MARIA, MARE DE TOTS ELS SACERDOTS


Benvolguts germans i germanes,

És imminent la celebració de la solemnitat de l’Assumpció de la santíssima Verge, el proper dissabte, i estem en el context de l’Any Sacerdotal; per això vull parlar del nexe que hi ha entre la Mare de Déu i el sacerdoci. És un nexe profundament arrelat en el misteri de l’Encarnació. Quan Déu va decidir fer-se home en el seu Fill, necessitava el «sí» lliure d’una criatura seva. Déu no actua contra la nostra llibertat. I passa una cosa realment extraordinària: Déu es fa dependent de la llibertat, del «sí» d’una criatura seva; espera aquest «sí». Sant Bernat de Claravall, en una de les seves homilies, va explicar de manera dramàtica aquest moment decisiu de la història universal, on el cel, la terra i Déu mateix esperen el que dirà aquesta criatura.

El «sí» de Maria és, per consegüent, la porta per la qual Déu va poder entrar al món, fer-se home. Així Maria està involucrada realment i profundament en el misteri de l’Encarnació, de la nostra Salvació. I l’Encarnació, el fer-se home del Fill, des de l’inici estava orientada al do d’ell mateix, a lliurar-se amb molt d’amor a la creu a fi de convertir-se en pa per a la vida del món. Així, sacrifici, sacerdoci i Encarnació van units, i Maria es troba al centre d’aquest misteri.

Passem ara a la creu. Jesús, abans de morir, veu la seva Mare al peu de la creu i veu el fill estimat; i aquest fill estimat certament és una persona, un individu molt important; però és més: és un exemple, una prefiguració de tots els deixebles estimats, de totes les persones cridades pel Senyor a ser «deixebles estimats» i, en conseqüència, de manera particular també dels sacerdots.

Jesús diu a Maria: «Mare, aquí tens el teu fill» (Jn 19,26). És una mena de testament: encomana a la seva Mare la cura del fill, del deixeble. Però també diu al deixeble: «Aquí tens la teva mare» (Jn 19,27). L’evangeli ens diu que des d’aquest moment sant Joan, el fill predilecte, va acollir la mare Maria «a casa seva». Així ho diu la traducció que emprem, però el text grec és molt més profund, molt més ric. Podríem traduir: va acollir Maria en l’íntim de la seva vida, del seu ser, «eis tà ìdia», en la profunditat del seu ser.

Acollir Maria significa introduir-la en el dinamisme de tota la pròpia existència —no és quelcom exterior— i en tot el que constitueix l’horitzó del propi apostolat. Em sembla que es comprèn, per tant, que la peculiar relació de maternitat que hi ha entre Maria i els preveres és la font primària, el motiu fonamental de la predilecció que alberga per a cadascun d’ells. De fet, són dues les raons de la predilecció que Maria sent per ells: perquè s’assemblen més a Jesús, amor suprem del seu cor, i perquè també ells, com ella, estan compromesos en la missió de proclamar, testimoniar i donar Crist al món. Per la seva identificació i conformació sacramental a Jesús, Fill de Déu i Fill de Maria, tot sacerdot pot sentir-se i ha de sentir-se veritablement fill predilecte d’aquesta altíssima i humilíssima Mare.

El concili Vaticà II invita els sacerdots a contemplar Maria com el model perfecte de la seva existència, invocant-la com a «mare del summe i etern Sacerdot, reina dels Apòstols i protectora de llur ministeri». I els preveres —prossegueix el Concili— «amb devoció i culte filial la veneraran i l’estimaran» (cf. Presbyterorum ordinis, 18).

El sant Rector d’Ars, en qui pensem de manera particular aquest any, acostumava repetir: «Jesucrist, quan ens va donar tot el que ens podia donar, va voler fer-nos hereus d’allò més preciós que tenia, és a dir, de la seva santa mare» (B. Nodet, Il pensiero e l’anima del Curato d’Ars, Torí 1967, p. 305). Això val per a tot cristià, per a tots nosaltres, però de manera especial per als sacerdots.

Benvolguts germans i germanes, preguem perquè Maria faci a tots els sacerdots, en tots els problemes del món d’avui, conformes a la imatge del seu Fill Jesús, dispensadors del tresor inestimable del seu amor de Pastor bo.

Maria, mare dels sacerdots, pregueu per nosaltres!