GUILLEM DE SAINT THIERRY


Benvolguts germans i germanes,

En una catequesi anterior vaig presentar la figura de sant Bernat de Claravall, el «doctor de la dolçor», gran protagonista del segle XII. El seu biògraf —amic i admirador— va ser Guillem de Saint-Thierry, sobre el qual vull reflexionar aquest matí.

Guillem va néixer a Lieja entre els anys 1075 i 1080. De família noble, dotat d’una intel·ligència viva i d’un amor innat a l’estudi, es va formar en escoles famoses de l’època, com les de la seva ciutat natal i de Reims, a França. També va entrar en contacte personal amb Abelard, el mestre que aplicava la filosofia a la teologia de manera tan original que creava desconcert i oposició. Guillem mateix va manifestar els seus dubtes, sol·licitant al seu amic Bernat que prengués posició respecte a Abelard. Responent a aquesta misteriosa i irresistible crida de Déu que és la vocació a la vida consagrada, Guillem va entrar al monestir benedictí de Saint-Nicaise de Reims el 1113, i alguns anys després va arribar a ser abat del monestir de Saint-Thierry, a la diòcesi de Reims.

En aquell temps estava molt difosa l’exigència de purificar i renovar la vida monàstica, perquè fos autènticament evangèlica. Guillem va actuar en aquest sentit dins el seu monestir, i en l’orde benedictí en general. Això no obstant, va trobar no poques resistències davant els seus intents de reforma; i, malgrat que li ho va desaconsellar el seu amic Bernat, el 1135 va deixar l’abadia benedictina, va renunciar a l’hàbit negre i es va posar el blanc, per unir-se als cistercencs de Signy. Des d’aquest moment fins a la seva mort, esdevinguda el 1148, es va dedicar a la contemplació orant dels misteris de Déu, des de sempre objecte dels seus desitjos més profunds, i a la composició d’escrits de literatura espiritual, importants en la història de la teologia monàstica.

Una de les seves primeres obres es titula De natura et dignitate amoris ‘La natura i la dignitat de l’amor’, en la qual s’expressa una de les idees fonamentals de Guillem, que val també per a nosaltres. L’energia principal que mou l’ànima humana —diu— és l’amor. La naturalesa humana, en la seva essència més profunda, consisteix a estimar. En definitiva, a cada ésser humà se li encomana una sola tasca: aprendre a estimar, de manera sincera autèntica i gratuïta. Però només a l’escola de Déu es realitza aquesta tasca i l’home pot aconseguir la finalitat per a la qual ha estat creat. Escriu Guillem: «L’art de les arts és l’art de l’amor. […] L’amor és suscitat pel Creador de la natura. L’amor és una força de l’ànima, que la condueix com per un pes natural al lloc i a la fi que li són propis» (La natura i la dignitat de l’amor, 1: PL 184, 379). Aprendre a estimar requereix un camí llarg i ardu, que Guillem articula en quatre etapes, segons les edats de l’home: la infància, la joventut, la maduresa i la vellesa. En aquest itinerari la persona ha d’imposar-se una ascesi eficaç, un fort domini de si mateix per a eliminar tot afecte desordenat, tota concessió a l’egoisme, i unificar la seva vida en Déu, font, fita i força de l’amor, fins a aconseguir el cimal de la vida espiritual, que Guillem defineix com saviesa. Al final d’aquest itinerari ascètic s’experimenta una gran serenitat i dolçor. Totes les facultats de l’home —intel·ligència, voluntat i afectes— descansen en Déu, conegut i estimat en Crist.

També en altres obres Guillem parla d’aquesta vocació radical a l’amor a Déu, que constitueix el secret d’una vida realitzada i feliç, que ell descriu com un desig incessant i creixent, inspirat per Déu mateix en el cor de l’home. En una meditació diu que l’objecte d’aquest amor és l’Amor amb «A» majúscula, és a dir, Déu. És ell qui es vessa al cor de qui estima i el capacita per a rebre’l. Es dóna fins que el cor queda sadollat de tal manera que mai no disminueix el desig d’aquesta sacietat. Aquest impuls d’amor és la plenitud de l’home» (De contemplando Deo 6, passim: SC 61 bis, p. 79-83). Crida l’atenció el fet que Guillem, en parlar de l’amor a Déu, atribueixi molta importància a la dimensió afectiva. En els fons, benvolguts amics, el nostre cor està fet de carn, i quan estimem Déu, que és l’Amor mateix, ¿com no expressar en aquesta relació amb el Senyor també els nostres sentiments més humans, com la tendresa, la sensibilitat i la delicadesa? El Senyor mateix, en fer-se home, va voler estimar-nos amb un cor de carn!

Segons Guillem, a més, l’amor té una altra propietat important: il·lumina la intel·ligència i permet conèixer millor i de manera més profunda Déu i, en Déu, les persones i els esdeveniments. El coneixement que procedeix dels sentits i de la intel·ligència redueix —però no elimina— la distància entre el subjecte i l’objecte, entre el jo i el tu. L’amor, en canvi, suscita atracció i comunió, fins al punt que es produeix una transformació i una assimilació entre el subjecte que estima i l’objecte estimat. Aquesta reciprocitat d’afecte i de simpatia permet un coneixement molt més profund que el que s’obté només amb la raó. Així s’explica una cèlebre expressió de Guillem: «Amor ipse intellectus est», ‘L’amor és en si mateix principi de coneixement’. Benvolguts amics, podem preguntar-nos: no és precisament això el que passa en la nostra vida? No és cert que realment només coneixem qui estimem i allò que estimem? Sense una certa simpatia no es coneix ningú ni res. I això val per damunt de tot en el coneixement de Déu i dels seus misteris, que superen la capacitat de comprensió de la nostra intel·ligència: A Déu se’l coneix si se l’estima!

Una síntesi del pensament de Guillem de Saint-Thierry es troba en una llarga carta dirigida als cartoixans de Mont-Dieu, als quals havia visitat i volia encoratjar i consolar. El docte benedictí Jean Mabillon, ja el 1960 va donar a aquesta carta un títol significatiu: Epistola aurea ‘Carta d’or’. En efecte, els ensenyaments sobre la vida espiritual contingudes en ella són precioses per a tots els qui volen créixer en la comunió amb Déu, en la santedat. En aquest tractat Guillem proposa un itinerari en tres etapes. És necessari —diu ell— passar de l’home «animal» al «racional» per a arribar a l’«espiritual». Què vol dir el nostre autor amb aquestes tres expressions? Al principi una persona accepta amb un acte d’obediència i de confiança la visió de la vida inspirada per la fe. Després, amb un procés d’interiorització, en el qual la raó i la voluntat exerceixen un paper molt important, la fe en Crist és acollida amb profunda convicció i s’experimenta una harmoniosa correspondència entre el que es creu i s’espera i les aspiracions més secretes de l’ànima, la nostra raó i els nostres afectes. Així s’arriba a la perfecció de la vida espiritual, quan les realitats de la fe són font d’íntima alegria i de comunió real amb Déu, que sadolla. Es viu només en l’amor i per a l’amor. Guillem funda aquest itinerari en una sòlida visió de l’home, inspirada en els antics Pares grecs —sobretot en Orígenes—, els quals, amb un llenguatge audaç, havien ensenyat que la vocació de l’home és arribar a ser com Déu, que el va crear a imatge i semblança seva. La imatge de Déu present en l’home l’impulsa cap a la semblança, és a dir cap a una identitat cada vegada més plena entre la seva pròpia voluntat i la divina. A aquesta perfecció, que Guillem anomena unitat d’esperit, no s’hi arriba amb l’esforç personal, encara que sigui sincer i generós, perquè cal una altra cosa.
Aquesta perfecció s’aconsegueix per l’acció de l’Esperit Sant, que habita en l’ànima, i purifica, absorbeix i transforma en caritat tot impuls i tot desig d’amor present en l’home. «Hi ha una altra semblança amb Déu», llegim en l’Epistola aurea, «que ja no s’anomena semblança, sinó unitat d’esperit, quan l’home arriba a ser un amb Déu, un esperit, no sols per la unitat d’un idèntic voler, sinó per no ser capaç de voler una altra cosa. D’aquesta manera, l’home mereix arribar a ser no Déu, sinó el que Déu és: l’home es converteix per gràcia en el que Déu és per naturalesa» (Epistola aurea 262-263: SC 223, p. 353-355).

Benvolguts germans i germanes, aquest autor, que podríem definir com el «cantor de l’amor, de la caritat», ens ensenya a realitzar en la nostra vida l’opció de fons, que dóna sentit i valor a totes les altres opcions: estimar Déu i, per amor a ell, estimar el nostre proïsme; només així podrem trobar la vertadera alegria, anticipació de la felicitat eterna. Seguim, per tant, l’exemple dels sants per a aprendre a estimar de manera autèntica i total, per a entrar en aquest itinerari del nostre ser. Amb una jove santa, doctora de l’Església, Teresa de l’Infant Jesús, diguem també nosaltres al Senyor que volem viure d’amor.

Concloc pròpiament amb una oració d’aquesta santa: «Jo t’estimo, i tu ho saps, Jesús meu. El teu Esperit d’amor m’abrasa amb el seu foc. Estimant-te jo a tu atrec el Pare; el meu feble cor es lliura a ell sense reserva. Oh augusta Trinitat, ets la presonera, la santa presonera del meu amor. […] Viure d’amor és donar-se sense mesura, sense reclamar sou aquí a la terra […]. Quan s’estima no es fan càlculs. Jo ho he donat tot al Cor diví, que sobreïx tendresa. Res no em queda ja […]. Corro lleugera. Ja la meva única riquesa és viure d’amor.»