RUPERT DE DEUTZ


Benvolguts germans i germanes,

Avui coneixerem un altre monjo benedictí del segle XII. El seu nom és Rupert de Deutz, una ciutat de prop de Colònia, seu d’un famós monestir. Rupert mateix parla de la seva vida en una de les seves obres més importants, titulada La glòria i l’honor del Fill de l’home, que és un comentari parcial de l’Evangeli de sant Mateu. Encara infant, va ser acollit com a «oblat» al monestir benedictí de Sant Llorenç, a Lieja, segons el costum de l’època de confiar un dels fills a l’educació dels monjos, per a fer un do a Déu. A Rupert sempre li va agradar la vida monàstica. Va aprendre molt aviat el llatí, per a estudiar la Bíblia i per a gaudir de les celebracions litúrgiques. Es va distingir per una integèrrima rectitud moral i per una forta afició a la seu de sant Pere.

Els seus temps estaven marcats per controvèrsies entre el Papat i l’Imperi, a causa de l’anomenada «lluita de les investidures», amb la qual —com he apuntat en altres catequesis— el Papat volia impedir que el nomenament dels bisbes i l’exercici de la seva jurisdicció depenguessin de les autoritats civils, que es guiaven sobretot per motivacions polítiques i econòmiques, certament no pastorals. El bisbe de Lieja, Otbert, es resistia a acceptar les directrius del Papa i va manar a l’exili Berenguer, abat del monestir de Sant Llorenç, precisament per la seva fidelitat al Pontífex. En aquest monestir era on vivia Rupert, que no va dubtar a seguir el seu abat a l’exili, i només quan el bisbe Otbert va tornar a entrar en comunió amb el Papa va tornar a Lieja i va acceptar fer-se sacerdot. Fins aquest moment havia evitat rebre l’ordenació d’un bisbe que dissentia del Papa. Rupert ens ensenya que quan sorgeixen controvèrsies a l’Església, la referència al ministeri petrí garanteix fidelitat a la sana doctrina i dóna serenitat i llibertat interior. Després de la disputa amb Otbert, va haver d’abandonar el seu monestir dos cops més. El 1116 els seus adversaris fins i tot el volien processar. Si bé va ser absolt de tota acusació, Rupert es va estimar més marxar per un temps a Siegburg, però, com que les polèmiques encara no havien acabat quan va tornar al monestir de Lieja, va decidir establir-se definitivament a Alemanya. Nomenat abat de Deutz el 1120, va restar allí fins el 1129, any de la seva mort. Només se’n va allunyar per a fer un pelegrinatge a Roma, el 1124.

Escriptor fecund, Rupert ha deixat nombroses obres, de gran interès encara avui, també perquè va participar activament en diversos i importants debats teològics del temps. Per exemple, va intervenir amb determinació en la controvèrsia eucarística, que el 1077 havia portat a la condemna de Berenguer de Tours, el qual havia donat una interpretació restrictiva de la presència de Crist en el sagrament de l’eucaristia i l’havia definida només com a simbòlica. En el llenguatge de l’Església no havia entrat encara el terme transsubstanciació, però Rupert, utilitzant a vegades expressions audaces, va sostenir amb determinació el realisme eucarístic i, sobretot en una obra titulada De divinis officiis, ‘Els oficis divins’, va afirmar amb decisió la continuïtat entre el cos del verb encarnat de Crist i la presència en les espècies eucarístiques del pa i del vi.

Benvolguts germans i germanes, em sembla que arribats a aquest punt hem de pensar també en el nostre temps; en què també hi ha el perill de redimensionar el realisme eucarístic, és a dir, considerar l’eucaristia gairebé només com un ritu de comunió, de socialització, oblidant amb massa facilitat que en l’eucaristia hi ha present realment Crist ressuscitat —amb el seu cos ressuscitat—, que es posa en les nostres mans per a treure’ns de nosaltres mateixos, incorporar-nos en el seu cos immortal i guiar-nos així cap a la vida nova. Aquest gran misteri que el Senyor està present en tota la seva realitat en les espècies eucarístiques és un misteri que cal adorar i estimar sempre novament. Vull citar les paraules del Catecisme de l’Església catòlica que contenen el fruit de la meditació de la fe i de la reflexió teològica de dos mil anys: «El mode de presència del Crist sota les espècies eucarístiques és únic. […] En el santíssim sagrament de l’eucaristia “es contenen veritablement, realment i substancialment el cos i la sang juntament amb l’ànima i la divinitat de nostre Senyor Jesucrist, i per tant, el Crist tot sencer”. Aquesta presència s’anomena “real”, no en exclusivitat, com si les altres presències no fossin “reals”, sinó per excel·lència, ja que és substancial i per ella el Crist, Déu i home, es fa present tot sencer» (cf. Catecisme de l’Església catòlica, n. 1374). També Rupert va contribuir, amb les seves reflexions, a aquesta precisa formulació.

Una altra controvèrsia, en la qual l’abat de Deutz es va veure embolicat, concerneix al problema de la conciliació de la bondat i de l’omnipotència de Déu amb l’existència del mal. Si Déu és omnipotent i bo, com s’explica la realitat del mal? Rupert va reaccionar a la posició assumida pels mestres de l’escola teològica de Laon, que amb una sèrie de raonaments filosòfics distingien en la voluntat de Déu l’«aprovar» i el «permetre», concloent que Déu permet el mal sense aprovar-lo i, per consegüent, sense voler-lo. Rupert, en canvi, renuncia a l’ús de la filosofia, que considera inadequada davant un problema tan gran, i simplement és fidel a la narració bíblica. Parteix de la bondat de Déu, de la veritat segons la qual Déu és summament bo i només pot voler el bé. D’aquesta manera, identifica l’origen del mal en l’home i en l’ús equivocat de la llibertat humana. Quan Rupert afronta aquest tema, escriu pàgines plenes de fervor religiós per a lloar la misericòrdia infinita del Pare, la paciència i la benevolència de Déu amb l’home pecador.

Com altres teòlegs de l’edat mitjana, també Rupert es preguntava: ¿Per què el Verb de Déu, el Fill de Déu, es va fer home? Alguns, molts, responien explicant l’encarnació del Verb amb la urgència de reparar el pecat de l’home. Rupert, en canvi, amb una visió cristocèntrica de la història de la Salvació, amplia la perspectiva, i en una de les seves obres, titulada La glorificació de la Trinitat, sosté la tesi que l’Encarnació, esdeveniment central de tota la història, estava prevista des de l’eternitat, fins i tot independentment del pecat de l’home, perquè tota la creació pogués lloar Déu Pare i estimar-lo com una única família reunida entorn de Crist, el Fill de Déu. En la dona embarassada de l’Apocalipsi veu tota la història de la humanitat, que està orientada envers Crist, igual que la concepció està orientada al part, una perspectiva que desenvoluparan altres pensadors i que també valorarà la teologia contemporània, la qual afirma que tota la història del món i de la humanitat és la concepció orientada al part de Crist. Crist sempre és al centre de les explicacions exegètiques que Rupert dóna en els seus comentaris als llibres de la Bíblia, als quals es va dedicar amb gran diligència i passió. Així, troba una unitat admirable en tots els esdeveniments de la història de la Salvació, des de la creació fins a la consumació final dels temps: «Tota l’Escriptura» —afirma— «és un sol llibre, que tendeix al mateix fi [el Verb diví], que ve d’un sol Déu i que ha estat escrit per un sol Esperit» (De glorificatione Trinitatis et processione Sancti Spiritus I, V: PL 169, 18).

En la interpretació de la Bíblia, Rupert no es limita a repetir els ensenyaments dels Pares, sinó que mostra una originalitat seva. Per exemple, és el primer escriptor que va identificar l’esposa del Cantar dels cantars amb Maria santíssima. Així el seu comentari a aquest llibre de l’Escriptura és una mena de summa mariològica, en la qual es presenten els privilegis i les virtuts excel·lents de Maria. En un dels passatges més inspirats del seu comentari Rupert escriu: «O predilectíssima entre les predilectes, Verge de les verges, ¿què lloa en tu el teu Fill estimat, que exalta tot el cor dels àngels? Es lloen la senzillesa, la puresa, la innocència, la doctrina, el pudor, la humilitat, la integritat de la ment i de la carn, és a dir, la virginitat incorrupta» (In Canticum Canticorum 4, 1-6: ccl 26, p. 69-70). La interpretació mariana de Rupert del Cantar dels Cantars és un exemple feliç de la sintonia entre litúrgia i teologia. De fet, diversos passatges d’aquest llibre bíblic ja s’empraven en les celebracions litúrgiques de les festes marianes.

Rupert, a més, procura inserir la seva doctrina mariològica en l’eclesiològica. En altres paraules, veu en Maria santíssima la part més santa de tota l’Església. D’aquí que el meu venerat predecessor, el papa Pau VI, en el discurs de clausura de la tercera sessió del concili Vaticà II, en proclamar solemnement Maria Mare de l’Església, va citar precisament una frase treta de les obres de Rupert, que defineix Maria portio maxima, portio optima: ‘la part més excelsa, la millor part de l’Església’ (cf. In Apocalypsem 1.7: PL 169, 1043).

Benvolguts amics, amb aquest ràpid esbós ens adonem que Rupert va ser un teòleg fervorós, dotat de gran profunditat. Com tots els representants de la teologia monàstica, va saber combinar l’estudi racional dels misteris de la fe amb la pregària i amb la contemplació, considerada el cim de tot coneixement de Déu. Ell mateix parla alguna vegada de les seves experiències místiques, com quan revela la inefable alegria d’haver percebut la presència del Senyor: «En aquest breu moment» —afirma— «vaig experimentar la veritat del que diu ell mateix: Apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor» (De gloria et honore Filii hominis. Super Matthaeum 12: PL 168, 1601). També nosaltres, cadascú a la seva manera, podem trobar el Senyor Jesús, que constantment acompanya el nostre camí i es fa present en el pa eucarístic i en la seva Paraula per a la nostra Salvació.