de l’Altre –de Deu– i dels altres – les persones–, per prendre decisions. Si no assumim i escollim els moments i espais de la pròpia solitud, serà molt difícil afrontar la solitud no volguda, i que percebem com la sensació de sentir-se abandonat i desemparat.
Hi ha la solitud dels ancians, la majoria dels quals han viscut tota la vida en família però que ara, en una residència o a la pròpia llar, es troben molt sols, tot i tenir d’altres persones al seu costat. Ells desitgen que se’ls dediqui temps per compartir, perquè ara en tenen molt, de temps, i desitgen companyia, estimació i tendresa. Necessiten comprovar que se’ls recorda, que se’ls escolta, que continuen sent estimats i són membres importants de la família.
No podem oblidar els ancians que s’han quedat sense ningú proper, i que també necessiten la sol·licitud de persones que es converteixen d’alguna manera en la seva família.
La solitud dels malalts. La malaltia és un d’aquests moments en què més fàcilment es pot experimentar la solitud: la preocupació per la gravetat del diagnòstic, la incertesa de la curació, el dolor, les pèrdues en la vida social, potser del treball, de capacitats físiques, l’estada a l’hospital… Certament, la malaltia és un moment d’experiència de solitud, tant si s’està acompanyat com si s’està més sol. Tanmateix, és molt important sentir-se acompanyat en l’experiència de la malaltia respectant la situació de cada malalt.
Cal tenir present la solitud de les generacions que viuen enganxades als seus aparells mòbils i pendents de les xarxes socials, malgrat que no tinguin consciència d’aquesta solitud. Caldrà acompanyar-los perquè recuperin les relacions interpersonals, el tracte directe amb les persones; perquè recuperin el gust de mirar-se, d’escoltar-se, ja que no és comparable la relació personal i l’expressió del rostre amb allò que poden transmetre els ≪emoticons≫.
Ho he comprovat diverses vegades: la imatge d’un grup de persones al voltant d’una taula fent un àpat, totes en silenci mentre miren els seus mòbils, suposa un veritable problema d’aïllament, de comunicació, de manca de relació personal, d’individualisme.
I no hem d’oblidar les persones que, malgrat estar acompanyades, es troben soles. També cal acompanyar-les i pal·liar aquestes solituds.
Els cristians, a semblança de Jesucrist, som cridats a descobrir i a alleujar totes les formes de solitud. Acompanyar, estar a prop, entendre el que l’altre viu i compartir-ho… és una missió urgent.
