LA CATEDRAL DES DE L’ARQUITECTURA ROMÀNICA FINS A LA GÒTICA, EL REREFONS TEOLÒGIC


Benvolguts germans i germanes,

En la catequesi de les setmanes anteriors he presentat alguns aspectes de la teologia medieval. Però la fe cristiana, profundament arrelada en els homes i les dones d’aquells segles, no va donar origen només a obres mestres de la literatura teològica, del pensament i de la fe. Va inspirar també una de les creacions artístiques més elevades de la civilització universal: les catedrals, veritable glòria de l’edat mitjana cristiana. Durant gairebé tres segles, a partir de començaments del segle XI, a Europa es va assistir a un fervor artístic extraordinari. Un antic cronista descriu així l’entusiasme i la laboriositat d’aquells temps: «Va succeir que a tot el món, però especialment a Itàlia i a les Gàl·lies, es van començar a reconstruir les esglésies, encara que a moltes d’elles, que encara estaven en bones condicions, no el calia aquesta restauració. Era com una competició entre un poble i un altre; semblava que el món, alliberant-se dels vells parracs, pertot arreu volgués revestir-se del blanc vestit de noves esglésies. En definitiva, els fidels d’aquell moment van restaurar gairebé totes les esglésies catedrals, un gran nombre d’esglésies monàstiques i fins i tot oratoris de poble» (Rodolfo el Glabro, Historiarum 3, 4).

Diversos factors van contribuir a aquest renaixement de l’arquitectura religiosa. En primer lloc condicions històriques més favorables, com una major seguretat política, acompanyada d’un augment constant de la població i del desenvolupament progressiu de les ciutats, dels intercanvis i de la riquesa. A més, els arquitectes trobaven solucions tècniques cada cop més elaborades per a augmentar les dimensions dels edificis, assegurant-ne al mateix temps la solidesa i la majestuositat. Però va ser principalment gràcies a l’entusiasme i al zel espiritual del monaquisme en plena expansió que es van construir esglésies abacials, en les quals es podia celebrar la litúrgia amb dignitat i solemnitat, i els fidels podien romandre en oració, atrets per la veneració de les relíquies dels sants, meta d’incessants pelegrinatges.

Així van néixer les esglésies i les catedrals romàniques, caracteritzades pel desenvolupament longitudinal —al llarg— de les naus per a acollir nombrosos fidels; esglésies molt sòlides, amb murs gruixuts, voltes de pedra i línies senzilles i essencials. La introducció de les escultures representa una novetat. En ser les esglésies romàniques el lloc de l’oració monàstica i del culte dels fidels, els escultors, més que preocupar-se de la perfecció tècnica, van tenir cura sobretot de la finalitat educativa. Ja que era necessari suscitar en les ànimes impressions fortes, sentiments que poguessin incitar a fugir del vici, del mal, i a practicar la virtut, el bé, el tema recurrent era la representació de Crist com a jutge universal, envoltat dels personatges de l’Apocalipsi. Generalment aquesta representació es troba en els portals de les esglésies romàniques, per a subratllar que Crist és la Porta que dóna entrada al cel. Els fidels, en passar el llindar de l’edifici sagrat, entren en un temps i en un espai diferents dels de la vida quotidiana. En la intenció dels artistes, més enllà del portal de l’església, els creients en Crist, sobirà, just i misericordiós, podien assaborir anticipadament la felicitat eterna en la celebració de la litúrgia i en els actes de pietat que es feien dins l’edifici sagrat.

En els segles XII i XIII, des del nord de França es va difondre un altre tipus d’arquitectura en la construcció dels edificis sagrats: l’arquitectura gòtica, amb dues característiques noves respecte al romànic, que eren l’impuls vertical i la lluminositat. Les catedrals gòtiques mostraven una síntesi de fe i art expressada amb harmonia mitjançant el llenguatge universal i fascinant de la bellesa, que encara avui suscita sorpresa. Gràcies a la introducció de les voltes d’arc ogival, que es recolzaven en robustos pilars, va ser possible augmentar considerablement l’alçada. L’impuls cap amunt volia invitar a la pregària i ell mateix era una pregària. D’aquesta manera, la catedral gòtica volia traduir en les seves línies arquitectòniques l’anhel de les ànimes cap a Déu. A més, amb les noves solucions tècniques adoptades, els murs perimètrics podien ser perforats i embellits amb vidrieres policromes. En altres paraules, les finestres es convertien en grans imatges lluminoses, molt adequades per a instruir el poble en la fe. En elles —escena rere escena— es narrava la vida d’un sant, una paràbola o altres esdeveniments bíblics. Des de les vidrieres pintades queia una cascada de llum sobre els fidels per a narrar-los la història de la Salvació i implicar-los-hi.

Una altra qualitat de les catedrals gòtiques és que en la seva construcció i decoració, de manera diferent però conjunta, participava tota la comunitat cristiana i civil; els humils i els poderosos, els analfabets i els doctes, perquè en aquesta casa comuna s’instruïa en la fe a tots els creients. L’escultura gòtica va fer de les catedrals una Bíblia de pedra, representant els episodis de l’evangeli i il·lustrant els continguts de l’any litúrgic, des del Nadal fins a la glorificació del Senyor. En aquells segles, per altra part, es difonia cada cop més la percepció de la humanitat del Senyor, i els sofriments de la seva Passió es representaven de manera realista: el Crist sofrent (Christus patiens) es va convertir en una imatge estimada per tots, que inspirava compassió i penediment dels pecats.

No mancaven els personatges de l’Antic Testament, la història dels quals va arribar a ser familiar per als fidels que freqüentaven les catedrals, com a part de la història de la Salvació única i comuna. L’escultura gòtica del segle XIII, amb els seus rostres plens de bellesa, de dolçor, d’intel·ligència, revela una pietat feliç i serena, que es complau a difondre una devoció sentida i filial envers la Mare de Déu, vista a vegades com una dona jove, somrient i maternal, representada principalment com la sobirana del cel i de la terra, poderosa i misericordiosa. Als fidels que omplien les catedrals gòtiques els agradava trobar-hi expressions artístiques que els recordessin els sants, models de vida cristiana i intercessors davant Déu. I no van faltar les manifestacions «laiques» de l’existència: a moltes parts apareixien representacions del treball al camp, de les ciències i de les arts.
Tot estava orientat i s’oferia a Déu en el lloc on se celebrava la litúrgia. Podem comprendre millor el sentit que s’atribuïa a una catedral gòtica si prenem en consideració el text de la inscripció que hi ha al portal central de Saint-Denís, a París: «Visitant, que vols lloar la bellesa d’aquestes portes, no et deixis enlluernar ni per l’or ni per la magnificència, sinó més aviat pel treball fatigós. Aquí brilla una obra famosa, però vulgui el cel que aquesta obra famosa que brilla faci resplendir els esperits, a fi que amb les veritats lluminoses s’encaminin cap a la llum veritable, on Crist és la porta vertadera.»

Benvolguts germans i germanes, ara vull subratllar dos elements de l’art romànic i gòtic útils també per a nosaltres. El primer: les obres mestres en el camp de l’art nascudes a Europa en els segles passats són incomprensibles si no es té en compte l’ànima religiosa que les va inspirar. Marc Chagall, un artista que sempre va testimoniar la trobada entre estètica i fe, va escriure que «durant segles els pintors van mullar el seu pinzell en l’alfabet colorit que era la Bíblia». Quan la fe, especialment celebrada en la litúrgia, es troba amb l’art, es crea una sintonia profunda, perquè ambdues poden i volen parlar de Déu, fent visible l’Invisible. Vull compartir això en la trobada amb els artistes del 21 de novembre, renovant-los la proposta d’amistat entre l’espiritualitat cristiana i l’art, que ja van promoure els meus venerats predecessors, en particular els servents de Déu Pau VI i Joan Pau II.

El segon element: la força de l’estil romànic i l’esplendor de les catedrals gòtiques ens recorden que la via pulchritudinis, el camí de la bellesa, és un sender privilegiat i fascinant per a acostar-se al misteri de Déu. ¿Què és la bellesa que escriptors, poetes, músics, artistes contemplen i tradueixen en el seu llenguatge, sinó el reflex de la resplendor del Verb etern fet carn? Afirma sant Agustí: «Pregunta a la bellesa de la terra, pregunta a la bellesa del mar, pregunta a la bellesa de l’aire dilatat i difús, pregunta a la bellesa del cel, pregunta al ritme ordenat dels astres; pregunta al sol, que il·lumina el dia amb el seu fulgor; pregunta a la lluna, que mitiga amb el seu resplendor moderat la foscor de la nit que segueix al dia; pregunta als animals que es mouen a l’aigua, que habiten la terra i volen en l’aire; a les ànimes ocultes, als cossos manifestos; als éssers visibles que necessiten qui els governi, i als invisibles, que són governats.
Pregunta’ls. Tots et respondran: «Contempla la nostra bellesa.» La seva bellesa és la seva confessió. ¿Qui va fer aquestes coses boniques, encara que mudables, sinó la Bellesa immutable?» (Sermo CCXLI, 2: PL 38, 1134).

Benvolguts germans i germanes, que el Senyor ens ajudi a redescobrir el camí de la bellesa com un dels itineraris, potser el més atractiu i fascinant, per a arribar a trobar i a estimar Déu.