PERE LLOMBARD


Benvolguts germans i germanes,

En aquesta última audiència de l’any vull parlar-vos de Pere Llombard, un teòleg que va viure en el segle XII i va gaudir de gran fama, perquè una de les seves obres, titulada Sentències, va ser adoptada com a manual de teologia durant molts segles.

Qui era, per tant, Pere Llombard? Encara que les notícies sobre la seva vida són escasses, podem reconstruir les línies essencials de la seva biografia. Va néixer entre els segles XI i XII a prop de Novara, al nord d’Itàlia, en un territori que en un altre temps pertanyia als longobards; precisament per això li van posar el sobrenom de Llombard. Pertanyia a una família que tenia pocs recursos, com podem deduir de la carta de presentació que sant Bernat de Claravall va escriure a Gilduí, superior de l’abadia de Sant Víctor, a París, per a demanar-li que hostatgés de franc en Pere, que volia anar a aquesta ciutat a estudiar. De fet, fins i tot en l’edat mitjana, no sols els nobles o els rics podien estudiar i arribar a ocupar càrrecs importants en la vida eclesial i social, sinó també persones d’origen humil, com per exemple Gregori VII, el Papa que es va enfrontar a l’emperador Enric IV, o Maurici de Sully, l’arquebisbe de París que va manar construir Notre-Dame i que era fill d’un camperol pobre.

Pere Llombard va iniciar els seus estudis a Bolonya, després es va traslladar a Reims i, per últim, a París. Des de 1140 va ensenyar en la prestigiosa escola de Notre-Dame. Volgut i apreciat com a teòleg, vuit anys després el papa Eugeni III li va encarregar que examinés les doctrines de Gilbert Porretano, que suscitaven molts debats, perquè no semblaven del tot ortodoxes. Ordenat sacerdot, va ser nomenat bisbe de París el 1159, un any abans de la seva mort, que es va esdevenir el 1160.

Com tots els mestres de teologia del seu temps, també Pere va escriure discursos i textos en què comentava la Sagrada Escriptura. La seva obra mestra, però, són els quatre llibres de les Sentències. Es tracta d’un text que va néixer amb vista a l’ensenyament. Segons el mètode teològic utilitzat en aquells temps, era necessari sobretot conèixer, estudiar i comentar el pensament dels pares de l’Església i d’altres escriptors a qui es considerava autoritzats. Per això, Pere va recollir una documentació molt àmplia, constituïda principalment pels ensenyaments dels grans pares llatins, sobretot de sant Agustí, i oberta a la contribució de teòlegs contemporanis seus. Va utilitzar també, entre d’altres, una obra enciclopèdica de teologia grega que des de feia poc de temps es coneixia a Occident: La fe ortodoxa, composta per sant Joan Damascè. El gran mèrit de Pere Llombard consisteix a haver ordenat tot el material, que havia recollit i seleccionat amb cura, en un quadre sistemàtic i harmoniós. De fet, una de les característiques de la teologia és organitzar de manera unitària i ordenada el patrimoni de la fe. Per això, ell va distribuir les sentències, és a dir, les fonts patrístiques sobre els diferents temes, en quatre llibres. En el primer es tracta de Déu i del misteri trinitari; en el segon, de l’obra de la creació, del pecat i de la gràcia; en el tercer, del misteri de l’Encarnació i de l’obra de la Redempció, amb una àmplia exposició sobre les virtuts. El quart llibre està dedicat als sagraments i a les realitats últimes, les de la vida eterna, anomenades Novíssims. La visió de conjunt que s’obté inclou gairebé totes les veritats de la fe catòlica. Aquesta mirada sintètica i la presentació clara, ordenada, esquemàtica i sempre coherent, expliquen l’èxit extraordinari de les Sentències de Pere Llombard, que permetien als alumnes un aprenentatge fiable, i als mestres que les empraven a les seves classes, aprofundir àmpliament. Un teòleg franciscà, Alexandre de Hales, que va viure una generació després de la de Pere, va introduir en les Sentències una subdivisió que va fer més fàcil la seva consulta i el seu estudi. Fins i tot els teòlegs més grans del segle XIII, sant Albert Magne, sant Bonaventura de Bagnoregio i sant Tomàs d’Aquino, van iniciar la seva activitat acadèmica comentant els quatre llibres de les Sentències de Pere Llombard i enriquint-les amb les seves reflexions. El text de Llombard va ser el llibre que es va usar en totes les escoles de teologia fins al segle XVI.

Vull destacar que la presentació orgànica de la fe és una exigència irrenunciable. De fet, les diferents veritats de la fe s’il·luminen recíprocament i, en una visió total i unitària, s’aprecia l’harmonia del pla de Salvació de Déu i la centralitat del misteri de Crist. Convido tots els teòlegs i els sacerdots a tenir sempre present, a exemple de Pere Llombard, la visió completa de la doctrina cristiana, evitant els perills actuals de fragmentació i devaluació de les diferents veritats. El Catecisme de l’Església catòlica, així com el Compendi d’aquest Catecisme, ens ofereixen precisament aquest quadre complet de la Revelació cristiana, que cal acollir amb fe i gratitud. Per això, vull animar també els fidels i les comunitats cristianes a aprofitar aquests instruments per a conèixer i aprofundir en el contingut de la nostra fe. Així se’ns presentarà com una meravellosa simfonia que ens parla de Déu i del seu amor i que estimula la nostra ferma adhesió i la nostra resposta activa.

Per a tenir una idea de l’interès que continua suscitant la lectura de les Sentències de Pere Llombard, proposo dos exemples. Inspirant-se en el comentari de sant Agustí al llibre de la Gènesi, Pere es pregunta el motiu pel qual la creació de la dona es va realitzar a partir de la costella d’Adam i no del seu cap o dels seus peus. I explica: «Déu no estava formant una dominadora ni una esclava de l’home, sinó una companya seva» (Sentències 3,18,3). Després, també basant-se en l’ensenyament patrístic, afegeix: «En aquesta acció està representat el misteri de Crist i de l’Església. En efecte, així com la dona va ser formada de la costella d’Adam mentre aquest dormia, l’Església, doncs, va néixer dels sagraments que van començar a fluir del costat de Crist que dormia a la creu, és a dir, de la sang i l’aigua, pels quals vam ser redimits del càstig i purificats de la culpa» (Sentències 3,18,4). Són reflexions profundes, que continuen sent vàlides avui que la teologia i l’espiritualitat del matrimoni cristià han aprofundit molt en l’analogia amb la relació esponsal entre Crist i la seva Església.

En un altre passatge de la seva obra principal, Pere Llombard, tractant dels mèrits de Crist, es pregunta: «Per quina raó, doncs, [Crist] va voler patir i morir, si les seves virtuts eren ja suficients per a obtenir-li tots els mèrits?» La seva resposta és incisiva i eficaç: «Per tu, no per ell mateix.» Després continua amb una altra pregunta i una altra resposta, que semblen reproduir els debats que es mantenien durant les lliçons dels mestres de teologia de l’edat mitjana: «I en quin sentit va patir i va morir per mi? Perquè la seva passió i mort fossin per a tu exemple i causa. Exemple de virtut i d’humilitat, causa de glòria i de llibertat; exemple donat per Déu obedient fins a la mort, causa del teu alliberament i de la teva felicitat» (Sentències 3,18,5).

Entre les contribucions més importants de Pere Llombard a la història de la teologia, voldria recordar el seu tractat sobre els sagraments, dels quals va donar una definició que podria considerar-se definitiva: «S’anomena sagrament en sentit propi el que és signe de la gràcia de Déu i forma visible de la gràcia invisible, de tal manera que porta la seva imatge i n’és la causa» (4,1,4). Amb aquesta definició, Pere Llombard capta l’essència dels sagraments: són causa de la gràcia, tenen la capacitat de comunicar realment la vida divina. Els teòlegs successius no abandonaran ja aquesta visió i utilitzaran també la distinció entre element material i element formal, introduïda pel Mestre de les Sentències, com se solia anomenar Pere Llombard. L’element material és la realitat sensible i visible; el formal són les paraules pronunciades pel ministre. Ambdós són essencials per a una celebració completa i vàlida dels sagraments: la matèria, la realitat amb la qual el Senyor ens toca visiblement, i la paraula que dóna el significat espiritual. En el baptisme, per exemple, l’element material és l’aigua que es vessa sobre el cap del nen, i l’element formal són les paraules: «Jo et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.» Llombard, a més, va aclarir que només els sagraments transmeten objectivament la gràcia divina i que són set: baptisme, confirmació, eucaristia, penitència, unció dels malalts, orde i matrimoni (cf. Sentències 4,2,1).

Benvolguts germans i germanes, és important reconèixer com n’és, de preciosa i indispensable per a tot cristià la vida sacramental, en la qual el Senyor, en la comunitat de l’Església, a través d’aquesta matèria ens toca i ens transforma. Com diu el Catecisme de l’Església catòlica, els sagraments són «forces que surten del cos de Crist, sempre vivent i vivificant, accions de l’Esperit Sant» (n. 1116). En aquest Any Sacerdotal que estem celebrant exhorto els sacerdots, sobretot els ministres que exerceixen la cura d’ànimes, que ells mateixos siguin els primers a tenir una intensa vida sacramental, perquè després ajudin els fidels. La celebració dels sagraments ha de caracteritzar-se per la dignitat i el decòrum, i afavorir el recolliment personal i la participació comunitària, el sentit de la presència de Déu i el zel missioner. Els sagraments són el gran tresor de l’Església i a cadascun de nosaltres correspon la tasca de celebrar-los amb fruit espiritual. En ells toca la nostra vida un esdeveniment sempre sorprenent: Crist, a través de signes visibles, surt al nostre encontre, ens purifica, ens transforma i ens fa partícips de la seva amistat divina.
Benvolguts amics, hem arribat al final d’aquest any i a les portes de l’any nou. Us desitjo que l’amistat de nostre Senyor Jesucrist us acompanyi cada dia de l’any que és a punt de començar. Que aquesta amistat de Crist sigui la nostra llum i guia i ens ajudi a ser homes de pau, de la seva pau. Feliç any a tots!