SALVAGUARDA DE L’AMBIENT


Benvolguts germans i germanes,

Ens acostem ja al final del mes d’agost, que per a molts significa la conclusió de les vacances d’estiu. En tornar a les activitats diàries, no podem deixar de donar gràcies a Déu pel do preciós de la creació, del qual podem gaudir no sols durant el període de vacances. Els diferents fenòmens de degradació ambiental i les calamitats naturals, que per desgràcia registren ben sovint les cròniques, ens recorden la urgència del respecte que cal tenir per la naturalesa, recuperant i valorant, en la vida de cada dia, una relació correcta amb l’ambient. S’està desenvolupant una nova sensibilitat per aquests temes, que susciten la preocupació justa de les autoritats i de l’opinió pública, expressada en la multiplicació de trobades també a nivell internacional.

La terra és un do preciós del Creador, que ha dissenyat el seu ordre intrínsec, donant-nos així els senyals orientadors a què hem d’atenir-nos com a administradors de la seva creació. Precisament a partir d’aquesta consciència, l’Església considera les qüestions vinculades a l’ambient i a la seva salvaguarda com a íntimament relacionades amb el tema del desenvolupament humà integral. A aquestes qüestions m’he referit diverses vegades en la meva última encíclica, Caritas in veritate, recordant «la urgent necessitat moral d’una renovada solidaritat» (n. 49) no sols en les relacions entre els països, sinó també entre les persones, perquè Déu ha donat a tots l’ambient natural, i el seu ús implica una responsabilitat personal amb tota la humanitat, i de manera especial amb els pobres i les generacions futures (cf. n. 48).

Sentint la responsabilitat comuna per la creació (cf. n. 51), l’Església no sols està compromesa en la promoció de la defensa de la terra, de l’aigua i de l’aire, donats pel Creador a tots; sinó que sobretot s’obstina per protegir l’home de la destrucció d’ell mateix. De fet, «quan es respecta l’“ecologia humana” en la societat, també l’ecologia ambiental se’n beneficia» (ib.). ¿No és veritat que la utilització desconsiderada de la creació comença on Déu és marginat o fins i tot on se’n nega l’existència? Si falla la relació de la criatura humana amb el Creador, la matèria queda reduïda a possessió egoista, l’home es converteix en l’«última instància», i l’objectiu de l’existència es redueix a una carrera àvida per posseir tant com es pugui.

Així doncs, la creació, matèria estructurada de manera intel·ligent per Déu, està encomanada a la responsabilitat de l’home, que és capaç d’interpretar-la i de remodelar-la activament, sense considerar-se’n amo absolut. L’home està cridat a exercir un govern responsable per a conservar-la, fer-la productiva i conrear-la, trobant els recursos necessaris perquè tothom visqui dignament.

Amb l’ajuda de la naturalesa mateixa i amb la tenacitat del propi treball i de la pròpia inventiva, la humanitat és realment capaç de complir el greu deure de lliurar a les noves generacions una terra que també elles, al seu torn, podran habitar dignament i continuar conreant (cf. Caritas in veritate, 50). Perquè això es realitzi, és indispensable el desenvolupament de «l’aliança entre l’ésser humà i el medi ambient que ha de ser reflex de l’amor creador de Déu» (Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau de 2008, n. 7), reconeixent que tots procedim de Déu i que tots estem en camí cap a ell.

Que important que és, per tant, que la comunitat internacional i cada Govern sàpiguen donar els senyals adequats als ciutadans per a contrarestar eficaçment les formes d’utilitzar l’ambient que li siguin nocives! Els costos econòmics i socials que es deriven de l’ús dels recursos ambientals comuns, reconeguts de manera transparent, han de ser sufragats per aquells que els utilitzen, i no per altres poblacions o per les generacions futures. La protecció de l’ambient i la salvaguarda dels recursos i del clima requereixen que tots els responsables internacionals actuïn conjuntament, en el respecte de la llei i la solidaritat sobretot amb les regions més febles del planeta (cf. Caritas in veritate, 50).

Junts podem construir un desenvolupament humà integral en benefici dels pobles, presents i futurs, un desenvolupament inspirat en els valors de la caritat en la veritat. Perquè això sigui així és indispensable convertir l’actual model de desenvolupament global en una presa de responsabilitat més gran i compartida pel que fa a la creació: no sols ho requereixen les emergències ambientals, sinó també l’escàndol de la fam i de la misèria.

Benvolguts germans i germanes, donem gràcies al Senyor i fem nostres les paraules de sant Francesc en el Càntic de les criatures: «Altíssim, omnipotent, bon Senyor, vostres són les lloances, la glòria i l’honor i tota benedicció […]. Lloat sigueu, Senyor meu, amb totes les vostres criatures.»

Així cantava sant Francesc. També nosaltres volem pregar i viure amb l’esperit d’aquestes paraules.