PARAULA I SAGRAMENT SÓN LES DUES COLUMNES DEL SACERDOCI


Estimats germans i germanes,

Amb la celebració de les primeres vespres de la solemnitat dels apòstols Sant Pere i Sant Pau a la basílica de Sant Pau Extramurs es va clausurar, com sabeu, el 28 de juny, l’Any Paulí en record del segon mil·lenni del naixement de l’Apòstol dels gentils. Donem gràcies al Senyor pels fruits espirituals que aquesta important iniciativa ha aportat a tantes comunitats cristianes. Com a preciosa herència de l’Any de Sant Pau, podem recollir la invitació de l’Apòstol a aprofundir en el coneixement del misteri de Crist, perquè sigui ell el cor i el centre de la nostra existència personal i comunitària. Aquesta és, de fet, la condició indispensable per a una vertadera renovació espiritual i eclesial.

Com vaig subratllar ja durant la primera celebració eucarística a la Capella Sixtina després de la meva elecció com a successor de l’apòstol sant Pere, és precisament de la plena comunió amb Crist d’on «brolla cadascun dels elements de la vida de l’Església, en primer lloc la comunió entre tots els fidels, el compromís d’anunci i de testimoniatge de l’evangeli, i l’ardor de la caritat envers tothom, especialment envers els pobres i els petits» (Homilia, 20 d’abril de 2005, n. 4: L’Osservatore Romano, edició en llengua espanyola, 22 d’abril de 2005, p. 7). Això val en primer lloc per als sacerdots. Per això donem gràcies a la Providència de Déu, que ens ofereix ara la possibilitat de celebrar l’Any Sacerdotal. Desitjo de cor que constitueixi per a cada sacerdot una oportunitat de renovació interior i, en conseqüència, de ferma revigorització en el compromís de la seva missió.
Així com durant l’Any Paulí la nostra referència constant ha estat sant Pau, en els propers mesos contemplarem en primer lloc sant Joan Maria Vianney, el sant rector d’Ars, recordant el 150è aniversari de la seva mort. En la carta que vaig escriure per a aquesta ocasió als sacerdots, vaig voler subratllar el que més resplendeix en l’existència d’aquest humil ministre de l’altar: «La seva total identificació amb el propi ministeri.» Acostumava a dir que «un bon pastor, un pastor segons el cor de Déu, és el tresor més gran que el bon Déu pot concedir a una parròquia i un dels dons més preciosos de la misericòrdia divina». I gairebé sense poder percebre la grandesa del do i de la tasca confiats a una pobra criatura humana, sospirava: «Oh, que gran que és el sacerdot! […] Si se n’adonés, moriria. […] Déu l’obeeix: pronuncia dues paraules i nostre Senyor baixa del cel en sentir la seva veu i es tanca en una petita hòstia.»

En veritat, precisament considerant el binomi «identitat-missió» cada sacerdot pot advertir millor la necessitat de la progressiva identificació amb Crist, que li garanteix la fidelitat i la fecunditat del testimoniatge evangèlic. El títol mateix de l’Any sacerdotal —«Fidelitat de Crist, fidelitat del sacerdot»— posa de manifest que el do de la gràcia divina precedeix a tota possible resposta humana i realització pastoral, i així com, en la vida del sacerdot, l’anunci missioner i el culte no es poden separar mai, tampoc s’han de separar la identitat ontologicosacramental i la missió evangelitzadora.

D’altra banda, podríem dir que la finalitat de la missió de tot prevere és «cultual»: perquè tots els homes puguin oferir-se a Déu com a hòstia viva, santa, agradable a ell (cf. Rm 12,1), que en la creació mateixa, en els homes, es transforma en culte, en lloança al Creador, rebent la caritat que estan cridats a dispensar-se abundantment els uns als altres. Ho constatem clarament en els inicis del cristianisme. Sant Joan Crisòstom, per exemple, deia que el sagrament de l’altar i el «sagrament del germà» o, com diu, el «sagrament del pobre» constitueixen dos aspectes del mateix misteri. L’amor al proïsme, l’atenció a la justícia i als pobres, no són només temes d’una moral social, sinó més aviat expressió d’una concepció sacramental de la moralitat cristiana, perquè a través del ministeri dels preveres es realitza el sacrifici espiritual de tots els fidels, en unió amb el de Crist, únic Mitjancer: sacrifici que els preveres ofereixen de forma incruenta i sacramental a l’espera de la nova vinguda del Senyor. Aquesta és la principal dimensió, essencialment missionera i dinàmica, de la identitat i del ministeri sacerdotal: a través de l’anunci de l’evangeli engendren en la fe aquells que encara no creuen, perquè puguin unir al sacrifici de Crist el propi sacrifici, que es tradueix en amor a Déu i al proïsme.

Estimats germans i germanes, davant tantes incerteses i cansaments també en l’exercici del ministeri sacerdotal, és urgent recuperar un judici clar i inequívoc sobre la primacia absoluta de la gràcia divina, recordant el que escriu sant Tomàs d’Aquino: «El do de la gràcia més petit supera el bé natural de tot l’univers» (Summa Theologiæ, III, q. 113, a. 9, ad 2). Per tant, la missió de cada prevere dependrà, també i sobretot, de la consciència de la realitat sacramental del seu «nou ser». De la certesa de la pròpia identitat, no construïda artificialment sinó donada i acollida gratuïtament i divinament, depèn el sempre renovat entusiasme del sacerdot per la seva missió. També per als preveres val el que vaig escriure en l’encíclica Deus caritas est: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva» (n. 1).

Havent rebut amb la seva «consagració» un do de gràcia tan extraordinari, els preveres es converteixen en testimonis permanents de la seva trobada amb Crist. Partint precisament d’aquesta consciència interior, poden realitzar plenament la seva «missió» mitjançant l’anunci de la Paraula i l’administració dels sagraments.
Després del concili Vaticà II, a molts llocs es va tenir la impressió que en la missió dels sacerdots en el nostre temps hi havia quelcom més urgent; alguns creien que en primer lloc s’havia de construir una societat diversa. En canvi, la pàgina evangèlica que hem escoltat a l’inici crida l’atenció sobre els dos elements essencials del ministeri sacerdotal. Jesús envia, en aquell temps i avui, els Apòstols a anunciar l’evangeli, i els dóna el poder d’expulsar els esperits malignes.
Per tant, «anunci» i «poder», és a dir, «Paraula» i «sagrament», són les dues columnes fonamentals del servei sacerdotal, més enllà de les seves possibles múltiples configuracions.

Quan no es té en compte la dualitat consagració-missió, resulta veritablement difícil comprendre la identitat del prevere i del seu ministeri en l’Església. El prevere no és sinó un home convertit i renovat per l’Esperit, que viu de la relació personal amb Crist, fent constantment seus els criteris evangèlics. El prevere no és sinó un home d’unitat i de veritat, conscient dels seus límits i, al mateix temps, de l’extraordinària grandesa de la vocació rebuda: ajudar a estendre el regne de Déu fins als últims confins de la terra.

Sí! El sacerdot és un home tot del Senyor, ja que és Déu mateix qui el crida i el constitueix en el seu servei apostòlic. I precisament per ser tot del Senyor, és tot dels homes, per als homes. Durant aquest Any Sacerdotal, que es prolongarà fins a la propera solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, preguem per tots els sacerdots. Cal que a la diòcesi, a les parròquies, a les comunitats religioses —especialment a les monàstiques—, a les associacions i als moviments, a les diverses organitzacions pastorals presents a tot el món, es multipliquin iniciatives de pregària, en particular d’adoració eucarística, per la santificació del clergat i per les vocacions sacerdotals, responent a la invitació de Jesús a demanar «a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Mt 9,38).

La pregària és el primer compromís, el veritable camí de santificació dels sacerdots i l’ànima de l’autèntica «pastoral vocacional». L’escàs nombre d’ordenacions sacerdotals en alguns països no sols no ha de desanimar, sinó que ha d’impulsar a multiplicar els espais de silenci i d’escolta de la Paraula, a cuidar millor la direcció espiritual i el sagrament de la confessió, perquè molts joves puguin escoltar i seguir amb promptitud la veu de Déu, que sempre continua cridant i confirmant.
Qui prega no té por; qui prega mai no està sol; qui prega se salva. Sens dubte, sant Joan Maria Vianney és model d’una existència feta oració. Que Maria, la Mare de l’Església, ajudi a tots els sacerdots a seguir el seu exemple per ser, com ell, testimonis de Crist i apòstols de l’evangeli.