SANT BERNAT DE CLARAVALL


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull parlar sobre sant Bernat de Claravall, anomenat l’últim dels Pares de l’Església, perquè en el segle XII, un cop més, va renovar i va fer present la gran teologia dels Pares. No coneixem amb detall els anys de la seva joventut, encara que sabem que va néixer l’any 1090 a Fontaines (França), en el si d’una família nombrosa i discretament instal·lada. De jove es va entregar a l’estudi de les anomenades arts liberals —especialment de la gramàtica, la retòrica i la dialèctica— a l’escola dels canonges de l’església de Saint-Vorles, a Châtillon-sur-Seine, i va madurar lentament la decisió d’entrar en la vida religiosa. Quan tenia uns vint anys va entrar al Cister, una fundació monàstica nova, més lleugera respecte dels antics i venerables monestirs d’aquell temps i, alhora, més rigorosa en la pràctica dels consells evangèlics. Alguns anys més tard, el 1115, sant Bernat va ser enviat per sant Esteve Harding, tercer abat del Cister, a fundar el monestir de Claravall (Clairvaux). Allí el jove abat, que només tenia 25 anys, va poder afinar la seva concepció de la vida monàstica, esforçant-se per a traduir-la en la pràctica. Mirant la disciplina d’altres monestirs, sant Bernat va reclamar amb decisió la necessitat d’una vida sòbria i moderada, tant a la taula com en la indumentària i els edificis monàstics, recomanant la sustentació i la sol·licitud pels pobres. Mentrestant la comunitat de Claravall creixia en nombre i multiplicava les seves fundacions.

En aquests mateixos anys, abans de 1130, sant Bernat va iniciar una vasta correspondència amb moltes persones, tant importants com de modestes condicions socials. A les moltes cartes d’aquest període cal afegir-hi nombrosos sermons, així com sentències i tractats. També a aquesta època es remunta la gran amistat de Bernat amb Guillem, abat de Saint-Thierry, i amb Guillem de Champeaux, personalitats molt importants del segle XII. Des de 1130 en endavant va començar a ocupar-se de no pocs i greus afers de la Santa Seu i de l’Església. Per aquest motiu va haver de sortir cada cop més sovint del seu monestir, a vegades fins i tot a fora de França. Va fundar també alguns monestirs femenins, i va ser protagonista d’un notable epistolari amb Pere el Venerable, abat de Cluny, del qual vaig parlar dimecres passat. Va dirigir principalment els seus escrits polèmics contra Abelard, un gran pensador que va iniciar una nova manera de fer teologia, introduint sobretot el mètode dialecticofilosòfic en la construcció del pensament teològic.

Un altre front contra el qual sant Bernat va lluitar va ser l’heretgia dels càtars, que menyspreaven la matèria i el cos humà, deningrant, en conseqüència, el Creador. Ell, en canvi, va sentir el deure de defensar els jueus, condemnant els rebrots d’antisemitisme cada vegada més generalitzats. Per a aquest últim aspecte de la seva acció apostòlica, algunes desenes d’anys més tard, Ephraim, rabí de Bonn, va rendir a sant Bernat un vibrant homenatge. En aquest mateix període el sant abat va escriure les seves obres més famoses, com els celebèrrims sermons sobre el Càntic dels càntics. En els últims anys de la seva vida —la seva mort va sobrevenir el 1153— sant Bernat va haver de reduir els viatges, encara que sense interrompre’ls del tot. Va aprofitar-ho per a revisar definitivament el conjunt de les seves cartes, sermons i tractats. És digne d’esment un llibre força particular, que va acabar precisament en aquest període, el 1145, quan un alumne seu, Bernat Pignatelli, va ser elegit Papa amb el nom d’Eugeni III. En aquesta circumstància, sant Bernat, en qualitat de pare espiritual, va escriure a aquest fill espiritual seu el text De Consideratione, que conté ensenyaments per a poder ser un bon Papa. En aquest llibre, que continua sent una lectura convenient per als Papes de tots els temps, sant Bernat no sols indica com ser un bon Papa, sinó que també expressa una profunda visió del misteri de l’Església i del misteri de Crist, que desemboca, al final, en la contemplació del misteri de Déu u i tri: «Hauria de prosseguir la recerca d’aquest Déu, a qui no es busca suficientment» —escriu el sant abat—, «però potser es pot cercar millor i trobar més fàcilment amb la pregària que no pas amb la discussió. Posem, per tant, aquí fi al llibre, però no a la recerca» (XIV, 32: PL 182, 808), a estar en camí cap a Déu.

Ara vull aturar-me només en dos aspectes centrals de la rica doctrina de sant Bernat: es refereixen a Jesucrist i a Maria santíssima, la seva mare. La seva sol·licitud per la participació íntima i vital del cristià en l’amor de Déu en Jesucrist no porta orientacions noves a l’estatut científic de la teologia. Però, de manera més decidida que mai, l’abat de Claravall relaciona el teòleg amb el contemplatiu i el místic. Només Jesús —insisteix sant Bernat davant els complexos raonaments dialèctics del seu temps—, només Jesús és «mel a la boca, càntic a l’oïda, goig al cor» (mel in ore, in aure melos, in corde iubilum). Precisament d’aquí prové el títol, que li atribueix la tradició, de doctor mellifluus: de fet, la seva lloança de Jesucrist «raja com la mel». En les intenses batalles entre nominalistes i realistes —dos corrents filosòfics de l’època— l’abat de Claravall no es cansa de repetir que només hi ha un nom que compta, el de Jesús de Natzaret. «Àrid és tot aliment de l’ànima» —confessa— «si no se’l ruixa amb aquest oli; insípid, si no se l’assaona amb aquesta sal. El que escrius no té gust per a mi, si no llegeixo allí Jesús.» I conclou: «Quan discuteixes o parles, res no té gust per a mi, si no sento ressonar el nom de Jesús» (Sermones in Cantica canticorum XV, 6: PL 183, 847). Per a sant Bernat, de fet, el veritable coneixement de Déu consisteix en l’experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això, benvolguts germans i germanes, val per a tot cristià: la fe és per damunt de tot trobada personal íntima amb Jesús, és fer experiència de la seva proximitat, de la seva amistat, del seu amor, i només així s’aprèn a conèixer-lo, estimar-lo i seguir-lo cada cop més. Que això ens passi a cadascun de nosaltres!

En un altre cèlebre Sermó, del diumenge dins la vuitena de l’Assumpció, el sant abat descriu en termes apassionats l’íntima participació de Maria en el sacrifici redemptor del seu Fill. «Oh santa Mare» —exclama—, «veritablement una espasa ha traspassat la vostra ànima! […] Fins a tal punt la violència del dolor ha traspassat la vostra ànima que amb raó us podem dir més que màrtir, perquè en vós la participació en la passió del Fill va superar amb molt en intensitat els sofriments físics del martiri» (14: PL 183, 437-438). Sant Bernat no té dubtes: per Mariam ad Iesum, ‘a través de Maria som portats a Jesús’. Ell testimonia amb claredat la subordinació de Maria a Jesús, segons els fonaments de la mariologia tradicional. Però el cos del Sermó documenta també el lloc privilegiat de la Mare de Déu en l’economia de la Salvació, donada la seva particularíssima participació com a mare (compassio) en el sacrifici del Fill. Per això, un segle i mig després de la mort de sant Bernat, Dante Alighieri, en l’últim cant de La divina comèdia, posarà en llavis del Doctor mel·liflu la sublim oració a Maria: «Mare Verge, filla del vostre Fill, / humil i elevada més que qualsevol criatura / terme fix d’etern consell…» (Paradís 33, v. 1s.).

Aquestes reflexions, característiques d’un enamorat de Jesús i de Maria com sant Bernat, continuen inspirant avui de manera saludable no sols els teòlegs, sinó tots els creients. A vegades es pretén resoldre les qüestions fonamentals sobre Déu, sobre l’home i sobre el món únicament amb les forces de la raó. Sant Bernat, en canvi, sòlidament fundat en la Bíblia i en els Pares de l’Església, ens recorda que sense una profunda fe en Déu, alimentada per la pregària i per la contemplació, per una relació íntima amb el Senyor, les nostres reflexions sobre els misteris divins corren el risc de ser un va exercici intel·lectual, i perden la seva credibilitat. La teologia remet a la «ciència dels sants», a la seva intuïció dels misteris del Déu viu, a la seva saviesa, el do de l’Esperit Sant, que són punt de referència del pensament teològic. Junt amb sant Bernat de Claravall, també nosaltres hem de reconèixer que l’home cerca millor i troba més fàcilment Déu «amb la pregària que amb la discussió». Al final, la figura més vertadera del teòleg i de tot evangelitzador continua sent la de l’apòstol sant Joan, que va reclinar el seu cap sobre el cor del Mestre.

Vull concloure aquestes reflexions sobre sant Bernat amb les invocacions a Maria que llegim en una bonica homilia seva: «En els perills, en les angoixes, en les incerteses» —diu— «pensa en Maria, invoca Maria. Que ella no s’aparti mai dels teus llavis, que no s’aparti mai del teu cor; i perquè obtinguis l’ajuda de la seva pregària, no oblidis mai l’exemple de la seva vida. Si la segueixes, no pots desviar-te; si la invoques, no pots desesperar; si penses en ella, no pots equivocar-te. Si ella et sosté, no caus; si ella et protegeix, no has de témer; si ella et guia, no et canses; si ella t’és propícia, arribaràs a la meta» (Hom. II super Missus est, 17: PL 183, 70-71).