«Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (Ac 2,42). La vida de la comunitat primitiva entre l’amor a Déu i l’amor als germans
Estimats germans i germanes, bon dia!
El fruit de Pentecosta, la poderosa efusió de l’Esperit de Déu sobre la primera comunitat cristiana, va ser que moltes persones van sentir els seus cors traspassats per l’anunci feliç —el kerigma — de la salvació en Crist i es van adherir a ell de manera lliure convertint-se, rebent el baptisme en nom seu i rebent el do de l’Esperit Sant. Prop de tres mil persones entren a formar part d’aquesta fraternitat que és l’hàbitat dels creients i el ferment eclesial de l’obra d’evangelització.
El calor de fe d’aquests germans i germanes en Crist fa de les seves vides l’escenari de l’obra de Déu que es manifesta amb prodigis i senyals per mitjà dels Apòstols. Allò que és extraordinari es torna ordinari i la vida quotidiana es converteix en l’espai de la manifestació de Crist viu.
L’evangelista Lluc ens ho explica mostrant-nos l’Església de Jerusalem com el paradigma de cada comunitat cristiana, com la icona d’una fraternitat que fascina i que no s’ha de mitificar però tampoc s’ha de minimitzar. El relat dels Fets dels Apòstols deixa que mirem entre les parets de la domus on els primers cristians es reuneixen com a família de Déu, espai de koinonia , és a dir, de la comunió d’amor entre germans i germanes en Crist. Veiem que viuen d’una manera precisa: «Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (Ac 2,42).
Els cristians escolten de manera assídua la didaché o l’ensenyament apostòlic, practiquen unes relacions interpersonals de gran qualitat també a través de la comunió de béns espirituals i materials; recorden el Senyor mitjançant la «fracció del pa», és a dir, de l’eucaristia i dialoguen amb Déu en la pregària. Aquestes són les actituds del cristià, les quatre petjades d’un bon cristià. A diferència de la societat humana, on es tendeix a fer els interessos propis, independentment o fins i tot a expenses dels altres, la comunitat de creients foragita l’individualisme per a fomentar la compartició i la solidaritat.
No hi ha lloc per a l’egoisme en l’ànima d’un cristià: si el teu cor és egoista, no ets cristià, ets un mundà que cerca només el seu favor, el seu benefici. I Lluc ens diu que els creients estan units (cf. Ac 2,44). La proximitat i la unitat són l’estic dels creients: propers, preocupats els uns dels altres, no per tafanejar sobre l’altre, no, sinó per ajudar, per apropar-s’hi.
La gràcia del baptisme revela, per tant, el vincle íntim entre els germans en Crist que són cridats a compartir, a identificar-se amb els altres i a donar «segons les necessitats de cadascú» (Ac 2,45), és a dir, la generositat, l’almoina, la preocupació per l’altre, visitar els malalts, anar a veure els qui passen necessitats, els qui necessiten consol. I precisament aquesta fraternitat perquè elegeix el camí de la comunió i de l’atenció als necessitats, aquesta fraternitat que és l’Església pot viure una vida litúrgica veritable i autèntica:
«Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble» (Ac 2,46-47).
Per últim, el relat dels Fets ens recorda que el Senyor garanteix el creixement de la comunitat (cf. 2,47): la perseverança dels creients en l’aliança genuïna amb Déu i amb els germans es converteix en una força atractiva que fascina i conquista a molts (cf. Evangelii gaudium , 14), un principi gràcies al qual viu la comunitat creient de cada època.
Demanem a l’Esperit Sant que faci de les nostres comunitats llocs on rebre i activar la nova vida, les obres de solidaritat i de comunió, llocs on les litúrgies siguin un encontre amb Déu, que es converteix en comunió amb els germans i les germanes, llocs que siguin portes obertes a la Jerusalem celestial.
