Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Diumenge 29 de novembre, l’Església catòlica inicia un nou any litúrgic amb el temps d’Advent, un temps d’esperança, de conversió i de preparació del Nadal, un període de quatre setmanes dedicat a mantenir i revitalitzar una bona disposició personal i comunitària davant de la vinguda del Nen-Déu que neix a la cova de Betlem.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del nou any litúrgic i de l’Advent, així com de la fraternitat universal i de l’esperança.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “malgrat la pandèmia, procurarem que noves corones d’Advent il·luminin les nostres esglésies i, a poc a poc, anar creant i retrobant l’ambient joiós del Nadal” i que “aquestes quatre setmanes ens parlen d’una actitud fonamental, a vegades poc conreada, que és l’espera”. Afirma que “esperem el naixement del Senyor, però no l’esperem passivament, sense posar-hi res de la nostra part” i que “l’antesala on ens han convidat a romandre no és la sala d’espera avorrida i monòtona on perdre el temps, sinó l’espai on poder conrear i aprofundir, tant personalment com comunitàriament, una sèrie de virtuts”. Manifesta que “un primer camp a conrear és la paciència, una virtut cada vegada més escassa en el nostre món occidental, més aviat dominat per la urgència, la immediatesa i les presses”. Expressa que “disposar d’un temps fort per arribar al Nadal significa que l’Església ens convida a no perdre’ns en superficialitats i lleugereses, sinó a donar el valor just que es mereix la solemnitat eclesial de l’Encarnació del Fill de Déu” i que “és per això que l’Advent necessita la pregària pausada i la reflexió serena i assossegada”. Manifesta que “a la gran sorpresa de l’Encarnació del Fill de Déu hi ha de correspondre la nostra llibertat responsable, perquè el Senyor vol atreure’ns amb el seu amor i ens convida a formar part d’una nova humanitat”. Finalment, diu que l’’espera té encara un altre valor fonamental, que és fer créixer el desig”, que “el desig de Déu és el motor per engendrar el món nou que ens porta el Nadal” i que “aleshores, el nostre entusiasme esdevindrà un testimoniatge autèntic per la joia de viure’l”.
El cardenal Joan Josep Omella, diu que “l’Església és portadora d’un gran misteri d’amor i salvació, i té la missió de difondre’l pel món” i que “la gran família de l’Església ofereix a tots els homes i les dones del món un encontre amb Jesucrist”, que “ens revela que Déu és amor i vol fer-nos partícips de la seva vida eterna”. Reconeix que “el camí a seguir no és senzill” i que “per fer-lo cal un acompanyament”. Afirma que “l’Església, que és mare i mestra, ens ensenya a endinsar-nos en el misteri de Déu de diverses maneres”, com per exemple amb la lectio divina, “que convida a la lectura, meditació i pregària de la Paraula de Déu, deixant que l’Esperit Sant ens il·lumini i ens renovi”. Recorda que “la santa Mare Església, mitjançant l’any litúrgic, ens convida a fer aquesta contemplació del misteri de Déu amb un calendari de lectures de la Paraula de Déu i de les celebracions que es distribueixen al llarg d’un any” i que “el tret més singular de les celebracions dominicals, d’aquest nou any litúrgic que avui encetem, és que els passatges de l’Evangeli que seran proclamats correspondran a l’evangelista sant Marc”. Per tal d’entrar en profunditat en l’Evangeli de Marc ens fa tres propostes: ens convida a agafar la Bíblia i llegir el comentari introductori de l’editor a l’Evangeli segons Sant Marc; ens convida a llegir al web diocesà “els diversos articles de biblistes que durant aquest Advent ens ajudaran a endinsar-nos en l’Evangeli de Marc” i ens convida a llegir cada dia, durant el temps d’Advent, un capítol de l’Evangeli de Marc, “de manera que arribareu a les celebracions de Nadal amb tot l’Evangeli llegit”. Finalment, ens desitja a tots “un sant i intens Advent, que ens prepari de cor per a la celebració del misteri de l’encarnació i naixement de Crist a Betlem”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que l’Advent “enguany amb la pandèmia no serà tant preparar trobades i festes de família”, sinó que serà sobretot “preparar-nos al Nadal de forma més autèntica, més cristiana, amb caritat, oració, austeritat i alegria”. Afirma que “l’Advent ha de significar l’acollida de Déu que es fa Déu-amb-nosaltres i que canvia la història; l’acollida de Jesucrist que es fa germà nostre i que roman amb nosaltres tots els dies, fins a la fi dels temps” i que “ens continua dient a la nostra generació: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi” (Ap 3,20)”. Demana que “escoltem la veu del Senyor”, que li obrim “la porta de la nostra vida” i que ens deixem “omplir de la seva llum”. Expressa que “iniciem l’Advent amb molta esperança, perquè el qui arriba és “el Senyor de l’univers”, el qui tot ho pot, el qui sempre perdona i refà”, que “l’esperança és una virtut serena, humil i petita, fràgil si ho voleu, però vivificadora de la fe i de la caritat” i que “nosaltres ens mantenim esperançats, ferms i fidels, amb la mirada fixa en allò que val per sempre i que no passarà mai” perquè “de fet, la nostra esperança és una Persona, és el Crist”. Manifesta que “aquesta actitud esperançada és la que ens cal”: “Sembrar esperança enmig de la pandèmia, en aquests camps, com en d’altres que cadascú pot estar vivint amb dolor”. Constata que “és aquesta realitat de pecat i de dolor que Crist ve a fer-se seva, naixent enmig de nosaltres”. Finalment, diu que “preparem el Nadal que ha de ser una realitat cada dia”, que “el Senyor arriba amb poder, ve a posar joia on només hi creix el ressentiment” i demana que “Ell arribi a tots”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que comencem un nou Advent, “un temps litúrgic que ens convida a preparar-nos per a rebre el Senyor que ve”, que es fa present. Diu també que “el temps d’Advent és, per damunt de tot, una invitació a descobrir el Senyor, present en la nostra vida” i que “és temps d’esperança i ens ajuda a entendre la història i tots els seus esdeveniments com a moments de gràcia, de salvació, si estem atents al pas de Déu i obrim el cor a la seva acció salvadora”. Recorda que “l’evangeli d’avui ens exhorta a estar atents a la vinguda de Crist, al seu pas per la nostra vida” i que “estar atents significa seguir-lo amb totes les conseqüències, sense deixar-se vèncer pels imprevistos de la vida o pels problemes inevitables en el dia a dia”, amb una esperança que “se sosté en la seguretat que el Senyor està present al llarg de la vida, en tot moment, acompanyant-nos sempre, i en que arribarà un dia que el podrem veure cara a cara”. Afirma que “quan el temps està buit de sentit, l’espera es fa insuportable, i quan la vida és com una carcassa buida de contingut, l’espera esdevé un pes massa gran” i que “en canvi, quan el temps, les circumstàncies i el mateix dolor estan carregats de sentit, l’existència tota sencera s’omple de llum, reneix l’esperança i torna l’alegria”. Finalment, demana que “visquem intensament el present en el que hi comencem a rebre els dons del Senyor, i posem la mirada en un futur ple d’esperança” i demana que “la Mare de Déu ens ajudi, doncs, a viure aquest temps amb una actitud d’esperança activa”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “en començar el temps d’Advent, la litúrgia de l’Església ens convida a recórrer el camí espiritual que ens conduirà a la celebració del Nadal i ens prepara perquè el visquem amb autenticitat cristiana”. Reconeix que “segurament enguany no podrem viure aquestes festes de la mateixa manera que en anys anteriors” i que “l’ambient extern que alegra els carrers dels nostres pobles i ciutats i il·lusiona a xiquets i majors serà diferent”, però que “això no significa que no celebrarem el Nadal” i que “això ens pot portar a una major senzillesa i a centrar-nos en el que celebrem: la bona notícia que el Fill de Déu ha vingut al nostre món”. Manifesta que “des de fa uns mesos estem vivint una situació que mai haguérem imaginat” i que la pandèmia “és una experiència de fragilitat global que ens ha desconcertat i que cada dia sentim més pròxima”, ja que “avui tots coneixem a persones concretes que han patit aquesta malaltia i fins i tot que han mort”. Afirma que “el Fill de Déu ve al nostre món a fer seus els nostres sofriments i fragilitats, a anunciar-nos una paraula de consol i d’esperança” i que “el seu naixement en soledat i pobresa ens indica quins són els primers cridats al seu Regne; ens convida a reconèixer amb humilitat les nostres pobreses i fragilitats”. Finalment, diu que “l’inici de l’Advent ens indica en quina direcció hem de caminar cap al Nadal: no orientant-nos a les coses que ens distrauen de l’essencial, sinó tornant-nos cap a Déu, cap a eixe Déu que no es queda en la seua glòria indiferent al sofriment humà, sinó que ha volgut fer-lo seu en el seu Fill i mostrar-nos d’aquesta manera la grandesa del seu amor”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “un fort desig roman inamovible en el cor de l’ésser humà: viure amb autenticitat, practicar la coherència entre pensament i acció i manifestar la sinceritat dels nostres plantejaments personals” i que “els cristians hi afegim, encara, la petició al Senyor perquè ens acompanyi a complir amb aquest admirable desig i a mantenir ferma l’esperança en el compliment de les promeses divines i en el treball constant per seguir-lo”. Afirma que “el temps de l’Advent és propici per reflexionar sobre aquesta doble disposició” i que “són quatre setmanes en què ens preparem per rebre el Messies de Déu”. Expressa que “tristesa, por i incertesa són els sentiments que amb més força percebem al nostre voltant”, però que “els cristians no renunciarem mai a comunicar l’alegria del naixement de Jesús”. Manifesta que “els cristians ens hem d’esforçar a mitigar les fatals conseqüències d’aquesta situació amb mostres de solidaritat, tendresa i proximitat amb els qui més sofreixen” i que només ho podem fer si mantenim el regal de l’esperança que ens concedeix Déu perquè “fonamentem el nostre ésser i el nostre quefer en la trobada amb Jesucrist”. Destaca que l’esperança “és una virtut teologal que recordem molt durant el temps de l’Advent i que ens evita caure en el pessimisme provocat pel pecat de l’individualisme, de l’aïllament i de l’oblit del Déu que es preocupa de totes les seves criatures”. Finalment, diu que “en aquests moments gairebé tots esperem que una vacuna ens alliberi d’aquesta preocupació actual” i que “a aquesta espera natural, s’hi superposa o s’hi afegeix la visió transcendent, la de l’esperança en el Senyor, que arriba per salvar-nos a tots i trencar amb les cadenes del pecat i de la mort”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “comencem el temps d’Advent, temps d’esperança, a semblança del poble d’Israel, que esperava que es complís la vinguda del Messies, i que es fes realitat la promesa de Déu d’alliberar el seu poble”. Afirma que “a l’inici del temps d’Advent és convenient reflexionar sobre l’esperança cristiana, com viure-la i com comunicar-la” i que “les preguntes que hem de respondre són: què esperem? Per què ho esperem? Com ho esperem?”. Manifesta que “esperem que Jesucrist, el Salvador, que ja s’ha encarnat en la història humana, torni gloriós per portar a la plenitud la salvació que ens ofereix amb la seva vida, mort i resurrecció”, però “alhora esperem i podem viure el que Jesús ens ofereix, la Salvació, ara i aquí, en cada moment de la vida i de la història”, “esperem que la història de cadascú i de la humanitat acabarà bé, i molt bé, perquè acabarà amb Déu”. Expressa que “aquesta esperança en «el cel» de cap manera ens allunya de la terra i del compromís d’estimar-la i transformar-la, ans al contrari”, que “fonamentem aquesta esperança en la vinguda primera de Jesús com a home, que ens disposem a reviure per Nadal amb l’actitud d’esperança dels justos, dels profetes i, sobretot, de Maria, la seva mare” i que “fonamentem la nostra esperança en la vida, mort i resurrecció de Jesús, que és ja la victòria sobre el mal, el pecat i la mort”. Finalment, diu que “esperem acollint el Senyor, que continua fent-se present en la nostra vida, ara no com a home, però sí amb signes ben humans” i que “per això l’esperança es viu assumint les responsabilitats familiars, laborals, eclesials, de veïnatge i ciutadania; en la proclamació de l’Evangeli, en els serveis més humils, fins aconseguir estructures socials i polítiques més justes”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que “començarem l’Advent d’enguany enmig de la desescalada de les mesures restrictives establertes per a frenar la segona onada de la pandèmia del covid-19”. Recorda que “aquestes primeres setmanes de l’Advent les lectures i la litúrgia ens porten a pensar i anhelar la vinguda definitiva del Salvador per completar el seu Regne” i reconeix que convé que vingui el Salvador “perquè s’acabi la pandèmia de l’egoisme que multiplica per 10 els estralls que surten cada dia a les notícies”. Afirma que la pandèmia “ens fa vulnerables” i que “una cadena de proteïnes microscòpica amb una gran capacitat de multiplicar-se quan entra en el nostre cos pot portar-nos al llindar de la mort perquè no tenim vacuna”, però que “quan la tindrem ens la posarem i els morts continuaran essent tants o més, però en els països oblidats”. Manifesta que “fa temps que el nostre món mostra per totes bandes que necessita urgentment un Salvador”, que “cada any moren uns 5 milions de persones de malalties infeccioses, moltes de les quals són infants desnodrits” i que ens esgarrifem encara més “amb els 73 milions d’avortaments que hi ha cada any al món”. Finalment, diu que “hem de demanar que el Salvador vingui a la vida de tots els cristians i ens alliberi de l’egoisme i de l’ambició que ens emmalalteix i ens destrueix”, “que vingui perquè esdevinguem tots germans i fem possible un món on les morts per causa d’una pandèmia nova sigui realment notícia perquè la resta de drames –tots solucionables- han desaparegut”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “la pregunta de si era possible la fraternitat universal provenia de l’experiència quotidiana (tan llunyana de la fraternitat real!) i, en concret, com a exemple paradigmàtic que presenta el Papa, del record de l’intent fracassat de sant Francesc de convertir el sultà a la fe cristiana i convèncer els croats de la inutilitat de la guerra”. Afirma que “Sant Francesc no renuncia a la seva identitat i les seves conviccions, però s’acosta a l’altre, anunciant-li l’Evangeli, no per a apropiar-se de l’altre, sinó perquè l’altre sigui ell mateix, trobi la seva identitat, que no és altra que “ser fill de Déu”, germà de tots” i que “Sant Francesc esdevé veritable pare, quan, renunciant a l’apropiació i al control, engendra, dona la possibilitat d’arribar a ser fills – germans…”. Expressa que “en això radica la relació misteriosa entre pobresa d’esperit i fraternitat (com la seva contrària, la relació entre riquesa d’esperit i tancament o individualisme)”, així com que “la fraternitat universal és, com tota virtut, do immens i tasca àrdua”. Manifesta que “amb aquest esperit iniciem el camí de l’Advent” i que “no és estrany que el primer pas d’aquest camí sigui justament la consciència de pobresa”, “ser conscient de profundes mancances que ens impedeixen l’alegria i la felicitat, com la culpa, el fracàs, l’enemistat, el buit, el sofriment, la tristesa, la solitud…”. Manifesta també que l’Advent, com a temps de celebració del misteri cristià, “ens convida a viure un segon pas: el pas a l’expectació”, que “consisteix a estar obert a la vinguda d’un que se’ns ha anunciat com a salvador (Messies), donador de la felicitat somiada”. Finalment, diu que “l’Advent és expectació i desig d’un, la presència del qual, acollida amb fe i pobresa ens porta la fraternitat”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que el Sant Pare Francesc, a Fratelli tutti, “fa una anàlisi de la realitat en què constata que hi ha moltes tendències que enfosqueixen el nostre món, el qual està en un procés de tancament”, que “l’individualisme, conjuminat amb el rebuig d’aquells que posen en perill el nostre egoisme, disfressat de subjectivisme, amb els paradigmes del benestar i la seguretat, ens aboca a un món que no afavoreix la fraternitat universal”, però que, tot i això, “hi ha molts camins d’esperança”. Afirma que “posar la nostra mirada en l’esperança sempre és bo”, que “en els temps complexos que estem vivint, l’esperança ens és molt necessària”, que “se’ns fa llarg el temps de pandèmia que estem sofrint” i que “aquesta situació que vivim té com a conseqüència per a molts perdre l’esperança”. Manifesta que “l’esperança té com a substància el que creiem: esperem que sigui realitat el que la nostra fe ens ensenya”, que “l’esperança dels cristians té el seu fonament en la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist” i que “l’amor de Déu, que en Jesús s’ha manifestat, ens acompanya sempre, en tota realitat humana: vida i mort, salut i malaltia, joventut i ancianitat, alegria i tristesa..”. Finalment, diu que el papa Francesc, des d’aquesta gran esperança, “ens invita «a l’esperança que ens parla d’una realitat que està arrelada en el dedins de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu»”, que “l’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals, que fan la vida més bella i digna” i que “caminem en esperança”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
