VIATGE APOSTÒLIC A LA REPÚBLICA TXECA


Benvolguts germans i germanes,

Com és costum després dels viatges apostòlics internacionals, aprofito l’audiència general per a parlar del pelegrinatge que vaig fer els dies passats a la República Txeca. Ho faig sobretot com a acció de gràcies a Déu, que em va concedir de realitzar aquesta visita i que la va beneir en gran manera. Va ser un veritable pelegrinatge i, al mateix temps, una missió al cor d’Europa: pelegrinatge, perquè Bohèmia i Moràvia són des de fa més d’un mil·lenni terra de fe i de santedat; missió, perquè Europa necessita tornar a trobar en Déu i en el seu amor el fonament ferm de l’esperança. No és casual que els sants evangelitzadors d’aquelles poblacions, Ciril i Metodi, siguin patrons d’Europa juntament amb sant Benet. «L’amor de Crist és la nostra força»: aquest va ser el lema del viatge, una afirmació que recorda la fe de tants testimonis heroics del passat remot i recent —penso de manera particular en el segle passat—, però que sobretot vol interpretar la certesa dels cristians d’avui. Sí, la nostra força és l’amor de Crist. Una força que inspira i anima les vertaderes revolucions, pacífiques i alliberadores, ens sosté en els moments de crisi i ens permet tornar a aixecar-nos quan la llibertat, àrduament recuperada, corre el risc de perdre’s a si mateixa, de perdre la seva veritat.

L’acolliment que em van oferir va ser cordial. El president de la República, al qual renovo l’expressió del meu agraïment, va voler ser present en diversos moments i em va rebre junt amb els meus col·laboradors a la seva residència, l’històric Castell de la capital, amb gran cordialitat. Tota la conferència episcopal, i de manera especial el cardenal arquebisbe de Praga i el bisbe de Brno, em van fer sentir, amb gran afecte, el vincle profund que uneix la comunitat catòlica txeca amb el successor de sant Pere. Els agraeixo també que haguessin preparat amb cura les celebracions litúrgiques. També expresso el meu agraïment a totes les autoritats civils i militars, i a tots aquells que de diferents maneres van cooperar per a l’èxit de la meva visita.

L’amor de Crist va començar a revelar-se en el rostre d’un Nen: en arribar a Praga, la primera etapa va ser a l’església de Santa Maria de la Victòria, on es venera el nen Jesús, conegut precisament com Nen de Praga. Aquesta imatge remet al misteri del Déu fet home, al «Déu pròxim», fonament de la nostra esperança. Davant el Nen de Praga vaig pregar per tots els nens, pels seus pares, pel futur de la família. La vertadera «victòria» que avui demanem a Maria és la victòria de l’amor i de la vida en la família i en la societat.

El Castell de Praga, extraordinari tant des del punt de vista històric com arquitectònic, suggereix una ulterior reflexió més general: conté en el seu vastíssim espai múltiples monuments, ambients i institucions, gairebé representant una polis, on conviuen en harmonia la catedral i el palau, la plaça i el jardí. Així, en aquest mateix context, la meva visita va poder tocar l’àmbit civil i el religiós, no juxtaposats, sinó en proximitat harmònica dins la distinció. Per tant, adreçant-me a les autoritats polítiques i civils i al Cos diplomàtic, vaig voler referir-me al vincle indissoluble que ha d’existir sempre entre la llibertat i la veritat. No s’ha de tenir por de la veritat, perquè és amiga de l’home i de la seva llibertat; més encara, només en la recerca sincera de la veritat, del bé i de la bellesa, es pot oferir realment un futur als joves d’avui i a les futures generacions. D’altra banda, què és el que atrau tantes persones a Praga, sinó la seva bellesa, una bellesa que no és només estètica, sinó històrica, religiosa, humana en sentit ampli? Qui exerceix responsabilitat en el camp polític i educatiu ha de ser capaç de trobar la llum en aquella veritat que és el reflex de la Saviesa eterna del Creador; i està cridat a donar-ne testimoniatge en primera persona amb la pròpia vida. Només un compromís seriós de rectitud intel·lectual i moral és digne del sacrifici dels qui han pagat car el preu de la llibertat.

Símbol d’aquesta síntesi entre veritat i bellesa és l’esplèndida Catedral de Praga, dedicada als sants Vitus, Venceslau i Adalbert; en la qual va tenir lloc la celebració de les vespres amb els sacerdots, els religiosos, els seminaristes i una representació dels laics compromesos en les associacions i moviments eclesials. Les comunitats d’Europa centreoriental estan vivint un moment difícil: a les conseqüències del llarg hivern del totalitarisme ateu s’hi estan afegint els efectes nocius d’un cert laïcisme i consumisme occidental. Per això vaig animar tothom a treure noves energies del Senyor ressuscitat, per a poder ser llevat evangèlic en la societat i comprometre’s, com ja es fa, en activitats caritatives, i encara més en les educatives i escolars.

Aquest missatge d’esperança, fundat en la fe en Crist, el vaig estendre a tot el poble de Déu en les dues grans celebracions eucarístiques que van tenir lloc respectivament a Brno, capital de Moràvia, i a Starà Boleslav, lloc del martiri de sant Venceslau, patró principal de la nació. Moràvia fa pensar immediatament en sant Ciril i sant Metodi, evangelitzadors dels pobles eslaus, i, per tant, en la força inesgotable de l’evangeli, que com un riu d’aigües guaridores travessa la història i els continents, portant arreu vida i salvació. Sobre el portal de la Catedral de Brno hi ha impreses les paraules de Crist: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Aquestes mateixes paraules van ressonar diumenge passat en la litúrgia, recordant la veu perenne del Salvador, esperança dels homes ahir, avui i sempre. Del senyoriu de Crist, senyoriu de gràcia i de misericòrdia, és signe eloqüent l’existència dels sants patrons de les diverses nacions cristianes, com és el cas de sant Venceslau, jove rei de Bohèmia del segle X, que es va distingir per un testimoniatge cristià exemplar i va ser assassinat pel seu germà. Sant Venceslau va anteposar el regne del cel a la fascinació del poder terrenal i ha romàs per sempre en el cor del poble txec com a model i protector en les diferents vicissituds de la història. Als nombrosos joves presents en la missa de sant Venceslau, procedents també de les nacions veïnes, vaig adreçar la invitació a reconèixer en Crist l’amic més vertader, que omple els anhels més profunds del cor humà.

Per últim, he d’esmentar, entre d’altres, dues trobades: l’ecumènica i la que vaig celebrar amb la comunitat acadèmica. En la primera, que va tenir lloc a l’arquebisbat de Praga, van participar-hi els representants de les diferents comunitats cristianes de la República Txeca i el responsable de la comunitat jueva. Pensant en la història d’aquest país, que per desgràcia ha conegut aspres conflictes entre cristians, és motiu de viu agraïment a Déu haver-nos reunit com a deixebles de l’únic Senyor, per a compartir l’alegria de la fe i la responsabilitat històrica enfront dels desafiaments actuals. L’esforç de progressar envers una unitat cada cop més plena i visible entre nosaltres, creients en Crist, fa més fort i eficaç el compromís comú en favor del redescobriment de les arrels cristianes d’Europa.

Aquest últim aspecte, que tant interessava al meu estimat predecessor Joan Pau II, es va abordar també en la trobada amb els rectors de les universitats, els representants dels professors i dels estudiants i altres personalitats destacades en l’àmbit cultural. En aquest context vaig voler insistir en el paper de la institució universitària, una de les estructures bàsiques d’Europa, que té a Praga un dels ateneus més antics i prestigiosos del continent, la Universitat Carles, anomenada així per l’emperador Carles IV, que la va fundar junt amb el papa Climent VI. La universitat dels estudis és un ambient vital per a la societat, garantia de llibertat i de desenvolupament, com ho demostra el fet que precisament en els cercles universitaris es va posar en marxa, a Praga, l’anomenada Revolució de vellut. Vint anys després d’aquell històric esdeveniment, vaig tornar a proposar la idea de la formació humana integral, basada en la unitat del coneixement arrelat en la veritat, per a contrarestar una nova dictadura: la del relativisme unit al domini de la tècnica. La cultura humanística i la científica no poden estar separades; encara més, són les dues cares d’una mateixa moneda: ens ho recorda un cop més la terra txeca, pàtria de grans escriptors com Kafka, i de l’abat Mendel, pioner de la genètica moderna.

Benvolguts amics, dono gràcies al Senyor perquè aquest viatge em va permetre trobar un poble i una Església de profundes arrels històriques i religioses, que commemora aquest any diversos aniversaris d’alt valor espiritual i social. Als germans i germanes de la República Txeca renovo un missatge d’esperança i una invitació a la valentia del bé, per a construir el present i el futur d’Europa. Encomano els fruits de la meva visita pastoral a la intercessió de Maria santíssima i de tots els sants i les santes de Bohèmia i Moràvia. Gràcies.