SANT JOAN EUDES I LA FORMACIÓ DEL CLERGAT


Se celebra avui la memòria litúrgica de sant Joan Eudes, apòstol incansable de la devoció als Sagrats Cors de Jesús i Maria, el qual va viure a França al segle XVII, un segle marcat per fenòmens religiosos contraposats i també per greus problemes polítics. És el temps de la guerra dels Trenta Anys, que va devastar no sols gran part de l’Europa central, sinó també les ànimes. Mentre es difonia el menyspreu envers la fe cristiana per part d’alguns corrents de pensament llavors dominants, l’Esperit Sant suscitava una renovació espiritual plena de fervor, amb personalitats d’alt nivell com De Bérulle, sant Vicenç de Paul, sant Lluís Maria Grignon de Montfort i sant Joan Eudes. Aquesta gran «escola francesa» de santedat va tenir també entre els seus fruits sant Joan Maria Vianney. Per un designi misteriós de la Providència, el meu venerat predecessor Pius XI va proclamar sants al mateix temps, el 31 de maig de 1925, Joan Eudes i el Rector d’Ars, oferint a l’Església i a tot el món dos exemples extraordinaris de santedat sacerdotal.

En el context de l’Any Sacerdotal, vull subratllar el zel apostòlic de sant Joan Eudes, dirigit especialment a la formació del clergat diocesà. Els sants són la veritable interpretació de la Sagrada Escriptura. Els sants han verificat, en l’experiència de la vida, la veritat de l’evangeli; així ens introdueixen en el coneixement i en la comprensió de l’evangeli. El concili de Trento, el 1563, havia emès normes per a l’erecció dels Seminaris diocesans i per a la formació dels sacerdots, perquè el Concili era conscient que tota la crisi de la reforma estava condicionada també per una formació insuficient dels sacerdots, que no estaven preparats per al sacerdoci de manera adequada, intel·lectualment i espiritualment, en el cor i en l’ànima.

Això succeïa el 1563, però, atès que l’aplicació i la realització de les normes es dilataven tant a Alemanya com a França, sant Joan Eudes va veure les conseqüències d’aquesta carència. Mogut per la clara consciència de la gran necessitat d’ajuda espiritual que experimentaven les ànimes precisament a causa de la falta de preparació de gran part del clergat, el sant, que era rector, va instituir una congregació dedicada de manera específica a la formació dels sacerdots. A la ciutat universitària de Caen, va fundar el seu primer Seminari, experiència summament apreciada, que molt aviat es va estendre a altres diòcesis.

El camí de santedat que va recórrer i va proposar als seus deixebles tenia com a fonament una sòlida confiança en l’amor que Déu va revelar a la humanitat en el cor sacerdotal de Crist i el cor maternal de Maria. En aquell temps de crueltat, de pèrdua d’interioritat, es va adreçar al cor per a comunicar-li una paraula dels Salms molt ben interpretada per sant Agustí. Volia fer tornar les persones, els homes, i sobretot els futurs sacerdots, al cor, mostrant el cor sacerdotal de Crist i el cor maternal de Maria. Tot sacerdot ha de ser testimoni i apòstol d’aquest amor del cor de Crist i de Maria.

També avui s’experimenta la necessitat que els sacerdots donin testimoniatge de la misericòrdia infinita de Déu amb una vida totalment «conquerida» per Crist, i aprenguin això des dels anys de la seva formació als Seminaris. El papa Joan Pau II, després del Sínode de 1990, va publicar l’exhortació apostòlica Pastores dabo vobis, en la qual reprèn i actualitza les normes del concili de Trento i subratlla sobretot la continuïtat necessària entre el moment inicial i el permanent de la formació; per a ell, com per a nosaltres, és un veritable punt de partença per a una autèntica reforma de la vida i de l’apostolat dels sacerdots, i també és el punt fonamental perquè la «nova evangelització» no sigui només un eslògan atractiu, sinó que es tradueixi en realitat.

Els fonaments posats en la formació del Seminari constitueixen l’insubstituïble humus spirituale en el qual es pot «aprendre Crist», deixant-se configurar progressivament a ell, únic Summe Sacerdot i Bon Pastor. Per tant, el temps del Seminari s’ha de veure com l’actualització del moment en què el Senyor Jesús, després de cridar els Apòstols i abans d’enviar-los a predicar, els demana que estiguin amb ell (cf. Mc 3,14). Quan sant Marc narra la vocació dels dotze Apòstols, ens diu que Jesús tenia un doble objectiu: el primer era que estiguessin amb ell; i el segon, enviar-los a predicar. Però anant sempre amb ell, realment anuncien Crist i porten la realitat de l’evangeli al món.

En aquest Any Sacerdotal us invito a pregar, benvolguts germans i germanes, pels sacerdots i pels qui es preparen per rebre el do extraordinari del sacerdoci ministerial. Concloc adreçant a tothom l’exhortació de sant Joan Eudes, que diu així als sacerdots: «Lliureu-vos a Jesús per a entrar en la immensitat del seu gran cor, que conté el cor de la seva santa Mare i de tots els sants, i per a perdre-us en aquest abisme d’amor, de caritat, de misericòrdia, d’humilitat, de puresa, de paciència, de submissió i de santedat» (Coeur admirable, III, 2).