NADAL


Benvolguts germans i germanes,

Amb la novena de Nadal que estem celebrant aquests dies, l’Església ens invita a viure de manera intensa i profunda la preparació per al naixement del Salvador, ja imminent. El desig que tots portem en el cor és que la propera festa del Nadal ens doni, enmig de l’activitat frenètica dels nostres dies, una serena i profunda alegria perquè ens faci tocar amb la mà la bondat del nostre Déu i ens infongui nou coratge.

Per a comprendre millor el significat del Nadal del Senyor voldria fer una breu referència a l’origen històric d’aquesta solemnitat. De fet, l’any litúrgic de l’Església no es va desenvolupar inicialment partint del naixement de Crist, sinó de la fe en la seva resurrecció. Per això la festa més antiga de la cristiandat no és el Nadal, sinó la Pasqua; la resurrecció de Crist funda la fe cristiana, és a la base de l’anunci de l’evangeli i fa néixer l’Església. Per tant, ser cristians significa viure de manera pasqual, implicant-nos en el dinamisme originat pel baptisme, que porta a morir al pecat per a viure amb Déu (cf. Rm 6,4).

El primer que va afirmar amb claredat que Jesús va néixer el 25 de desembre va ser Hipòlit de Roma, en el seu comentari al llibre del profeta Daniel, escrit pels volts de l’any 204. Algun exegeta observa, a més, que aquest dia se celebrava la festa de la Dedicació del Temple de Jerusalem, instituïda per Judes Macabeu l’any 164 abans de Crist. La coincidència de dates significaria, doncs, que amb Jesús, aparegut com a llum de Déu en la nit, es realitza veritablement la consagració del temple, l’Advent de Déu a aquesta terra.

En la cristiandat la festa de Nadal va assumir una forma definida en el segle IV, quan va prendre el lloc de la festa romana del Sol invictus, el ‘sol invencible’; així es va posar en relleu que el naixement de Crist és la victòria de la vertadera llum sobre les tenebres del mal i del pecat. Amb tot, el clima espiritual particular i intens que envolta el Nadal es va desenvolupar a l’edat mitjana, gràcies a sant Francesc d’Assís, que estava profundament enamorat de l’home Jesús, del Déu-amb-nosaltres. El seu primer biògraf, Tomàs de Celano, en la Vita seconda, narra que sant Francesc «per damunt de les altres solemnitats, celebrava amb inefable sol·licitud el naixement del Nen Jesús, i anomenava festa de les festes al dia en què Déu, fet un petit infant, havia estat alletat per un pit humà» (Fonti Francescane, n. 199, p. 492). D’aquesta particular devoció al misteri de l’Encarnació es va originar la famosa celebració del Nadal a Greccio. Probablement, per a ella sant Francesc es va inspirar durant el seu pelegrinatge a Terra Santa i al pessebre de Santa Maria la Major de Roma. El que animava el Poverello d’Assís era el desig d’experimentar de manera concreta, viva i actual la grandesa humil de l’esdeveniment del naixement del Nen Jesús i de comunicar la seva alegria a tothom.

En la primera biografia, Tomàs de Celano parla de la nit del pessebre de Greccio d’una manera viva i commovedora, donant una contribució decisiva a la difusió de la tradició nadalenca més bonica, la del pessebre. La nit de Greccio va tornar a la cristiandat la intensitat i la bellesa de la festa del Nadal i va educar el poble de Déu a captar el seu missatge més autèntic, el seu calor particular, i a estimar i adorar la humanitat de Crist. Aquest particular enfocament del Nadal va oferir a la fe cristiana una nova dimensió. La Pasqua havia concentrat l’atenció sobre el poder de Déu que venç la mort, inaugura una nova vida i ensenya a esperar en el món futur. Amb sant Francesc i el seu pessebre es posaven en relleu l’amor inerme de Déu, la seva humilitat i la seva benignitat, que en l’encarnació del Verb es manifesta als homes per a ensenyar una forma nova de viure i d’estimar.

Celano explica que, en aquella nit de Nadal, va ser concedida a sant Francesc la gràcia d’una visió meravellosa. Va veure que al pessebre jeia immòbil un nen petit, que es va despertar del son precisament per la proximitat de sant Francesc. I afegeix: «Aquesta visió coincidia amb els fets, perquè, per obra de la seva gràcia que actuava per mitjà del seu sant servent Francesc, el nen Jesús va ser ressuscitat en el cor de molts que l’havien oblidat, i va quedar profundament enregistrat en la seva memòria amorosa» (Vita prima, op. cit., n. 86, p. 307). Aquest quadre descriu amb gran precisió tot el que la fe viva i l’amor de sant Francesc a la humanitat de Crist han transmès a la festa cristiana del Nadal: el descobriment que Déu es revela en el tendre cos del Nen Jesús. Gràcies a sant Francesc, el poble cristià ha pogut percebre que per Nadal Déu ha arribat a ser veritablement l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres, del qual no ens separa cap barrera ni llunyania. En aquest Nen, Déu s’ha fet tan proper a cadascun de nosaltres, tant, que podem tractar-lo de tu i mantenir amb ell una relació confiada d’afecte profund, com ho fem amb un nounat.

En aquest Nen es manifesta el déu-amor: Déu ve sense armes, sense la força, perquè no pretén conquerir, per dir-ho així, des de fora, sinó que vol més aviat ser acollit lliurement per l’home; Déu es fa Nen inerme per a vèncer la supèrbia, la violència, l’afany de posseir de l’home. En Jesús, Déu va assumir aquesta condició pobra i commovedora per a vèncer amb l’amor i portar-nos a la nostra veritable identitat. No hem d’oblidar que el títol més gran de Jesucrist és precisament el de Fill, Fill de Déu; la dignitat divina s’indica amb un terme que prolonga la referència a la humil condició del pessebre de Betlem, encara que correspongui de manera única a la seva divinitat, que és la divinitat del Fill.

La seva condició de nen ens indica, a més, com podem trobar Déu i gaudir de la seva presència. A la llum del Nadal podem comprendre les paraules de Jesús: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (Mt 18,3). Qui no ha entès el misteri del Nadal, no ha entès l’element decisiu de l’existència cristiana. Qui no acull Jesús amb cor de nen, no pot entrar al regne dels cels; això és el que sant Francesc va voler recordar a la cristiandat del seu temps i de tots els temps, fins avui. Preguem el Pare perquè concedeixi al nostre cor la senzillesa que reconeix en el Nen el Senyor, precisament com ho va fer sant Francesc a Greccio. Així doncs, també a nosaltres ens podria passar el que Tomàs de Celano, referint-se a l’experiència dels pastors en la nit santa (cf. Lc 2,20), narra a propòsit dels qui van estar presents en l’esdeveniment de Greccio: «Cadascú va tornar a casa seva ple d’alegria inefable» (Vita prima, op. cit., n. 86, p. 479).

Aquest és el desig que us expresso amb afecte a tots vosaltres, a les vostres famílies i als vostres éssers estimats. Bon Nadal a tots!