ELS ORDES MENDICANTS


Benvolguts germans i germanes,

A l’inici del nou any mirem la història del cristianisme per a veure com es desenvolupa una història i com pot renovar-se. En ella podem veure que els sants, guiats per la llum de Déu, són els autèntics reformadors de la vida de l’Església i de la societat. Mestres amb la paraula i testimonis amb l’exemple, saben promoure una renovació eclesial estable i profunda, perquè ells mateixos estan profundament renovats, estan en contacte amb la veritable novetat: la presència de Déu en el món. Aquesta consoladora realitat, o sigui, que en cada generació neixen sants i porten la creativitat de la renovació, acompanya constantment la història de l’Església enmig de les tristeses i dels aspectes negatius del seu camí. De fet, veiem com segle a segle neixen també les forces de la reforma i de la renovació, perquè la novetat de Déu és inexorable i dóna sempre nova força per a continuar endavant. Així va succeir també en el segle XIII amb el naixement i l’extraordinari desenvolupament dels Ordes mendicants: un model de gran renovació en una nova època històrica. Se’ls va anomenar així per la seva característica de «demanar almoina», és a dir, de recórrer humilment al suport econòmic de les persones per a viure el vot de pobresa i complir la seva missió evangelitzadora. Dels Ordes mendicants que van sorgir en aquest període, les més conegudes i importants són els frares menors i els frares predicadors, coneguts com a franciscans i dominics. Se’ls anomena així pel nom dels seus fundadors, sant Francesc d’Assís i sant Domènec de Guzmán respectivament. Aquests dos grans sants van tenir la capacitat de llegir amb intel·ligència «els signes dels temps», intuint els desafiaments que havia d’afrontar l’Església de la seva època.

Un primer desafiament era l’expansió de diversos grups i moviments de fidels que, malgrat estar impulsats per un desig legítim d’autèntica vida cristiana, se situaven sovint fora de la comunió eclesial. Estaven en profunda oposició amb l’Església rica i esplèndida que havia esdevingut precisament amb el floriment del monaquisme. En recents catequesis he parlat de la comunitat monàstica de Cluny, que havia atret nombrosos joves i, per tant, forces vitals, així com també béns i riqueses. D’aquesta manera s’havia desenvolupat, lògicament, en un primer moment, una Església rica en propietats i també immòbil. Contra aquesta Església es va contraposar la idea que Crist va venir a la terra pobre i que la veritable Església hauria de ser precisament l’Església dels pobres; així, el desig d’una vertadera autenticitat cristiana es va oposar a la realitat de l’Església empírica. Es tracta dels moviments anomenats pauperístics de l’edat mitjana, els quals criticaven asprament la manera de viure dels sacerdots i dels monjos d’aquell temps, acusats d’haver traït l’evangeli i de no practicar la pobresa com els primers cristians, i aquests moviments van contraposar al ministeri dels bisbes una autèntica «jerarquia paral·lela». A més, per a justificar les seves opcions, van difondre doctrines incompatibles amb la fe catòlica. Per exemple, el moviment dels càtars o albigesos va tornar a proposar antigues heretgies, com la devaluació i el menyspreu del món material —l’oposició contra la riquesa es converteix ràpidament en oposició contra la realitat material com a tal—, la negació de la voluntat lliure i després el dualisme, l’existència d’un segon principi del mal equiparat a Déu. Aquests moviments van tenir èxit, especialment a França i a Itàlia, no sols per la seva sòlida organització, sinó també perquè denunciaven un desordre real a l’Església, causat pel comportament poc exemplar de diversos representants del clergat.

Els franciscans i els dominics, seguint les petjades dels seus fundadors, van mostrar en canvi que era possible viure la pobresa evangèlica, la veritat de l’evangeli com a tal, sense separar-se de l’Església; van mostrar que l’Església continua sent el lloc vertader, autèntic, de l’evangeli i de l’Escriptura. Encara més, sant Domènec i sant Francesc van treure la força del seu testimoni precisament de la seva íntima comunió amb l’Església i amb el Papat. Amb una elecció totalment original en la història de la vida consagrada, els membres d’aquests Ordes no sols renunciaven a la possessió de béns personals, com ho feien els monjos des de l’antiguitat, sinó que ni tan sols volien que es posessin a nom de la comunitat terrenys i béns immobles. Així pretenien donar testimoniatge d’una vida extremadament sòbria, per a ser solidaris amb els pobres i confiar únicament en la Providència, viure cada dia de la Providència, de la confiança de posar-se a les mans de Déu. Aquest estil personal i comunitari dels Ordes mendicants, unit a la total adhesió als ensenyaments de l’Església i a la seva autoritat, va ser molt apreciat pels Pontífexs de l’època, com Innocenci III i Honori III, que van donar suport plenament a aquestes noves experiències eclesials, reconeixent-hi la veu de l’Esperit. I no hi van faltar els fruits: els grups pauperístics que s’havien separat de l’Església van tornar a la comunió eclesial, o lentament es van reduir fins desaparèixer. També avui, malgrat viure en una societat en què sovint preval el tenir sobre el ser, les persones són molt sensibles als exemples de pobresa i solidaritat que donen els creients amb opcions valentes. En els nostres dies tampoc falten iniciatives similars: els moviments, que parteixen realment de la novetat de l’evangeli i el viuen amb radicalitat en l’actualitat, posant-se a les mans de Déu, per servir el proïsme. El món, com ho recordava Pau VI a l’Evangelii nuntiandi, escolta de bon grat els mestres, quan són també testimonis. Aquesta és una lliçó que no cal oblidar mai en l’obra de difusió de l’evangeli: ser els primers a viure allò que s’anuncia, ser mirall de la caritat divina.

Franciscans i dominics van ser testimonis, però també mestres. De fet, una altra exigència generalitzada en la seva època era la de la instrucció religiosa. No pocs fidels laics, que vivien a les ciutats en via de gran expansió, desitjaven practicar una vida cristiana espiritualment intensa. Per tant, procuraven aprofundir en el coneixement de la fe i ser guiats en l’ardu però entusiasmant camí de la santedat. Els Ordes mendicants van saber sortir feliçment a l’encontre també d’aquesta necessitat: l’anunci de l’evangeli en la senzillesa i en la seva profunditat i grandesa era un objectiu, potser l’objectiu principal, d’aquest moviment. En efecte, es van dedicar amb gran zel a la predicació. Eren molt nombrosos els fidels —sovint autèntiques multituds— que es reunien a les esglésies i en llocs a l’aire lliure per a escoltar els predicadors, com sant Antoni, per exemple. Es tractaven temes propers a la vida de les persones, sobretot la pràctica de les virtuts teologals i morals, amb exemples concrets, fàcilment comprensibles. A més, s’ensenyaven formes per a alimentar la vida de pregària i la pietat. Per exemple, els franciscans van difondre molt la devoció a la humanitat de Crist, amb el compromís d’imitar el Senyor. No sorprèn, doncs, que fossin nombrosos els fidels, dones i homes, que elegien ser acompanyats en el camí cristià per frares franciscans i dominics, directors espirituals i confessors cercats i apreciats. Van néixer així associacions de fidels laics que s’inspiraven en l’espiritualitat de sant Francesc i sant Domènec, adaptada al seu estat de vida. Es tracta de l’Orde tercer, tant franciscà com dominicà. En altres paraules, la proposta d’una santedat laïcal va conquerir moltes persones. Com ho va recordar el concili ecumènic Vaticà II, la crida a la santedat no està reservada a alguns, sinó que és universal (cf. Lumen gentium, 40). En tots els estats de vida, segons les exigències de cadascun d’ells, és possible viure l’evangeli. També avui cada cristià ha de tendir al «llistó alt de la vida cristiana», sigui quin sigui l’estat de vida a què pertanyi.

Així, la importància dels Ordes mendicants va créixer tant a l’edat mitjana que institucions laïcals com les organitzacions de treball, les antigues corporacions i les mateixes autoritats civils, recorrien sovint a la consulta espiritual dels membres d’aquests Ordes per a la redacció dels seus reglaments i, a vegades, per a solucionar els seus conflictes interns i externs. Els franciscans i els dominics es van convertir en els animadors espirituals de la ciutat medieval. Amb gran intuïció, van engegar una estratègia pastoral adaptada a les transformacions de la societat. Atès que moltes persones es traslladaven del camp a les ciutats, ja no van construir els seus convents en zones rurals, sinó a les urbanes. A més, per a dur a terme la seva activitat en benefici de les ànimes, calia traslladar-se segons les exigències pastorals. Amb una altra decisió totalment innovadora, els Ordes mendicants van abandonar el principi d’estabilitat, clàssic del monaquisme antic, per a elegir una altra forma. Frares menors i predicadors viatjaven d’un lloc a un altre, amb fervor missioner. En conseqüència, es van donar una organització diferent respecte a la de la major part dels Ordes monàstics. En comptes de la tradicional autonomia de què gaudia cada monestir, van donar més importància a l’Orde com a tal, i al superior general, i també a l’estructura de les províncies. Així, els mendicants estaven més disponibles per a les exigències de l’Església universal. Aquesta flexibilitat va fer possible l’enviament dels frares més adients per al desplegament de missions específiques, i els Ordes mendicants van arribar al nord d’Àfrica, a l’Orient Mitjà i al nord d’Europa. Amb aquesta flexibilitat es va renovar el dinamisme missioner.

Un altre gran desafiament eren les transformacions culturals que tenien lloc en aquest període. Noves qüestions revifaven el debat a les universitats, que van néixer a finals del segle XII. Frares menors i predicadors no van dubtar a assumir també aquesta tasca i, com a estudiants i professors, van entrar a les universitats més famoses del seu temps, van erigir centres d’estudi, van produir textos de gran valor, van donar vida a autèntiques escoles de pensament, van ser protagonistes de la teologia escolàstica en el seu millor període i van influir significativament en el desenvolupament del pensament. Els més grans pensadors, sant Tomàs d’Aquino i sant Bonaventura, eren mendicants, treballant precisament amb aquest dinamisme de la nova evangelització, que va renovar també la valentia del pensament, del diàleg entre raó i fe. També avui hi ha una «caritat de la veritat i en la veritat», una «caritat intel·lectual» per a exercir, per a il·luminar les intel·ligències i conjugar la fe amb la cultura. L’interès posat pels franciscans i els dominics a les universitats medievals és una invitació, benvolguts fidels, a fer-se presents en els llocs d’elaboració del saber, per a proposar, amb respecte i convicció, la llum de l’evangeli sobre les qüestions fonamentals que afecten l’home, la seva dignitat, el seu destí etern. Pensant en el paper dels franciscans i dels dominics en l’edat mitjana, en la renovació espiritual que van suscitar, en l’alè de vida nova que van infondre en el món, un monjo va dir: «En aquell temps el món envellia. Però a l’Església van sorgir dos Ordes, que van renovar la seva joventut, com la d’una àguila» (Burchard d’Ursperg, Chronicon).

Benvolguts germans i germanes, precisament a l’inici d’aquest any invoquem l’Esperit Sant, eterna joventut de l’Església: que ell faci que cadascú senti la urgència de donar un testimoniatge coherent i valent de l’evangeli, perquè mai no faltin sants que facin resplendir l’Església com a esposa sempre pura i bella, sense taca i sense arruga, capaç d’atreure irresistiblement el món cap a Crist, envers la seva Salvació.