ANY SACERDOTAL


Estimats germans i germanes,

Divendres passat, 19 de juny, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús i jornada tradicionalment dedicada a la pregària per la santificació dels sacerdots, vaig tenir l’alegria d’inaugurar l’Any sacerdotal, convocat en ocasió del 150è aniversari del «naixement per al cel» del Capellà d’Ars, sant Joan Baptista Maria Vianney. I en entrar a la basílica vaticana per a la celebració de les vespres, gairebé com a primer gest simbòlic, vaig visitar la capella del Cor per a venerar la relíquia d’aquest sant pastor d’ànimes: el seu cor. Per què un any sacerdotal? ¿Per què precisament en record del sant Capellà d’Ars, que aparentment no va fer res d’extraordinari?

La divina Providència ha fet que la seva figura s’unís a la de sant Pau. De fet, mentre està concloent l’Any de Sant Pau, dedicat a l’Apòstol dels gentils, model extraordinari d’evangelitzador que va realitzar diversos viatges missioners per a difondre l’evangeli, aquest nou any jubilar ens invita a mirar un pobre camperol que va arribar a ser un humil rector i va exercir el seu servei pastoral en un petita llogarret. Encara que els dos sants es diferencien molt per les trajectòries de vida que els van caracteritzar —el primer va anar de regió en regió per anunciar l’evangeli; el segon va acollir milers i milers de fidels romanent sempre a la seva petita parròquia—, hi ha quelcom fonamental que els uneix: la seva identificació total amb el propi ministeri, la seva comunió amb Crist, que feia dir a sant Pau: «Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,19-20). I sant Joan Maria Vianney acostumava a repetir: «Si tinguéssim fe, veuríem Déu amagat en el sacerdot com un llum rere el vidre, com el vi barrejat amb l’aigua.»

Per tant, com vaig escriure en la carta enviada als sacerdots per a aquesta ocasió, aquest Any Sacerdotal té com a finalitat afavorir la tensió de tot prevere envers la perfecció espiritual de la qual depèn sobretot l’eficàcia del seu ministeri, i ajudar per damunt de tot els sacerdots, i amb ells a tot el poble de Déu, a redescobrir i enfortir més la consciència de l’extraordinari i indispensable do de gràcia que el ministeri ordenat representa per a qui l’ha rebut, per a l’Església sencera i per al món, que sense la presència real de Crist estaria perdut.

No hi ha dubte que han canviat les condicions històriques i socials en què es va trobar el Capellà d’Ars, i és just preguntar-se com poden els sacerdots imitar-lo en la identificació amb el seu ministeri en les actuals societats globalitzades. En un món en què la visió comuna de la vida comprèn cada cop menys el sagrat, en lloc del qual allò «funcional» es converteix en l’única categoria decisiva, la concepció catòlica del sacerdoci podria córrer el risc de perdre la seva consideració natural, a vegades fins i tot dins la consciència eclesial. Ben sovint, tant en els ambients teològics com també en la pràctica pastoral concreta i de formació del clergat, es confronten, i a vegades s’oposen, dues concepcions diferents del sacerdoci.

En relació amb això, fa alguns anys vaig subratllar que hi ha, «d’una banda, una concepció social-funcional que defineix l’essència del sacerdoci amb el concepte de “servei”: el servei a la comunitat, en la realització d’una funció […]. D’altra banda, hi ha la concepció sacramental-ontològica, que naturalment no nega el caràcter de servei del sacerdoci, però el veu ancorat en l’ésser del ministre i considera que aquest ésser està determinat per un do concedit pel Senyor a través de la mediació de l’Església, el nom del qual és sagrament» (J. Ratzinger, «Ministeri i vida del sacerdot», a Elementi di Teologia fondamentale. Saggio su fede e ministero, Brescia 2005, p. 165). També la derivació terminològica de la paraula sacerdoci envers el sentit de ‘servei, ministeri, encàrrec’, és signe d’aquesta diversa concepció. A la primera, és a dir, a l’ontologicosacramental està vinculada la primacia de l’eucaristia, en el binomi sacerdoci-sacrifici, mentre que a la segona correspondria la primacia de la Paraula i del servei de l’anunci.

Ben mirat, no es tracta de dues concepcions contraposades, i la tensió que existeix entre elles ha de resoldre’s des de dins. Així el decret Presbyterorum ordinis del concili Vaticà II afirma: «Per mitjà de la proclamació apostòlica de l’evangeli és convocat i aplegat el poble de Déu a fi que tots […] s’ofereixin ells mateixos com a “víctima vivent, santa i agradable a Déu” (Rm 12,1). I per mitjà del ministeri dels preveres el sacrifici espiritual dels fidels és perfeccionat en unió amb el sacrifici de Crist, Mitjancer únic, sacrifici que és ofert per llurs mans de forma cruenta i sacramental en l’eucaristia en nom de tota l’Església, fins que vingui el mateix Senyor» (n. 2).

Llavors ens preguntem: «Què significa pròpiament per als sacerdots evangelitzar? En què consisteix l’anomenada primacia de l’anunci?» Jesús parla de l’anunci del regne de Déu com de la vertadera finalitat de la seva vinguda al món, i el seu anunci no és només un «discurs». Inclou, al mateix temps, el seu mateix actuar: els signes i els miracles que realitza indiquen que el Regne ve al món com a realitat present, que coincideix en últim terme amb la seva mateixa persona. En aquest sentit, cal recordar que, també en la primacia de l’anunci, la paraula i el signe són inseparables. La predicació cristiana no proclama «paraules», sinó la Paraula, i l’anunci coincideix amb la persona mateixa de Crist, ontològicament oberta a la relació amb el Pare i obedient a la seva voluntat.

Per tant, un autèntic servei a la Paraula requereix per part del sacerdot que tendeixi a una profunda abnegació d’ell mateix, fins dir amb l’Apòstol: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). El prevere no pot considerar-se «amo» de la Paraula, sinó servidor. Ell no és la Paraula, sinó que, com ho proclamava sant Joan Baptista, la Nativitat del qual celebrem precisament avui, és «veu» de la Paraula: «És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mc 1,3).

Ara bé, per al sacerdot ser «veu» de la Paraula no constitueix únicament un aspecte funcional. Al contrari, suposa un substancial «perdre’s» en Crist, participant en el seu misteri de mort i de resurrecció amb tot el seu ésser: intel·ligència, llibertat, voluntat i oferiment del seu cos, com a sacrifici viu (cf. Rm 12,1-2). Només la participació en el sacrifici de Crist, en la seva kenosis, fa autèntic l’anunci. I aquest és el camí que ha de recórrer amb Crist per arribar a dir al Pare juntament amb ell: «Que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols » (Mc 14,36). Per tant, l’anunci comporta sempre també el sacrifici d’ell mateix, condició perquè l’anunci sigui autèntic i eficaç.

Alter Christus, el sacerdot està profundament unit al Verb del Pare, que en encarnar-se va prendre la forma de servent, es va convertir en servent (cf. Fl 2,5-11). El sacerdot és servent de Crist, en el sentit que la seva existència, configurada ontològicament amb Crist, assumeix un caràcter essencialment relacional: està al servei dels homes en Crist, per Crist i amb Crist. Precisament perquè pertany a Crist, el sacerdot està radicalment al servei dels homes: és ministre de la seva salvació, de la seva felicitat, del seu autèntic alliberament, madurant, en aquesta acceptació progressiva de la voluntat de Crist, en l’oració, en l’«estar unit de cor» a ell. Per tant, aquesta és la condició imprescindible de tot anunci, que comporta la participació en l’oferiment sacramental de l’eucaristia i l’obediència dòcil a l’Església.

El sant Capellà d’Ars repetia sovint amb llàgrimes als ulls: «Fa por ser sacerdot!» I afegia: «És digne de compassió un sacerdot que celebra la missa de manera rutinària! Que n’és, de desgraciat, un sacerdot sense vida interior!» Que l’Any sacerdotal impulsi tots els sacerdots a identificar-se totalment amb Jesús crucificat i ressuscitat, perquè, imitant sant Joan Baptista, estiguem disposats a «disminuir» perquè ell creixi; perquè, seguint l’exemple del Capellà d’Ars, sentin de forma constant i profunda la responsabilitat de la seva missió, que és signe i presència de la misericòrdia infinita de Déu. Encomanem a la Mare de Déu, Mare de l’Església, l’Any Sacerdotal justament iniciat i tots els sacerdots del món.