SANT ANSELM


Benvolguts germans i germanes,

A Roma, al turó de l’Aventino, es troba l’abadia benedictina de Sant Anselm. Com a seu d’un institut d’estudis superiors i de l’abat primat dels Benedictins Confederats, és un lloc que uneix la pregària, l’estudi i el govern, precisament les tres activitats que van caracteritzar la vida del sant a qui està dedicada: Anselm d’Aosta, de la mort del qual se celebra enguany el IX centenari. Les múltiples iniciatives, promogudes especialment per la diòcesi d’Aosta en ocasió d’aquest feliç aniversari, han posat de manifest l’interès que continua suscitant aquest pensador medieval. També és conegut com Anselm de Bec i Anselm de Canterbury per les ciutats amb les quals va tenir relació.

¿Qui és aquest personatge al qual tres localitats, llunyanes entre elles i situades en tres nacions diferents —Itàlia, França i Anglaterra—, se senten particularment vinculades? Monjo d’intensa vida espiritual, excel·lent educador de joves, teòleg amb una extraordinària capacitat especulativa, home de govern savi i defensor intransigent de la libertas Ecclesiæ, ‘de la llibertat de l’Església’, sant Anselm és una de les personalitats eminents de l’edat mitjana, que va saber harmonitzar totes aquestes qualitats gràcies a una profunda experiència mística que va guiar sempre el seu pensament i la seva acció.

Sant Anselm va néixer el 1033 (o a principis de 1034) a Aosta, primogènit d’una família noble. El seu pare era un home rude, dedicat als plaers de la vida i dilapidador dels seus béns; la seva mare, en canvi, era dona d’elevats costums i de profunda religiositat (cf. Eadmero, Vita S. Anselmi: PL 159, col. 49). Va ser ella qui va tenir cura de la primera formació humana i religiosa del seu fill, que va encomanar després als benedictins d’un priorat d’Aosta. Sant Anselm, que des d’infant —com narra el seu biògraf— imaginava la casa de Déu entre els alts i nevats cims dels Alps, va somniar una nit que Déu mateix l’invitava a aquest palau esplèndid, que s’entretenia força temps i afablement amb ell i al final li oferia per menjar «un pa blanquíssim» (ib., col. 51). Aquest somni li va deixar la convicció de ser cridat a complir una alta missió.

A l’edat de quinze anys va demanar ser admès en l’orde benedictí, però el seu pare s’hi va oposar amb tota la seva autoritat i no va cedir ni tan sols quan el seu fill, greument malalt, sentint-se a prop de la mort, va implorar l’hàbit religiós com a consol suprem. Després del guariment i de la mort prematura de la seva mare, sant Anselm va passar un període de dissipació moral: va descuidar els estudis i, arrossegat per les passions terrenals, es va fer sord a la crida de Déu. Va marxar de casa i va començar a viatjar per França a la recerca de noves experiències. Al cap de tres anys, en arribar a Normandia, es va dirigir a l’abadia benedictina de Bec, atret per la fama de Lanfranco de Pavia, prior del monestir. Per a ell va ser una trobada providencial i decisiva per a la resta de la seva vida. Sota la guia de Lanfranco, sant Anselm va reprendre amb vigor els seus estudis i en poc de temps es va convertir no sols en l’alumne predilecte, sinó també en el confident del mestre. La seva vocació monàstica es va tornar a despertar i, després d’una atenta valoració, a l’edat de 27 anys va entrar en l’orde monàstic i va ser ordenat sacerdot. La vida ascètica i l’estudi li van obrir nous horitzons, fent-li trobar novament, en un grau molt més alt, la familiaritat amb Déu que havia tingut d’infant.

Quan el 1063 Lanfranco es va convertir en abat de Caen, sant Anselm, amb només tres anys de vida monàstica, va ser nomenat prior del monestir de Bec i mestre de l’escola claustral, mostrant dots d’educador refinat. No li agradaven els mètodes autoritaris; comparava els joves amb plantetes que es desenvolupen millor si no se les tanca en un hivernacle, i els concedia una «sana» llibertat. Era molt exigent amb ell mateix i amb els altres en el compliment monàstic, però en comptes d’imposar la disciplina s’esforçava per fer que la seguissin amb la persuasió.

A la mort de l’abat Erluí, fundador de l’abadia de Bec, sant Anselm va ser elegit per unanimitat per a succeir-lo: era el mes de febrer de 1079. Mentrestant nombrosos monjos havien estat cridats a Canterbury per a portar als germans de l’altre costat del Canal de la Mànega la renovació que s’estava duent a terme al continent. La seva obra va ser ben acceptada, fins al punt que Lanfranco de Pavia, abat de Caen, es va convertir en el nou arquebisbe de Canterbury i va demanar a sant Anselm que passés una temporada amb ell per a instruir els monjos i ajudar-lo en la difícil situació en què es trobava la seva comunitat eclesial després de la invasió dels normands. La permanència de sant Anselm es va revelar molt fructuosa; va guanyar simpatia i estima, fins a tal punt que, a la mort de Lanfranco, va ser elegit per a succeir-lo a la seu arquebisbal de Canterbury. Va rebre la solemne consagració episcopal el desembre de 1093.

Sant Anselm es va comprometre immediatament en una enèrgica lluita per la llibertat de l’Església, mantenint amb valentia la independència del poder espiritual respecte del temporal. Va defensar l’Església de les indegudes ingerències de les autoritats polítiques, sobretot dels reis Guillem el Roig i Enric I, trobant ànim i suport en el romà Pontífex, a qui sant Anselm va mostrar sempre una adhesió valent i cordial. Aquesta fidelitat li va costar, el 1103, fins i tot l’amargor de l’exili de la seva seu de Canterbury. I només quan, el 1106, el rei Enric I va renunciar a la pretensió de conferir les investidures eclesiàstiques, així com a la recaptació d’impostos i a la confiscació dels béns de l’Església, sant Anselm va poder tornar a Anglaterra, on va ser acollit festivament pel clergat i pel poble. Així es va acabar feliçment la llarga lluita que va alliberar amb les armes de la perseverança, la valentia i la bondat.

Aquest sant arquebisbe, que tanta admiració suscitava al seu voltant, onsevulla que es dirigís, va dedicar els últims anys de la seva vida sobretot a la formació moral del clergat i a la investigació intel·lectual sobre temes teològics. Va morir el 21 d’abril de 1109, acompanyat per les paraules de l’evangeli proclamat en la santa missa d’aquest dia: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m’ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne…» (Lc 22,28-30). El somni d’aquell misteriós banquet, que havia tingut des de petit precisament a l’inici del seu camí espiritual, trobava així la realització. Jesús, que l’havia invitat a asseure’s a la seva taula, va acollir sant Anselm, a la seva mort, al regne etern del Pare.

«Déu, us ho prego, vull conèixer-vos, vull estimar-vos i poder gaudir de vós. I si en aquesta vida no sóc capaç d’això plenament, que almenys cada dia progressi fins que arribi a la plenitud» (Proslogion, cap. 14). Aquesta oració permet comprendre l’ànima mística d’aquest gran sant de l’època medieval, fundador de la teologia escolàstica, al qual la tradició cristiana ha donat el títol de «doctor magnífic», perquè va conrear un intens desig d’aprofundir en els misteris divins, però plenament conscient que el camí de recerca de Déu mai no s’acaba, almenys en aquesta terra. La claredat i el rigor lògic del seu pensament van tenir sempre com a objectiu «elevar la ment a la contemplació de Déu» (ib., Prœmium). Afirma clarament que qui vol fer teologia no pot comptar només amb la intel·ligència, sinó que ha de conrear al mateix temps una profunda experiència de fe. L’activitat del teòleg, segons sant Anselm, es desenvolupa així en tres fases: la fe, el do gratuït de Déu que cal acollir amb humilitat; l’experiència, que consisteix a encarnar la paraula de Déu en la pròpia existència quotidiana, i per últim el veritable coneixement, que mai no és fruit de raonaments asèptics, sinó d’una intuïció contemplativa. Pel que fa a això, per a una sana investigació teològica i per a qui vulgui aprofundir en les veritats de la fe, continuen sent molt útils també avui les seves cèlebres paraules: «No pretenc, Senyor, penetrar en la vostra profunditat, perquè no puc ni tan sols de lluny confrontar amb ella el meu intel·lecte; però desitjo entendre, almenys fins a cert punt, la vostra veritat, que el meu cor creu i estima. No cerco entendre per a creure, sinó que crec per a entendre» (ib., 1).

Benvolguts germans i germanes, que l’amor a la veritat i la set constant de Déu, que van marcar tota la vida de sant Anselm, siguin un estímul per a tot cristià a cercar sense defallir mai una unió cada cop més íntima amb Crist, camí, veritat i vida. A més, que el zel ple de valentia que va caracteritzar la seva acció pastoral, i que li va procurar a vegades incomprensions, amargors i fins i tot l’exili, impulsi els pastors, les persones consagrades i tots els fidels a estimar l’Església de Crist, a pregar, a treballar i a sofrir per ella, sense abandonar-la mai ni trair-la. Que ens obtingui aquesta gràcia santa Maria, Mare de Déu, per a qui sant Anselm va tenir una tendra i filial devoció. «Maria, a vós us vol estimar el meu cor» —escriu sant Anselm—; «a vós la meva llengua us desitja lloar ardentment.»