CONFRONTACIÓ ENTRE DOS MODELS TEOLÒGICS: BERNAT I ABELARD


Benvolguts germans i germanes,

En l’última catequesi vaig presentar les característiques principals de la teologia monàstica i de la teologia escolàstica del segle XII, que podríem anomenar, en cert sentit, respectivament, «teologia del cor» i «teologia de la raó». Entre els representants d’aquests dos corrents teològics va tenir lloc un ampli debat, a vegades vehement, simbòlicament representat per la controvèrsia entre sant Bernat de Claravall i Abelard.

Per a comprendre aquesta confrontació entre els dos grans mestres, convé recordar que la teologia és la recerca d’una comprensió racional —en la mesura que sigui possible— dels misteris de la Revelació cristiana creguts per fe: fides quærens intellectum ‘la fe cerca la intel·ligibilitat’, per usar una definició tradicional, concisa i eficaç. Ara bé, mentre que sant Bernat, típic representant de la teologia monàstica, posa l’èmfasi en la primera part de la definició, és a dir, en la fides —la fe—, Abelard, que és un escolàstic, insisteix en la segona part, és a dir, en l’intellectus, en la comprensió per mitjà de la raó. Per a sant Bernat la fe mateixa està dotada d’una íntima certesa, fundada en el testimoni de l’Escriptura i en l’ensenyament dels pares de l’Església. La fe, a més, es reforça amb el testimoniatge dels sants i amb la inspiració de l’Esperit Sant en l’ànima de cada creient. En els casos de dubte i d’ambigüitat, l’exercici del magisteri eclesial protegeix i il·lumina la fe. Així, a sant Bernat li costa posar-se d’acord amb Abelard, i més en general amb aquells que sotmetien les veritats de la fe a l’examen crític de la raó; un examen que implicava, segons la seva opinió, un greu perill: l’intel·lectualisme, la relativització de la veritat, la posada en qüestió de les veritats mateixes de la fe.

En aquesta manera de procedir sant Bernat veia una audàcia portada fins a la manca d’escrúpols, fruit de l’orgull de la intel·ligència humana, que pretén «capturar» el misteri de Déu. En una de les seves cartes, amb tristesa, escriu així: «L’enginy humà s’apodera de tot, sense deixar ja res a la fe. Afronta el que està per sobre d’ell, escruta el que li és superior, irromp en el món de Déu, altera els misteris de la fe més que il·luminar-los; allò que està tancat i segellat no ho obre, sinó que ho eradica; i el que li sembla fora del seu abast ho considera com inexistent, i es nega a creure-ho» (Epístola CLXXXVIII, 1: PL 182, I, 353).

Per a sant Bernat la teologia només té una finalitat: afavorir l’experiència viva i íntima de Déu. La teologia és, per tant, una ajuda per a estimar cada cop més i millor el Senyor, com diu el títol del tractat sobre el deure d’estimar Déu (De diligendo Deo). En aquest camí hi ha diversos graus, que sant Bernat descriu detalladament, fins a la cúspide, quan l’ànima del creient s’embriaga en els cimals de l’amor. L’ànima humana pot aconseguir ja a la terra aquesta unió mística amb el Verb diví, unió que el Doctor Mellifluus descriu com «noces espirituals». El Verb diví la visita, n’elimina les últimes resistències, la il·lumina, la inflama i la transforma. En aquesta unió mística, l’ànima gaudeix d’una gran serenitat i dolçor, i canta al seu Espòs un himne d’alegria. Com ho vaig recordar en la catequesi dedicada a la vida i a la doctrina de sant Bernat (de 21 d’octubre de 2009), per a ell la teologia només es pot alimentar de l’oració contemplativa, en altres paraules, de la unió afectiva del cor i de la ment amb Déu.

Abelard, que per altra banda va ser precisament qui va introduir el terme teologia en el sentit que l’entenem avui, se situa en canvi en una perspectiva diversa. Aquest famós mestre del segle XII, nascut a la Bretanya (França), estava dotat d’una intel·ligència vivíssima i la seva vocació era l’estudi. Es va ocupar primer de la filosofia i després va aplicar els resultats aconseguits en aquesta disciplina a la teologia, de la qual va ser mestre a la ciutat més culta de l’època, París, i successivament als monestirs on va viure. Era un orador brillant: veritables multituds d’estudiants seguien les seves lliçons. D’esperit religiós però de personalitat inquieta, la seva vida va ser rica en cops d’efecte: va rebatre els seus mestres, va tenir un fill amb una dona culta i intel·ligent, Eloïsa. Va entrar sovint en polèmica amb altres teòlegs, fins i tot va patir condemnes eclesiàstiques, encara que va morir en plena comunió amb l’Església, a l’autoritat de la qual es va sotmetre amb esperit de fe.

Precisament sant Bernat va contribuir a la condemna d’algunes doctrines d’Abelard en el sínode provincial de Sens de l’any 1140, i va sol·licitar també la intervenció del papa Innocenci II. L’abat de Claravall, com he recordat, rebutjava el mètode massa intel·lectualista d’Abelard, que segons ell reduïa la fe a una simple opinió separada de la veritat revelada. Els temors de Bernat no eren infundats, sinó que els compartien altres grans pensadors del seu temps. Efectivament, un ús excessiu de la filosofia va fer perillosament fràgil la doctrina trinitària d’Abelard i, així, la seva idea de Déu. En el camp moral el seu ensenyament no tenia ambigüitat: insistia a considerar la intenció del subjecte com a única font per a descriure la bondat o la malícia dels actes morals, descuidant així el significat objectiu i el valor moral de les accions: un subjectivisme perillós. Com sabem, aquest aspecte és molt actual en la nostra època, en què la cultura sovint està marcada per una tendència creixent al relativisme ètic: només el jo decideix el que és bo per a mi en aquest moment. Amb tot, cal no oblidar els grans mèrits d’Abelard, que va tenir molts deixebles i va contribuir decididament al desenvolupament de la teologia escolàstica, destinada a expressar-se de manera més madura i fecunda en el segle successiu. Tampoc s’han de subestimar algunes de les seves intuïcions, com per exemple quan afirma que en les tradicions religioses no cristianes ja hi ha una preparació per a l’acollida de Crist, Verb diví.

Què podem aprendre nosaltres avui de la confrontació, sovint vehement, entre sant Bernat i Abelard, i en general entre la teologia monàstica i l’escolàstica? Per damunt de tot crec que en mostra la utilitat i la necessitat un sa debat teològic a l’Església, sobretot quan les qüestions debatudes no han estat definides pel Magisteri, el qual, per altra banda, continua sent un punt de referència ineludible. Sant Bernat, però també Abelard mateix, van reconèixer-ne sempre sense vacil·lar l’autoritat. A més, les condemnes que va patir aquest últim ens recorden que en el camp teològic hi ha d’haver un equilibri entre els que podríem anomenar els principis arquitectònics que ens ha donat la Revelació i que per això conserven sempre la importància prioritària, i els d’interpretació suggerits per la filosofia, és a dir, per la raó, i que tenen una funció important, però només instrumental. Quan no hi ha aquest equilibri entre l’arquitectura i els instruments d’interpretació, la reflexió teològica corre el risc de contaminar-se amb errors, i correspon llavors al Magisteri l’exercici del servei necessari a la veritat que li és propi. A més, convé subratllar que, entre les motivacions que van induir sant Bernat a posar-se en contra d’Abelard i a sol·licitar la intervenció del Magisteri, hi havia també la preocupació de salvaguardar els creients senzills i humils, als quals cal defensar quan corren el perill de ser confosos o desviats per opinions massa personals i per argumentacions teològiques agosarades, que podrien posar en perill la seva fe.

Vull recordar, per últim, que la confrontació teològica entre sant Bernat i Abelard va concloure amb una plena reconciliació entre ambdós gràcies a la mediació d’un amic comú, l’abat de Cluny Pere el Venerable, del qual vaig parlar en una de les catequesis anteriors (de 14 d’octubre de 2009). Abelard va tenir la humilitat de reconèixer els seus errors i sant Bernat va mostrar gran benevolència. En ambdós va prevaler el que hi ha d’haver veritablement en el cor quan neix una controvèrsia teològica, és a dir, salvaguardar la fe de l’Església i fer que triomfi la veritat en la caritat. Que aquesta sigui també avui l’actitud en les confrontacions dins l’Església, tenint sempre com a fita la recerca de la veritat.