SETMANA DE PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS


Benvolguts germans i germanes,

Som a mitja Setmana de Pregària per la unitat dels cristians, una iniciativa ecumènica que s’ha anat estructurant des de fa més d’un segle, i que cada any crida l’atenció sobre un tema, el de la unitat visible entre els cristians, que implica la consciència i estimula el compromís dels qui creuen en Crist. I ho fa, en primer lloc, amb la invitació a la pregària, com a imitació de Jesús mateix, que demana al Pare pels seus deixebles: «Que tots siguin u, […] perquè el món cregui» (Jn 17,21). L’exhortació perseverant a la pregària per la comunió plena entre els seguidors del Senyor manifesta l’orientació més autèntica i profunda de tota la recerca ecumènica, perquè la unitat és, per damunt de tot, do de Déu. En efecte, com diu el concili Vaticà II: «Aquest sant objectiu de reconciliar tots els cristians en la unitat de l’una i única Església de Crist és superior a les forces i a les possibilitats humanes» (Unitatis redintegratio, 24). Per tant, a més del nostre esforç per a desenvolupar relacions fraternes i promoure el diàleg per a aclarir i resoldre les divergències que separen les Esglésies i les comunitats eclesials, és necessària la invocació al Senyor confiada i concorde.

El tema d’aquest any està tret de l’Evangeli de sant Lluc, de les últimes paraules de Crist Ressuscitat als seus deixebles: «Vosaltres en sou testimonis [de tot això]» (Lc 24,48). La proposta del tema la va demanar el Consell pontifici per a la promoció de la unitat dels cristians, d’acord amb la Comissió Fe i Constitució del Consell Mundial d’Esglésies, a un grup ecumènic d’Escòcia. Fa un segle la Conferència mundial per a la consideració dels problemes relatius al món no cristià va tenir lloc precisament a Edimburg (Escòcia), del 13 al 24 de juny de 1910. Entre els problemes que es van discutir en aquell moment hi havia el de la dificultat objectiva de proposar amb credibilitat l’anunci evangèlic al món no cristià per part dels cristians dividits entre si. En un món que no coneix Crist, que se n’ha allunyat o que es mostra indiferent a l’Evangeli, en què els cristians es presenten desunits, més encara, ben sovint contraposats, ¿serà creïble l’anunci de Crist com a únic Salvador del món i la nostra pau? La relació entre unitat i missió ha representat des d’aquest moment una dimensió essencial de tota l’acció ecumènica i el seu punt de partença. I per aquesta aportació específica aquesta Conferència d’Edimburg és un dels puntals de l’ecumenisme modern. L’Església catòlica, en el concili Vaticà II, va reprendre i va confirmar amb vigor aquesta perspectiva, afirmant que la divisió entre els deixebles de Jesús no sols «és clarament contrària a la voluntat de Crist, és un escàndol per al món i dificulta la causa sacratíssima de predicar l’Evangeli a tots els éssers creats» (Unitatis redintegratio, 1).

En aquest context teològic i espiritual se situa el tema proposat per a aquesta Setmana dedicada a la meditació i a la pregària: l’exigència d’un testimoniatge comú de Crist. El breu text proposat com a tema, «Vosaltres en sou testimonis [de tot això]», cal llegir-lo en el context de tot el capítol 24 de l’Evangeli segons sant Lluc. Recordem breument el contingut d’aquest capítol. Primer les dones van al sepulcre, veuen els signes de la resurrecció de Jesús i anuncien el que han vist als Apòstols i als altres deixebles (v. 9); després el mateix Jesús ressuscitat s’apareix als deixebles d’Emmaús pel camí, després a Simó Pere i, successivament, «als Onze i els qui eren amb ells» (v. 33). Els obre la ment perquè comprenguin les Escriptures sobre la seva mort redemptora i la seva resurrecció, afirmant que «cal predicar en nom d’ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem» (v. 47). Als deixebles que es troben «reunits» i que han estat testimonis de la seva missió, el Senyor ressuscitat els promet el do de l’Esperit Sant (cf. v. 49), a fi que junts el testimoniïn a totes les nacions. D’aquest imperatiu —«vosaltres en sou testimonis [de tot això]» (Lc 24,48)—, que és el tema d’aquesta Setmana de pregària per la unitat dels cristians, sorgeixen per a nosaltres dues preguntes. La primera: què és «tot això»? La segona: com podem nosaltres ser testimonis de «tot això»?

Si ens fixem en el context del capítol, «tot això» significa per damunt de tot la creu i la resurrecció: els deixebles han vist la crucifixió del Senyor, veuen el Ressuscitat i així comencen a entendre totes les Escriptures que parlen del misteri de la passió i del do de la resurrecció. «Tot això», per tant, és el misteri de Crist, del Fill de Déu fet home, que va morir per nosaltres i va ressuscitar, que viu per sempre i, d’aquesta manera, és garantia de la nostra vida eterna.

Però coneixent Crist —aquest és el punt essencial— coneixem el rostre de Déu. Crist és sobretot la revelació de Déu. En tots els temps, els homes perceben l’existència de Déu, un Déu únic, però que és lluny i no es manifesta. En Crist aquest Déu es mostra, el Déu llunyà es converteix en proper. Per tant, «tot això» és, principalment, el misteri de Crist, Déu que s’ha fet proper a nosaltres. Això implica una altra dimensió: Crist mai no està sol; ell va venir entre nosaltres, va morir sol, però va ressuscitar per atreure tothom cap a ell. Crist, com diu l’Escriptura, es crea un cos, reuneix tota la humanitat en la seva realitat de la vida immortal. I així, en Crist, que reuneix la humanitat, coneixem el futur de la humanitat: la vida eterna. De manera que tot això és molt senzill, en definitiva: coneixem Déu coneixent Crist, el seu cos, el misteri de l’Església i la promesa de la vida eterna.

Passem ara a la segona pregunta. Com podem nosaltres ser testimonis de «tot això»? Només podem ser-ne testimonis coneixent Crist i, coneixent Crist, coneixent també Déu. Però conèixer Crist implica certament una dimensió intel·lectual —aprendre què és el que coneixem de Crist—, però sempre és molt més que un procés intel·lectual: és un procés existencial, és un procés de l’obertura del meu jo, de la meva transformació per la presència i la força de Crist, i així també és un procés d’obertura a tots els altres que han de ser cos de Crist. D’aquesta manera, és evident que conèixer Crist, com a procés intel·lectual i sobretot existencial, és un procés que ens fa testimonis. En altres paraules, només podem ser testimonis si coneixem Crist de primera mà i no sols per altres, en la nostra pròpia vida, per la nostra trobada personal amb Crist. Trobant-nos amb ell realment en la nostra vida de fe ens convertim en testimonis i així podem contribuir a la novetat del món, a la vida eterna. El Catecisme de l’Església catòlica ens dóna una indicació també per entendre el contingut de «tot això». L’Església ha reunit i resumit l’essencial de tot el que el Senyor ens ha donat en la Revelació, en el «Símbol dit de Nicea-Constantinoble», que «és de molta autoritat per haver sortit del dos primers concilis ecumènics (325 i 381)» (n. 195). El Catecisme precisa que aquest Símbol «encara avui l’utilitzen totes les grans Esglésies de l’Orient i de l’Occident» (ib.). En aquest Símbol, per tant, es troben les veritats de fe que els cristians poden professar i testimoniar plegats, perquè el món cregui, manifestant, amb el desig i el compromís de superar les divergències existents, la voluntat de caminar cap a la comunió plena, la unitat del cos de Crist.

La celebració de la Setmana de pregària per la unitat dels cristians ens porta a considerar altres aspectes importants per a l’ecumenisme. En primer lloc, el gran avenç aconseguit en les relacions entre Esglésies i comunitats eclesials després de la Conferència d’Edimburg de fa un segle. El moviment ecumènic modern s’ha desenvolupat de manera tan significativa que en l’últim segle es va convertir en un element important en la vida de l’Església, recordant el problema de la unitat entre tots els cristians i sostenint també el creixement de la comunió entre ells. No sols afavoreix les relacions fraternes entre les Esglésies i les comunitats eclesials en resposta al manament de l’amor, sinó que també estimula la investigació teològica. A més, implica la vida concreta de les Esglésies i de les comunitats eclesials amb temàtiques que toquen la pastoral i la vida sacramental, com, per exemple, el reconeixement mutu del baptisme, les qüestions relatives als matrimonis mixtos, els casos parcials de comunicatio in sacris en situacions particulars ben definides. En el solc d’aquest esperit ecumènic, els contactes s’han anat ampliant també a moviments pentecostals, evangèlics i carismàtics, per a un major coneixement recíproc, si bé no manquen problemes greus en aquest sector.

L’Església catòlica, des del concili Vaticà II, ha entaulat relacions fraternals amb totes les Esglésies d’Orient i les comunitats eclesials d’Occident, especialment organitzant amb la major part d’elles diàlegs teològics bilaterals que han portat a trobar convergències o també consensos en diversos punts, aprofundint així els vincles de comunió. En l’any que acaba de concloure els diferents diàlegs han fet passos positius. Amb les Esglésies ortodoxes, la Comissió mixta internacional per al diàleg teològic, en l’XI Sessió plenària que va tenir lloc en Paphos (Xipre) l’octubre de 2009, va començar l’estudi d’un tema crucial en el diàleg entre catòlics i ortodoxos: el paper del bisbe de Roma en la comunió de l’Església en el primer mil·lenni, és a dir, en el temps en què els cristians d’Orient i d’Occident vivien en la comunió plena. Aquest estudi s’estendrà successivament al segon mil·lenni. Altres vegades ja he sol·licitat la pregària dels catòlics per aquest diàleg delicat i essencial per a tot el moviment ecumènic. També amb les antigues Esglésies ortodoxes d’Orient (copta, etíop, síria, armènia), l’anàloga Comissió mixta es va reunir del 26 al 30 de gener de l’any passat. Aquestes importants iniciatives demostren que s’està duent a terme un diàleg profund i ric d’esperances amb totes les Esglésies d’Orient que no estan en comunió plena amb Roma, en la seva pròpia especificitat.

Durant l’any passat, amb les comunitats eclesials d’Occident s’han examinat els resultats aconseguits en els diferents diàlegs d’aquests quaranta anys, detenint-se especialment en els diàlegs amb la Comunió anglicana, amb la Federació luterana mundial, amb l’Aliança reformada mundial i amb el Consell mundial metodista. Pel que fa a això, el Consell pontifici per a la promoció de la unitat dels cristians ha realitzat un estudi per a dilucidar els punts de convergència a què s’ha arribat en els diàlegs bilaterals relatius, i assenyalar, al mateix temps, els problemes oberts sobre els quals serà necessari començar una nova fase de confrontació.

Entre els esdeveniments recents, vull esmentar la commemoració del desè aniversari de la Declaració comuna sobre la doctrina de la justificació, celebrat conjuntament per catòlics i luterans el 31 d’octubre de 2009, per a estimular la continuació del diàleg, així com també la visita a Roma de l’arquebisbe de Canterbury, doctor Rowan Williams, el qual va mantenir també converses sobre la situació particular en què es troba la Comunió anglicana. El compromís comú de continuar les relacions i el diàleg són un signe positiu, que manifesta com n’és, d’intens, el desig de la unitat, malgrat tots els problemes que l’obstaculitzen. Així veiem que hi ha una dimensió de la nostra responsabilitat a fer tot el que es pugui per a arribar realment a la unitat, però també hi ha l’altra dimensió, la de l’acció divina, perquè només Déu pot donar la unitat a l’Església. Una unitat «autoconfeccionada» seria humana, però nosaltres desitgem l’Església de Déu, feta per Déu, el qual crearà la unitat quan vulgui i quan nosaltres hi estiguem preparats. Hem de tenir presents també els avenços reals que s’han aconseguit en la col·laboració i en la fraternitat en tots aquests anys, en aquests últims cinquanta anys. Al mateix temps, hem de saber que la feina ecumènica no és un procés lineal. En efecte, problemes antics, nascuts en el context d’una altra època, perden el seu pes, mentre que en el context actual sorgeixen nous problemes i noves dificultats. Per tant, hem d’estar sempre disposats per a un procés de purificació, en el qual el Senyor ens faci capaços d’estar units.

Benvolguts germans i germanes, demano la pregària de tots per la complexa realitat ecumènica, per la promoció del diàleg, així com també perquè els cristians del nostre temps donin un nou testimoniatge comú de fidelitat a Crist davant el nostre món. Que el Senyor escolti la nostra invocació i la de tots els cristians, que en aquesta setmana s’eleva a ell amb especial intensitat.