Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui acabem el cicle de catequesis sobre el parenostre. Podem dir que la pregària cristiana neix de l’audàcia d’anomenar Déu amb el nom de pare . Aquesta és l’arrel de la pregària cristiana: dir pare a Déu. Cal tenir coratge! No es tracta només d’una fórmula, sinó d’una intimitat filial en la qual som introduïts per gràcia: Jesús és el revelador del Pare i ens dona la familiaritat amb ell. «No ens deixa una fórmula que calgui repetir mecànicament. Com per a qualsevol pregària vocal, l’Esperit Sant, ensenya els fills de Déu a pregar el seu Pare mitjançant la Paraula de Déu» (Catecisme de l’Església catòlica, 2766). Jesús mateix va utilitzar diferents expressions per pregar al Pare. Quan llegim atentament els Evangelis, descobrim que aquestes expressions de pregària que sorgeixen dels llavis de Jesús recorden el text del parenostre.
Jesús ens dóna no sols les paraules de la nostra pregària filial, ens dóna al mateix temps l’Esperit per qui aquestes paraules esdevenen en nosaltres «esperit i vida» (cf. Jn 6,63). Encara més, la prova i la possibilitat de la nostra pregària filial és que el Pare «ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill que crida: “ Abbà , Pare!”» (Ga 4,6). Com que la nostra pregària interpreta els nostres desigs davant Déu, el Pare és encara «qui coneix els cors», qui «sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol» (Rm 8,27). La pregària al nostre Pare s’empelta en la missió misteriosa del Fill i de l’Esperit.
Per exemple, en la nit de Getsemaní Jesús prega així: « Abbà , Pare, tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols» (Mc 14,36). Ja hem recordat aquest text de l’Evangeli de Marc. Com no podem reconèixer en aquesta pregària, encara que sigui curta, un rastre del parenostre? Enmig de les tenebres, Jesús invoca Déu amb el nom d’ Abbà , amb confiança filial i, tot i sentint por i angoixa, demana que es compleixi la seva voluntat.
En altres passatges de l’Evangeli Jesús insisteix als seus deixebles perquè tinguin un esperit de pregària. La pregària ha de ser insistent, i sobretot ha de tenir presents els germans, especialment quan tenim amb ells relacions difícils. Diu Jesús: «Quan pregueu, si teniu res contra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes» (Mc 11,25). Com podem no reconèixer en aquestes expressions la similitud amb el parenostre? I els exemples podrien ser nombrosos fins i tot per a nosaltres.
En els escrits de Sant Pau no trobem el text del parenostre, però la seva presència emergeix en aquella magnífica síntesi on la invocació del cristià es condensa en una sola paraula: « Abbà !» (cf. Rm 8,15; Ga 4,6).
En l’Evangeli de Lluc, Jesús satisfà plenament la petició dels deixebles, que, veient-lo sovint aïllat i submergit en la pregària, un dia es decideixen a demanar-li: «Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles» (11,1). I aleshores el Mestre els va ensenyar la pregària al Pare.
Considerant el Nou Testament en conjunt, es veu clarament que el primer protagonista de cada pregària és l’Esperit Sant. No oblidem això: el protagonista de cada pregària cristiana és l’Esperit Sant. Nosaltres no podríem pregar mai sense la força de l’Esperit Sant. És ell qui prega en nosaltres i ens mou a pregar bé. Podem demanar a l’Esperit que ens ensenyi a pregar, perquè ell és el protagonista, qui fa la veritable oració en nosaltres. Bufa en el cor de cada un de nosaltres, que som deixebles de Jesús. L’Esperit ens fa capaços de pregar com a fills de Déu, perquè realment ho som pel baptisme. L’Esperit ens fa pregar en el «solc» que Jesús va excavar per a nosaltres. Aquest és el misteri de la pregària cristiana: per gràcia ens sentim atrets en el diàleg d’amor de la Santíssima Trinitat.
Jesús pregava així. A vegades va usar expressions que són segurament molt llunyanes del text del parenostre. Pensem en les paraules inicials del salm 22, que Jesús pronuncia a la creu: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 27,46). El Pare celestial pot abandonar el seu Fill? No, certament. Però l’amor per nosaltres, pecadors, ha portat Jesús fins aquest punt: fins experimentar l’abandó de Déu, el seu allunyament, perquè ha pres sobre seu tots els nostres pecats. I fins i tot en el crit d’angoixa, es manté el «Déu meu, Déu meu». En aquell «meu» hi ha el nucli de la relació amb el Pare, és el nucli de la fe i de la pregària.
Per això, a partir d’aquest nucli, un cristià pot pregar en qualsevol situació. Pot assumir totes les pregàries de la Bíblia, especialment dels Salms; però també pot pregar amb moltes expressions que en milers d’anys d’història han omplert els cors dels homes. I no deixem mai de parlar al Pare dels nostres germans i germanes en la humanitat, perquè cap d’ells, especialment els pobres, quedi sense consol i sense una part de l’amor.
En acabar aquesta catequesi, podem repetir aquella pregària de Jesús: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10,21). Per pregar hem de fer-nos senzills, perquè l’Esperit Sant vingui a nosaltres i sigui ell qui ens guiï en la pregària.
Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

20190525061157_audiencia220519cat.doc