Estimats germans i germanes, bon dia!
Llegint els Fets dels Apòstols es veu com l’Esperit Sant és el protagonista de la missió de l’Església: és ell qui guia la ruta dels evangelitzadors mostrant-los el camí a seguir.
Això ho veiem clarament quan l’apòstol Pau, havent arribat a Tròada, té una visió. Un macedoni li suplica: «Vine a Macedònia i ajuda’ns!» (Ac 16,9). La gent de Macedònia del Nord està orgullosa d’això, està molt orgullosa d’haver cridat a Pau perquè fos ell qui els anunciés Jesucrist. Recordo molt aquelles bones persones que em van acollir amb tant d’afecte: que conservin aquesta fe que Pau els va predicar! L’Apòstol no va dubtar i va marxar cap a Macedònia, segur que era el mateix Déu qui l’enviava, i va arribar a Filips, «colònia romana» (Ac 16,12) per la via Egnàcia, per predicar l’Evangeli. Pau es queda allí uns dies. Tres fets caracteritzen la seva estada a Filips durant aquests tres dies: tres fets importants. 1) L’evangelització i el baptisme de Lídia i de la seva família; 2) la detenció que pateix, junt amb Siles, després d’haver exorcitzat una dona esclava explotada pels seus amos; 3) la conversió i el bateig del seu escarceller i de la seva família. Vegem aquests tres episodis en la vida de Pau.
El poder de l’Evangeli s’adreça, en primer lloc, a les dones de Filips, en particular a Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira, una creient en Déu a qui el Senyor obre el cor «perquè fes cas del que deia Pau» (Ac 16,14). Lídia, de fet, acull Crist, rep el baptisme junt amb la seva família i acull aquells que són de Crist, allotjant Pau i Siles a casa seva. Aquí tenim el testimoni de l’arribada del cristianisme a Europa: l’inici d’un procés d’inculturació que perdura fins avui. Ha entrat des de Macedònia.
Després de la calidesa experimentada a casa de Lídia, Pau i Siles es veuen amb la duresa de la presó: passen del consol d’aquesta conversió de Lídia i de la seva família, a la desolació de la presó, on són tancats per haver alliberat en nom de Jesús «una noia posseïda d’un esperit que endevinava el futur » i «els seus amos hi feien un bon negoci» amb l’ofici de pitonissa (Ac 16,16). Els seus amos guanyaven molt i aquesta pobra noia feia el que fan les pitonisses: t’endevinava el futur, et llegia les mans —com diu la cançó, «agafa aquesta mà, gitana», i per això la gent pagava. També avui, estimats germans i germanes, hi ha persones que paguen per això. Recordo que a la meva diòcesi, en un parc molt gran, hi havia més de seixanta tauletes on estaven asseguts els endevinadors i les endevinadores, que et llegien la mà i la gent es creia aquestes coses! I pagava. I això també passava a l’època de sant Pau. Els seus amos, en represàlia, denuncien Pau i condueixen els Apòstols davant els magistrats amb l’acusació de desordre públic.
Però què passa? Pau és a la presó i durant el seu empresonament passa un fet sorprenent. Està trist, però en comptes de queixar-se, Pau i Siles entonen una lloança a Déu i aquesta lloança fa créixer una força que els allibera: durant la pregària un terratrèmol sacseja els fonaments de la presó, s’obren les portes i cauen les cadenes de tots (cf. Ac 16,25-26). Com en la pregària de la Pentecosta, també la que fan des de la presó provoca efectes prodigiosos.
L’escarceller, creient que els presos s’havien escapat, va estar a punt de suïcidar-se, perquè els escarcellers pagaven amb la pròpia vida si un pres s’escapava; però Pau li crida: «Tots som aquí!» (Ac 16,28). Ell aleshores pregunta: «Què he de fer per a salvar-me?» (v. 30). La resposta és: «Creu en Jesús, el Senyor, i us salvareu tu i tota la teva família» (v. 31). Arribat aquest moment s’esdevé el canvi: a mitjanit, l’escarceller escolta la paraula del Senyor junt amb la seva família, acull els Apòstols, els renta les ferides
—perquè havien estat apallissats–— i junt amb la seva família rep el baptisme; després, «celebrà amb tota la família d’haver cregut en Déu» (v. 34), parà la taula i convidà Pau i Siles a quedar-se amb ells: el moment del consol! Enmig de la nit d’aquest anònim escarceller, la llum de Crist brilla i esvaeix la foscor: les cadenes del cor cauen i neix en ell i en els seus familiars una joia que no havien sentit mai. Així l’Esperit Sant realitza la missió: des de l’inici, des de Pentecosta, i després ell és el protagonista de la missió. I ens fa avançar, hem de ser fidels a la vocació del que l’Esperit ens porta a fer, per portar l’Evangeli.
Demanem també nosaltres a l’Esperit Sant un cor obert, sensible a Déu i acollidor dels germans, com el de Lídia, i una fe valenta, com la de Pau i Siles, i també una obertura de cor, com la de l’escarceller que es deixa tocar per l’Esperit Sant.
Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

20191106042136_audiei-ncia301019cat.docx