SANT PERE EL VENERABLE


Benvolguts germans i germanes,

La figura de Pere el Venerable que vull presentar en la catequesi d’avui ens porta un altre cop a la cèlebre abadia de Cluny, al seu decòrum (decor) i al seu esplendor (nitor) —per utilitzar termes recurrents en els textos cluniacencs—, decòrum i esplendor que s’admiren sobretot en la bellesa de la litúrgia, camí privilegiat per arribar a Déu. Això no obstant, més que aquests aspectes, la personalitat de Pere recorda la santedat dels grans abats cluniacencs: a Cluny «no hi va haver cap abat que no fos sant», afirmava el 1080 el papa Gregori VII. Entre aquests se situa Pere el Venerable, que recull en ell una mica totes les virtuts dels seus predecessors, encara que ja amb ell Cluny, davant els nous ordes com el del Cister, comença a mostrar algun símptoma de crisi. Pere és un exemple admirable d’asceta rigorós amb si mateix i comprensiu amb els altres.

Nascut al voltant de l’any 1094 a la regió francesa d’Alvèrnia, va entrar de nen al monestir de Sauxillanges, on va arribar a ser monjo profés i després prior. El 1122 va ser elegit abat de Cluny i va conservar aquest càrrec fins a la seva mort, que va ocórrer al dia de Nadal de 1156, com ell havia desitjat. «Amant de la pau» —escriu el seu biògraf Rodolf— «va obtenir la pau en la glòria de Déu el dia de la pau» (Vita, i, 17: PL 189, 28).

Els qui el van conèixer destaquen la seva senyorial mansuetud, el seu equilibri serè, el seu domini d’ell mateix, la seva rectitud, la seva lleialtat, la seva lucidesa i la seva especial aptitud per a la meditació. «La meva pròpia naturalesa» —escrivia— «em porta a ser indulgent; a això m’incita el meu costum de perdonar. Estic acostumat a suportar i a perdonar» (Ep. 192, a: The Letters of Peter the Venerable, Harvard University Press, 1967, p. 446). Deia també: «Amb aquells que odien la pau voldríem, en la mesura que es pugui, ser sempre pacífics» (Ep. 100: l.c., p. 261). I escrivia d’ell mateix: «No sóc d’aquells que no estan contents amb la seva sort […], l’esperit dels quals està sempre amb ànsia o amb dubte, i que es lamenten perquè tots els altres descansen i ells són els únics que treballen» (Ep. 182: l.c., p. 425). D’índole sensible i afectuosa, sabia conjugar l’amor al Senyor amb la tendresa envers els seus familiars, especialment la seva mare i els seus amics. Va conrear l’amistat, de manera especial envers els seus monjos, que habitualment confiaven en ell, segurs de ser acollits i compresos. Segons el testimoni del seu biògraf, «no menyspreava ni rebutjava ningú» (Vita, i, 3: PL 189, 19); «es mostrava amable amb tots; en la seva bondat innata estava obert a tots» (ib., i, 1: PL, 189, 17).

Podríem dir que aquest sant abat constitueix un exemple també per als monjos i els cristians del nostre temps, marcat per un ritme de vida frenètic, on no són estranys els episodis d’intolerància i d’incomunicació, les divisions i els conflictes. El seu testimoni ens invita a saber unir l’amor a Déu amb l’amor al proïsme, i a no cansar-nos de reprendre relacions de fraternitat i de reconciliació. Així actuava Pere el Venerable, que va haver de dirigir el monestir de Cluny en anys no gaire tranquils per raons externes i internes a l’abadia, aconseguint ser al mateix temps sever i estar dotat de profunda humanitat. Acostumava a dir: «D’un home es podrà obtenir més tolerant-lo que irritant-lo amb queixes» (Ep. 172: l.c., p. 409). Per raó del seu càrrec va haver de fer viatges freqüents a Itàlia, Anglaterra, Alemanya i Espanya. L’abandó forçós de la quietud contemplativa li costava. Confessava: «Vaig d’un lloc a un altre, m’afanyo, m’inquieto, em turmento, arrossegat d’un costat a un altre; tinc la ment dirigida a vegades als meus afers i a vegades als dels altres, no sense gran agitació de la meva ànima» (Ep. 91: l.c., p. 233). Encara que va haver d’actuar amb astúcia entre els poders i senyories de l’entorn de Cluny, gràcies al seu sentit de la mesura, a la seva magnanimitat i al seu realisme va aconseguir conservar una tranquil·litat habitual. Una de les personalitats amb què va entrar en relació va ser sant Bernat de Claravall, amb el qual va mantenir una relació de creixent amistat, malgrat la diversitat de temperaments i perspectives. Sant Bernat el definia «home important, ocupat en afers importants» i el tenia en gran estima (cf. Ep. 147, ed. Scriptorium Claravallense, Milà 1986, vi/1, p. 658-660), mentre que Pere el Venerable definia sant Bernat «far de l’Església» (Ep. 164: l.c., p. 396), «columna forta i esplèndida de l’orde monàstic i de tota l’Església» (Ep. 175: l.c., p. 418).

Amb gran sentit eclesial, Pere el Venerable afirmava que els esdeveniments del poble cristià han de sentir-los «en l’íntim del cor» els qui es compten entre «els membres del cos de Crist» (Ep. 164: l.c., p. 397). I afegia: «No està alimentat per l’esperit de Crist el qui no sent les ferides del cos de Crist», onsevulga que es produeixin (ib.). També mostrava atenció i sol·licitud pels qui estaven fora de l’Església, en particular pels jueus i musulmans: per a afavorir el coneixement d’aquests últims va fer traduir l’Alcorà. Respecte d’això, observa un historiador recent: «Enmig de la intransigència dels homes medievals —fins i tot dels més notables— admirem aquí un exemple sublim de la delicadesa a què condueix la caritat cristiana» (J. Leclercq, Pietro il Venerabile, Jaca Book, 1991, p. 189).

Altres aspectes de la vida cristiana que li interessaven eren l’amor a l’eucaristia i la devoció a la Mare de Déu. Sobre el Santíssim Sagrament ens va deixar pàgines que constitueixen «una de les obres mestres de la literatura eucarística de tots els temps» (ib., p. 267), i sobre la Mare de Déu va escriure reflexions il·luminadores, contemplant-la sempre en estreta relació amb Jesús redemptor i amb la seva obra de Salvació. Només cal citar aquestes inspirades paraules seves: «Salve, Mare de Déu beneïda, que has posat en fuga la maledicció. Salve, mare de l’Altíssim, esposa de l’Anyell mansíssim. Tu has vençut la serp, li has aixafat el cap, quan el Déu engendrat per tu la va anihilar […]. Estrella resplendent d’orient, que poses en fuga les ombres d’occident. Aurora que precedeix el sol, dia que ignora la nit […].
Resa al Déu que va néixer de tu, perquè perdoni el nostre pecat i, després del perdó, ens concedeixi la gràcia i la glòria» (Carmina: PL 189, 1018-1019).

Pere el Venerable sentia també predilecció per l’activitat literària i hi tenia talent. Anotava les seves reflexions, persuadit de la importància d’usar la ploma gairebé com una arada per a «escampar pel paper la llavor del Verb» (Ep. 20: l.c., p. 38). Encara que no va ser un teòleg sistemàtic, va ser un gran investigador del misteri de Déu. La seva teologia enfonsa les seves arrels en l’oració, especialment en la litúrgica; i entre els misteris de Crist preferia el de la Transfiguració, en el qual ja es prefigura la resurrecció. Va ser precisament ell qui va introduir a Cluny aquesta festa, component un ofici especial, en el qual es reflecteix la característica pietat teològica de Pere i de l’orde cluniacenc, dirigit totalment a la contemplació del rostre gloriós (gloriosa facies) de Crist, trobant en ell les raons de l’ardent alegria que caracteritzava el seu esperit i que s’irradiava en la litúrgia del monestir.

Benvolguts germans i germanes, aquest sant monjo és certament un gran exemple de santedat monàstica, alimentada a les fonts de la tradició benedictina. Per a ell l’ideal del monjo consisteix a «adherir-se tenaçment a Crist» (Ep. 53: l.c., p. 161), en una vida claustral caracteritzada per la «humilitat monàstica» (ib.) i per la laboriositat (Ep. 77: l.c., p. 211), així com per un clima de contemplació silenciosa i de lloança constant a Déu. La primera i més important ocupació del monjo, segons Pere de Cluny, és la celebració solemne de l’Ofici diví —«obra celestial i la més útil de totes» (Statuta, I, 1026)— acompanyada amb la lectura, la meditació, la pregària personal i la penitència observada amb discreció (cf. Ep. 20: l.c., p. 40). D’aquesta manera tota la vida queda penetrada d’amor profund a Déu i d’amor als altres, un amor que es manifesta a l’obertura sincera al proïsme, en el perdó i en la recerca de la pau. Per a concloure, podríem dir que encara que aquest estil de vida, unit al treball quotidià, constitueix per a sant Benet l’ideal del monjo, també ens concerneix a tots nosaltres; pot ser, en gran manera, l’estil de vida del cristià que vol ser autèntic deixeble de Crist, caracteritzat precisament per l’adhesió tenaç a ell, la humilitat, la laboriositat i la capacitat de perdó i de pau.