SANT FRANCESC D’ASSÍS


Benvolguts germans i germanes,
En una catequesi recent vaig il·lustrar ja el paper providencial que van tenir l’orde dels Frares Menors i l’orde dels Frares Predicadors, fundats respectivament per sant Francesc d’Assís i per sant Domènec de Guzmán, en la renovació de l’Església del seu temps. Avui vull presentar-vos la figura de sant Francesc, un autèntic «gegant» de la santedat que continua fascinant nombrosíssimes persones de totes les edats i religions.

«Li nasqué al món un sol.» Amb aquestes paraules, el summe poeta italià Dante Alighieri al·ludeix en la Divina Comèdia (Paradís, Cant XI) al naixement de Francesc, que es va esdevenir a finals de 1181 o principis de 1182 a Assís. Francesc pertanyia a una família rica —el seu pare era comerciant de teles— i va viure una adolescència i una joventut despreocupades, conreant els ideals cavallerescos del seu temps. Als vint anys va prendre part en una campanya militar i el van fer presoner. Va emmalaltir i va ser alliberat. Quan va tornar a Assís va començar en ell un lent procés de conversió espiritual que el va portar a abandonar gradualment l’estil de vida mundà que havia practicat fins aquell moment. Es remunten a aquest període els cèlebres episodis de la trobada amb el leprós, al qual Francesc, baixant del seu cavall, va donar el bes de la pau, i del missatge del Crucifix a l’esglesiola de Sant Damià. Crist en creu va prendre vida en tres ocasions i li va dir: «Vés, Francesc, i repara la meva Església en ruïnes.» Aquest simple esdeveniment d’escoltar la paraula del Senyor a l’església de sant Damià amaga un simbolisme profund. En el seu sentit immediat sant Francesc és cridat a reparar aquesta esglesiola, però l’estat ruïnós d’aquest edifici és símbol de la situació dramàtica i inquietant de l’Església en aquell temps, amb una fe superficial que no conforma i no transforma la vida, amb un clergat poc zelós, amb el refredament de l’amor; una destrucció interior de l’Església que comporta també una descomposició de la unitat, amb el naixement de moviments herètics. Això no obstant, al centre d’aquesta Església en ruïnes hi ha el Crucifix i parla: crida a la renovació, crida Francesc a un treball manual per a reparar concretament l’esglesiola de sant Damià, símbol de la crida més profunda a renovar l’Església de Crist, amb la seva radicalitat de fe i amb el seu entusiasme d’amor a Crist. Aquest esdeveniment, que probablement va tenir lloc el 1205, recorda un altre esdeveniment semblant que va succeir el 1207: el somni del papa Innocenci III, el qual, en somnis veu que la basílica de Sant Joan del Laterà, l’església mare de totes les esglésies, s’està ensorrant i un religiós petit i insignificant sosté amb els seus espatlles l’església perquè no s’esfondri. És interessant observar, per una part, que no és el Papa qui ajuda perquè l’església no s’esfondri, sinó un petit i insignificant religiós, que el Papa reconeix en Francesc quan aquest el visita. Innocenci III era un Papa poderós, de gran cultura teològica i gran poder polític; això no obstant, no és ell qui renova l’Església, sinó el petit i insignificant religiós: és sant Francesc, cridat per Déu. Però, per altra part, és important observar que sant Francesc no renova l’Església sense el Papa o en contra seu, sinó només en comunió amb ell. Les dues realitats van juntes: el successor de Pere, els bisbes, l’Església fundada en la successió dels Apòstols i el carisma nou que l’Esperit Sant crea en aquest moment per a renovar l’Església. En la unitat creix la veritable renovació.

Tornem a la vida de sant Francesc. Ja que el seu pare Bernardone li retreia la seva excessiva generositat amb els pobres, Francesc, davant del bisbe d’Assís, en un gest simbòlic es va desposseir dels seus vestits, indicant així que renunciava a l’herència paterna: com en el moment de la creació, Francesc no té més que la vida que Déu li ha donat, a les mans de la qual es lliura. Des de llavors va viure com un eremita, fins que el 1208 va tenir lloc un altre esdeveniment fonamental en l’itinerari de la seva conversió. Escoltant un passatge de l’Evangeli de sant Mateu —el discurs de Jesús als Apòstols enviats a la missió—, Francesc es va sentir cridat a viure en la pobresa i a dedicar-se a la predicació. Altres companys es van associar a ell i el 1209 va anar a Roma per a sotmetre al papa Innocenci III el projecte d’una nova forma de vida cristiana. Va rebre un acolliment paternal d’aquell gran Pontífex, el qual, il·luminat pel Senyor, va intuir l’origen diví del moviment suscitat per Francesc. El Poverello d’Assís havia comprès que qualsevol carisma que dóna l’Esperit Sant cal posar-lo al servei del cos de Crist, que és l’Església; per tant, va actuar sempre en plena comunió amb l’autoritat eclesiàstica. En la vida dels sants no hi ha contrast entre carisma profètic i carisma de govern i, si es crea alguna tensió, saben esperar amb paciència els temps de l’Esperit Sant.

En realitat, en el segle XIX i també en el segle passat alguns historiadors van intentar crear darrere el Francesc de la tradició, el que en deien un Francesc històric, de la mateixa manera que darrere el Jesús dels evangelis s’intenta crear el que anomenen el Jesús històric. Aquest Francesc històric no hauria estat un home d’Església, sinó un home unit immediatament només a Crist, un home que volia crear una renovació del poble de Déu, sense formes canòniques i sense jerarquia. La veritat és que sant Francesc va tenir realment una relació molt immediata amb Jesús i amb la paraula de Déu, que volia seguir sine glossa, tal com és, en tota la seva radicalitat i veritat. També és cert que inicialment no tenia la intenció de crear un Orde amb les formes canòniques necessàries, sinó que, simplement, amb la paraula de Déu i la presència del Senyor, volia renovar el poble de Déu, convocar-lo novament a escoltar la Paraula i a obeir Crist. A més, sabia que Crist mai no és «meu», sinó que sempre és «nostre»; que a Crist no el puc tenir «jo» i reconstruir «jo» contra l’Església, la seva voluntat i els seus ensenyaments; sinó que només en la comunió de l’Església construïda sobre la successió dels Apòstols es renova també l’obediència a la paraula de Déu.

També és cert que no tenia intenció de crear un nou Orde, sinó només renovar el poble de Déu per al Senyor que ve. Però va entendre amb sofriment i amb dolor que tot ha de tenir el seu ordre, que també el dret de l’Església és necessari per a donar forma a la renovació, i així en realitat es va inserir totalment, amb el cor, en la comunió de l’Església, amb el Papa i amb els bisbes. Sabia així mateix que el centre de l’Església és l’eucaristia, on el cos de Crist i la seva sang es fan presents. A través del sacerdoci, l’eucaristia és l’Església. On sacerdoci, Crist i comunió de l’Església van plegats, només allí habita també la paraula de Déu. El veritable Francesc històric és el Francesc de l’Església i precisament d’aquesta manera parla també als no creients, als creients d’altres confessions i religions.

Francesc i els seus frares, cada cop més nombrosos, es van establir a la Porziuncola, o església de Santa Maria dels Àngels, lloc sagrat per excel·lència de l’espiritualitat franciscana. També Clara, una jove d’Assís, de família noble, es va unir a l’escola de Francesc. Així va néixer el segon orde franciscà, de les clarisses, una altra experiència destinada a donar insignes fruits de santedat a l’Església.

També el successor d’Innocenci III, el papa Honori III, amb la seva butlla Cum dilecti de 1218 va sostenir el desenvolupament singular dels primers frares menors, que anaven obrint les seves missions a diferents països d’Europa, fins i tot al Marroc. El 1219 Francesc va obtenir permís per anar a Egipte a parlar amb el sultà musulmà Melek-el-Kâmel, per a predicar també allí l’evangeli de Jesús. Vull subratllar aquest episodi de la vida de sant Francesc, que té una gran actualitat. En una època en què hi havia un enfrontament entre el cristianisme i l’islam, Francesc, armat voluntàriament només amb la seva fe i amb la seva mansuetud personal, va recórrer amb eficàcia el camí del diàleg. Les cròniques ens narren que el sultà musulmà li va oferir una acollença benèvola i una recepció cordial. És un model en què també avui haurien d’inspirar-se les relacions entre cristians i musulmans: promoure un diàleg en la veritat, en el respecte recíproc i en la comprensió mútua (cf. Nostra ætate, 3). Sembla que després, el 1220, Francesc va visitar Terra Santa, plantant així una llavor que donaria molt de fruit: en efecte, els seus fills espirituals van fer dels llocs on va viure Jesús un àmbit privilegiat de la seva missió. Avui penso amb gratitud en els grans mèrits de la Custòdia franciscana de Terra Santa.

A la seva tornada a Itàlia, Francesc va encomanar el govern de l’orde al seu vicari, fra Pietro Cattani, mentre que el Papa va encomanar l’orde, que recollia cada cop més adhesions, a la protecció del cardenal Ugolino, el futur summe pontífex Gregori IX. Per la seva part, el Fundador, completament dedicat a la predicació, que duia a terme amb gran èxit, va redactar una Regla, que va ser aprovada més tard pel Papa.

El 1224, a l’eremitori de la Verna, Francesc veu el Crucifix en la forma d’un serafí, i en la trobada amb el serafí crucificat rep els estigmes; així arriba a ser un amb Crist crucificat: un do, per tant, que expressa la seva íntima identificació amb el Senyor.

La mort de Francesc —el seu transitus— es va esdevenir la tarda del 3 d’octubre de 1226 a la Porziuncola. Després de beneir els seus fills espirituals va morir, reclinat sobre el terra nu. Dos anys més tard el papa Gregori IX el va inscriure en el catàleg dels sants. Poc temps després, a Assís es va construir una gran basílica en honor seu, que encara avui és meta de nombrosíssims pelegrins, que poden venerar la tomba del sant i gaudir de la visió dels frescos de Giotto, el pintor que va il·lustrar de manera magnífic la vida de Francesc.
S’ha dit que Francesc representa un alter Christus, era veritablement una icona viva de Crist. També va ser anomenat el germà de Jesús. De fet, aquest era el seu ideal: ser com Jesús; contemplar el Crist de l’evangeli, estimar-lo intensament, imitar les seves virtuts. En particular, va voler donar un valor fonamental a la pobresa interior i exterior, ensenyant-la també als seus fills espirituals. La primera Benaurança en el Sermó de la muntanya —«Benaurats els pobres en l’esperit: d’ells és el regne del cel» (Mt 5,3)— va trobar una lluminosa realització en la vida i en les paraules de sant Francesc. Benvolguts amics, els sants són realment els millors intèrprets de la Bíblia; encarnant en la seva vida la paraula de Déu la fan més atractiva que mai, de manera que veritablement parla amb nosaltres. El testimoni de Francesc, que va estimar la pobresa per a seguir Crist amb entrega i llibertat totals, continua sent també per a nosaltres una invitació a conrear la pobresa interior per a créixer en la confiança en Déu, unint així mateix un estil de vida sobri i un despreniment dels béns materials.

En Francesc l’amor a Crist es va expressar de manera especial en l’adoració del Santíssim Sagrament de l’eucaristia. A les fonts franciscanes es llegeixen expressions commovedores, com aquesta: «Tremoli l’home tot sencer, estremeixi’s el món tot i exulti el cel quan Crist, el Fill de Déu viu, es troba sobre l’altar a les mans del sacerdot! Oh celsitud admirable i condescendència sorprenent! Oh sublim humilitat, oh humil sublimitat: que el Senyor del món univers, Déu i Fill de Déu, s’humilia fins al punt d’amagar-se, per a la nostra salvació, sota una petita forma de pa!» (Francesc d’Assís, Escrits, Editrici Francescane, Pàdua 2002, p. 401).

En aquest Any Sacerdotal em complau recordar també una recomanació que Francesc va adreçar als sacerdots: «Sempre que vulguin celebrar la missa ofereixin purificats, amb puresa i reverència, el veritable sacrifici del santíssim cos i sang de nostre Senyor Jesucrist» (ibid., 399). Francesc sempre mostrava una gran deferència envers els sacerdots, i recomanava que se’ls respectés sempre, fins i tot en el cas que personalment en fossin poc dignes. Com a motivació d’aquest profund respecte assenyalava el fet que han rebut el do de consagrar l’eucaristia. Benvolguts germans en el sacerdoci, no oblidem mai aquest ensenyament: la santedat de l’eucaristia ens demana ser purs, viure de manera coherent amb el Misteri que celebrem.
De l’amor a Crist neix l’amor envers les persones i també envers totes les criatures de Déu. Aquest és un altre tret característic de l’espiritualitat de Francesc: el sentit de la fraternitat universal i l’amor a la creació, que li va inspirar el cèlebre Càntic de les criatures. És un missatge molt actual. Com vaig recordar en la meva recent encíclica Caritas in veritate, només és sostenible un desenvolupament que respecti la creació i que no perjudiqui el medi ambient (cf. n. 48-52), i en el Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau d’enguany vaig subratllar que també la construcció d’una pau sòlida està vinculada al respecte de la creació. Francesc ens recorda que en la creació es desplega la saviesa i la benevolència del Creador. Ell entén la naturalesa com un llenguatge en què Déu parla amb nosaltres, en què la realitat es torna transparent i podem parlar de Déu i amb Déu.
Benvolguts amics, Francesc va ser un gran sant i un home alegre. La seva senzillesa, la seva humilitat, la seva fe, el seu amor a Crist, la seva bondat amb tot home i tota dona el van fer alegre en qualsevol situació. En efecte, entre la santedat i l’alegria hi ha una relació íntima i indissoluble. Un escriptor francès va dir que en el món només hi ha una tristesa: la de no ser sants, és a dir, no estar a prop de Déu. Mirant el testimoni de sant Francesc, comprenem que el secret de la veritable felicitat és precisament: arribar a ser sants, propers a Déu.

Que la Mare de Déu, a qui Francesc va estimar tendrament, ens obtingui aquest do. Ens encomanem a ella amb les mateixes paraules del Poverello d’Assís: «Santa Mare de Déu, no ha nascut en el món entre les dones cap semblant a tu, filla i esclava de l’altíssim Rei summe i Pare celestial, Mare del nostre santíssim Senyor Jesucrist, esposa de l’Esperit Sant: pregueu per nosaltres […] davant el teu santíssim Fill estimat, Senyor i mestre» (Francesc d’Assís, Escrits, 163).