Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya

Des de l’any 2000, cada segon diumenge de Pasqua l’Església celebra el Diumenge de la Divina Misericòrdia, una festivitat instituïda pel papa sant Joan Pau II quan va canonitzar Sor Faustina Kowalska, religiosa que havia rebut de Jesús, tal com explica en el seu diari, l’encàrrec de promoure la devoció a la Divina Misericòrdia, per tal que la misericòrdia sigui un refugi i protecció per a totes les ànimes i ens pugui ajudar a viure intensament la bona notícia de la Pasqua.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Diumenge de la Divina Misericòrdia, així com de l’educació dels fills, de la religió a l’escola, d’una Església en diàleg amb la societat, de salvar l’ésser humà, d’un sol cor i una sola ànima, de l’experiència de l’apòstol sant Tomàs i de la carta apostòlica Patris corde.

El cardenal Joan Josep Omella, parla del Diumenge de la Divina Misericòrdia. Diu que “en aquesta celebració, els cristians recordem de manera especial que Déu és misericordiós”, que “del cor de Déu brolla un corrent de misericòrdia que ens omple d’alegria, d’esperança i guareix totes les nostres ferides” i que “si llegim amb atenció la Sagrada Escriptura descobrirem que Déu mostra el seu amor de moltes maneres”. Afirma que “Déu és un pare que s’apiada dels fills i els estima incondicionalment”, que “Déu ens ensenya a caminar, ens pren en els seus braços i s’inclina davant nostre per donar-nos menjar (cf. Os 11, 3-4)” i que “Déu, a través del seu Fill, es revela com un amic fidel que sempre és al nostre costat”.  Recorda que “el profeta Jeremies explica que quan va rebre la crida de Déu, aquest li va preguntar: «Què veus, Jeremies?», i ell li va respondre: «Veig una branca d’ametller» (Jr 1,11)”. Diu que “l’ametller és el primer arbre de la primavera”, que “quan tot sembla mort, les seves flors anuncien que ve un temps nou” i que “així és Déu”: “Quan tot sembla perdut, Ell es manifesta com esperança i vida nova”. Manifesta que “Déu és tendresa” i que “Ell és la llum que ens il·lumina i transforma la vida, elimina les rivalitats i els odis i ens fa propers als més necessitats”. Finalment, demana que “Maria, mare de la misericòrdia, ens ajudi durant tota la Pasqua a trobar aquest raig de llum i les llavors de l’amor de Déu en la nostra vida de cada dia”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, exclama que “la Pasqua és el “dia en què ha actuat el Senyor” (Sl 117), el jorn en el qual “la pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici”” i diu que “aquests diumenges de Pasqua, viscuts com una sola festa al llarg de la cinquantena pasqual, anirem proclamant amb aquest salm 117, que la misericòrdia del Pare és eterna, que el seu amor és incondicional i salvador, i que el pecat i el mal, han estat vençuts per la Creu”. Recorda que “sant Joan Pau II va proclamar aquest diumenge segon de Pasqua el diumenge de la Divina Misericòrdia” i que “Jesucrist ha ressuscitat i ha vessat la immensa i incondicional misericòrdia del Pare en els cors de tots”. Demana que ens obrim “al do de l’Esperit Sant que ens regala el Pare, per mitjà del Crist Ressuscitat” i expressa que “podem estimar com Jesús, i donar la vida per amor als germans, ser u amb el Pare i el seu enviat, Jesús, perquè el món cregui”, així com que “podem realitzar les obres de misericòrdia, estimant amb obres i de veritat, descobrint en els necessitats el mateix Crist, posant amor on no n‘hi hagi, vencent el mal amb el bé”. Manifesta que “Jesús, traspassat a la Creu per amor, ha fet brollar del seu Sagrat Cor la divina misericòrdia especialment per als qui no la mereixíem, perquè tothom i en tots els temps, tenim cabuda en el seu amor, sempre redemptor i renovador”. Finalment, diu que “Pasqua és recomençar”, que “Déu sempre ens acompanya en aquest camí”, que “d’Ell venim, en Ell vivim i cap a Ell ens dirigim” i que “mentrestant ens dona l’Església, una “família” de germans; i ens sosté amb la seva gràcia perquè no caiguem i perquè si caiem, ens aixequem”, ja que “Ell és sempre Pare i font de Misericòrdia”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “vuit dies després de Pasqua tornem a celebrar la resurrecció del Senyor, perquè cada diumenge és per als cristians la nostra pasqua setmanal” i que “el diumenge és el dia clau per als cristians”, ja que “aquest dia de la setmana dona sentit al nostre quefer quotidià: creiem que en aquest dia Jesús ressuscità d’entre els morts, per donar-nos la vida nova”. Recorda també que “en la litúrgia dominical del segon diumenge de Pasqua llegim el relat de les aparicions del Crist ressuscitat als seus deixebles en el cenacle, el mateix dia de la Pasqua i vuit dies després” i que en aquesta escena evangèlica Jesús mostra les seves ferides de ressuscitat, “signe lluminós de l’amor misericordiós de Déu a favor nostre”. Afirma que “la Divina Misericòrdia no és una simple devoció, sinó que és la raó de tot el misteri de la nostra redempció i de la nostra vida de redimits” i que “Déu ha segellat l’amor a favor de la humanitat amb aquestes ferides glorioses del seu Fill”. Manifesta que “creure en la divina misericòrdia significa viure en l’esperança que la humanitat no va vers el col·lapse, malgrat les amenaces que intenten de minar aquesta esperança” i que “afirmar que el nostre Déu és amor que perdura eternament dona als cristians la certesa d’un futur obert al nostre davant, en l’horitzó de la misericòrdia”. Remarca que “no hi ha res ni ningú que no pugui trobar en la Divina Misericòrdia «l’oli del consol i el vi de l’esperança» (Prefaci comú VIII)”. Finalment, demana que “no cessi, doncs, la pregària que implora, en aquesta hora de la història, la misericòrdia divina a favor de la humanitat”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “quan comença l’última etapa del curs, els pares que teniu fills en edat escolar comenceu a pensar en el següent” i està convençut que “l’educació dels vostres fills és una de les coses que més us preocupa, i que desitgeu encertar en les decisions perquè voleu el millor per a ells”. Afirma que “el procés educatiu és un camí de creixement personal en totes les dimensions, i no es redueix únicament a l’àmbit acadèmic i l’aprenentatge de coneixements” i que “un desenvolupament integral inclou també l’assimilació d’actituds i valors per a integrar-se en la societat buscant el bé de tots, convivint fraternalment i treballant per un món més just”. Expressa que “per a interioritzar aquests principis i portar-los a la pràctica, les persones necessitem educar-nos en una certa autodisciplina valorant el treball i l’esforç, i creixent en el sentit de la pròpia responsabilitat” i que els cristians no podem oblidar que “la nostra fe inclou una visió de les realitats humanes”. Manifesta que “en una educació integral no hauria de faltar la formació en la fe que ajude a comprendre el perquè de les opcions cristianes davant la vida i davant el món que ens envolta” i vol animar els pares a “incloure l’ensenyament de la religió en els programes educatius dels vostres fills”. Afirma que “els primers educadors i, per tant, els qui tenen el dret i el deure de decidir l’orientació fonamental de l’educació que han de rebre els xiquets i joves són els pares” i que “els poders públics tenen l’obligació que aquests puguen accedir per igual a l’educació que desitgen per als seus fills”. Finalment, diu que pensa que “el servei educatiu que l’Església ofereix a la societat continua sent necessari en el moment actual”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que cada any fa una crida “als qui formeu part del món escolar perquè inscriviu els alumnes a la classe de religió” i hi torna a insistir enguany “sobretot perquè s’ha aprovat una nova llei d’educació, sospitosa de voler arraconar o treure del currículum una matèria que contribueix a educar integralment els nens i els joves”. Afirma que la seva crida “va més enllà del cercle de la comunitat educativa escolar” i que “es dirigeix a tota la societat amb l’interès d’alertar de la seva importància”. Diu que el sorprèn “la frivolitat d’algunes declaracions d’autoritats polítiques i acadèmiques justificant la desaparició a la pràctica d’una matèria que tant ha beneficiat el sistema social” i que “a vegades es nota massa una aversió o menyspreu a tot el que significa l’educació en valors dins de l’escola”. Està convençut de la “benèfica importància de la classe de religió” i anima tothom a “inscriure-s’hi malgrat les dificultats que comporta la pràctica administrativa habitual, amb massa estratagemes per fer desistir de la inscripció”. Recorda que “recentment s’ha publicat Panorama de la religión en la escuela. Informe 2020, dirigit per Carlos Esteban Garcés (Editorial SM)”, “un estudi sociològic molt seriós i ben documentat sobre aquesta matèria”. Recorda “algunes afirmacions de l’estudi que fan engrescadora la seva lectura i apunten a una valoració general dels diferents estaments de l’escola”. Finalment, diu que “si acceptem la gran professionalitat d’aquest estudi, hem d’admetre que els protagonistes d’aquesta parcel·la del saber valoren i no rebutgen la matèria en l’àmbit escolar”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, continua glossant el document dels bisbes Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? i, concretament, vol remarcar “un tret característic del rostre de l’Església que surt del Concili, que és el diàleg amb la societat”. Diu que “per a poder dialogar amb la societat i, sobretot, amb els qui no pensen com nosaltres, en primer lloc cal estimar-los” i que “l’Església d’avui ha de reproduir aquell diàleg d’amor entre Déu i la humanitat que ha tingut lloc al llarg de tota la història de la salvació, perquè, tal com afirmem els bisbes en el document esmentat, «el designi del Déu […] es revela a redós d’un diàleg entre Creador i criatura, que troba el seu punt culminant en el moment que Maria, la noia verge de Natzaret, pronuncia el seu fiat: “Que es compleixi en mi la teva paraula” (Lluc 1,38)»”. Expressa que “com afirmava el Concili Tarraconense, a la nostra Església cal que «es potenciïn les institucions ja existents per al diàleg entre la fe i la cultura i que se’n creïn de noves allà on no existeixin i siguin necessàries»” i que “a la nostra arxidiòcesi de Tarragona aquest diàleg té una importància cabdal per la presència de la Universitat”. Finalment, diu que “calen unes actituds per anar al diàleg: sobrietat, solidaritat, visió positiva, gratuïtat, disposició al compromís i a la participació en la vida associativa i política, i llibertat davant els nous ídols socials”, d’aquí que “els bisbes, en el document que glossem, en parlar de l’Església com a subjecte que comunica l’Evangeli, expressem aquest ideal per a l’Església: «Aquest poble escolta l’Evangeli de la pau, refusa el conflicte, promou el perdó i la reconciliació, cerca de refer allò que s’havia trencat i construeix ponts allí on s’havien alçat murs.»”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que va poder assistir “a una interessant tertúlia, en la qual participaven especialistes de l’àmbit de la comunicació social i de la pedagogia”, on “es debatia la difícil i interessant qüestió de l’efecte que l’enorme poder mediàtic de les comunicacions digitals està produint en la política, en l’educació, en la psicologia de les persones”. Explica que en aquesta tertúlia “existia un acord clar: “Cal salvar l’ésser humà, el subjecte humà, en allò que té de persona lliure i responsable!”” i diu que “aquest és un crit que se sent avui des de diferents àmbits de la cultura, amb el seu ressò en els pensadors més lúcids”. Afirma que “en la Resurrecció de Jesucrist, no només va ressuscitar Jesús de Natzaret, sinó també tota la humanitat” i que “en Ell va ressuscitar tot el que és realment humà, val a dir, tot el que constitueix la dignitat de la persona humana, tal com va ser creada per Déu”. Afirma també que van ressuscitar les noves tecnologies, l’Internet, les xarxes socials, la connectivitat superdesenvolupada, els robots, etc., “en el sentit que és obra del treball humà, de la seva creativitat i enginy”, però que “el que no va poder ressuscitar en Jesucrist és gran part de l’ús que fem de tot això”. Manifesta que “per a nosaltres l’ésser humà perfecte és el mateix Jesucrist” i que “amb Ell va ressuscitar la seva llibertat, la seva veritat, la seva dignitat, la seva paraula, el seu obrar, el seu amor”. Finalment, expressa que “la persona humana, lliure, responsable, conscient, creativa, solidària, treballadora, alegre, positiva, sincera… ja ha ressuscitat en Crist”, que “el que falta és quelcom indispensable: que nosaltres estiguem amb Ell” i que “aquest és al camí per a salvar l’ésser humà”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que “la primera lectura de la Missa d’aquest diumenge explica com “la multitud dels germans tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei del tots””. Afirma que “la imatge que descriu el llibre dels Fets dels Apòstols és d’una unitat tan gran, que va de les coses espirituals a les materials”. Expressa que “l’Església està cridada a ser comunitat d’amor” i que “l’amor al proïsme esdevé una obligació per a cada cristià i per a tota la comunitat eclesial”, així com que “en tota comunitat cristiana s’han de compartir els béns de manera que no hi hagi pobres en ella”. Constata que “des que va sorgir la diaconia en la primera comunitat cristiana de Jerusalem fins als nostres dies, en la història de l’Església trobem molts exemples admirables de caritat envers els necessitats tant de persones concretes com de comunitats, congregacions i institucions”. Explica que “arribats en el segle XX, el papa Pius XII va fundar Càritas Internationalis, al mes de desembre de 1951, que és l’organisme principal de l’Església per portar a terme aquesta missió d’acció caritativa i social” i que la missió de Càritas “consisteix en acollir, ajudar i treballar amb les persones en situació de necessitat i pobresa, i promocionar-les perquè arribin a ser protagonistes del seu propi desenvolupament integral, des del compromís de la comunitat cristiana”. Finalment, recorda que “els primers cristians tenien un sol cor i una sola ànima” i demana que “el Senyor ens ajudi a mantenir aquest mateix estil de vida i de comunitat, i d’aquesta manera posar el nostre gra de sorra en la construcció d’un món més fraternal i solidari”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que l’experiència de l’apòstol sant Tomàs li ha fet pensar en “tots aquells que «no creuen», «dubten», «no saben» o «neguen»” i també en “els qui creiem, en els qui confiem en Jesucrist mort i ressuscitat en el si de l’Església”. Afirma que “la narració ens pot fer pensar en persones que tots coneixem, que estimem, que fan camí amb nosaltres i que no comparteixen la nostra fe en Jesucrist”. Recorda alguns fets que ha viscut personalment que l’ajudaran a concretar la reflexió, com ara la visita a la família d’una difunta a la sala de vetlla del tanatori i les paraules del marit de la difunta que li explicava que “la seva dona era molt religiosa, però que a ell li ha estat impossible creure” o bé “trobades amb persones que es declaraven «atees», ben convençudes i amb una certa militància” o amb “persones que, sense manifestar-se creients, valoren, agraeixen i defensen les arrels cristianes del nostre poble i de la nostra cultura”.  Manifesta que els dubtes de Tomàs li han fet pensar en “la resposta de Jesús ressuscitat: mira’m, palpa’m i feliços els qui creuran sense haver vist” i que “avui, els cristians, les nostres comunitats, podem dir: mireu-nos i veureu!”. Es pregunta “què haurien de «veure»?” i respon que haurien de veure “que vivim a fons la millor notícia dirigida a la persona i a la humanitat: Déu ens estima tant i s’ha fet un de nosaltres en Jesús per oferir-nos la possibilitat de viure estimant i d’assaborir del tot la vida, l’amor i la felicitat que tastem i desitgem”; “que creiem en la resurrecció”; “que ens estimem a semblança de Jesús, fins arribar al perdó dels qui ens han fet o ens fan mal” i “que per a nosaltres tota persona gaudeix de la gran dignitat de ser fill o filla de Déu”. Finalment, es pregunta: “Ho veuen?”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “durant tota aquesta setmana la litúrgia ens ha presentat les aparicions del Senyor ressuscitat” i que “els deixebles ni ho negaren, ni fugiren, al contrari acolliren els esdeveniments”. Aquesta actitud el porta a “parlar –el Papa a la Patris corde– de l’acollida del designi de Déu en els esdeveniments”. Recorda que el papa diu que “Josep va acollir Maria sense posar condicions prèvies. Va confiar en les paraules de l’àngel” i diu que “nosaltres, també podem ser dels que acullen la realitat i saben descobrir-hi el designi de Déu i l’afronten amb valentia i creativitat”. Constata que “sovint, davant les dificultats, escollim o el sobreesforç per comprendre, per resoldre o la fugida per intentar negar la realitat”, que, en canvi, sant Josep “mostra una actitud teologal –que compta amb Déu-“ i que “es tracta d’acollir els esdeveniments amb cor obert per a descobrir un designi més profund, un projecte que desborda els nostres projectes”. Recorda que “el Papa, amb una pinzellada, insinua la raó de fons de l’actitud prometeica o evasiva”: “Josep deixa de banda els seus raonaments per a donar pas a allò que succeeix i, per més misteriós que li sembli, ho acull, assumeix la responsabilitat i es reconcilia amb la seva pròpia història”. Afirma que “per a Josep ni la dona que va prendre per esposa, ni el naixement del seu fill, ni la persecució que el va obligar a fugir a Egipte, fou com s’havia imaginat”, però que no va fugir ni se’n va desentendre  “perquè sabia que la seva vida era com Déu volia, ell l’havia preparada i teixida per a tot allò que tenia al davant en cada moment i a ell li corresponia acollir-la amb confiança”. Finalment, diu que ha glossat “la primera part del capítol “Pare en l’acollida”, la que ens mostra com n’és de clau assumir la pròpia història com lloc de descoberta del designi de Déu”.