SANT DOMÈNEC DE GUZMÁN


Benvolguts germans i germanes,

La setmana passada vaig presentar la lluminosa figura de sant Francesc d’Assís. Avui vull parlar-vos d’un altre sant que, en la mateixa època, va fer una contribució fonamental en la renovació de l’Església del seu temps. Es tracta de sant Domènec, el fundador de l’Orde de Predicadors, coneguts també com frares dominics.

El seu successor al capdavant de l’Orde, el beat Jordà de Saxònia, ofereix un retrat complet de sant Domènec en el text d’una famosa pregària: «Inflamat del zel de Déu i d’ardor sobrenatural, per la teva caritat sense límits i el fervor de l’esperit vehement et vas consagrar totalment, amb el vot de pobresa perpètua, a l’observança apostòlica i a la predicació evangèlica.» Se subratlla precisament aquest tret fonamental del testimoniatge de Domènec: parlava sempre amb Déu i de Déu. En la vida dels sants van sempre junts l’amor al Senyor i al proïsme, la recerca de la glòria de Déu i de la salvació de les ànimes.

Domènec va néixer a Espanya, a Caleruega, pels volts de l’any 1170. Pertanyia a una noble família de Castella la Vella i, amb el suport d’un oncle sacerdot, es va formar en una cèlebre escola de Palència. Es va distingir tot seguit per l’interès en l’estudi de la Sagrada Escriptura i per l’amor als pobres, fins al punt de vendre els llibres —que en el seu temps constituïen un bé de gran valor— per a socórrer, amb el que en va obtenir, les víctimes d’una carestia.

Ordenat sacerdot, va ser elegit canonge del Capítol de la Catedral de la seva diòcesi d’origen, Osma. Encara que aquest nomenament podia representar per a ell un cert motiu de prestigi en l’Església i en la societat, no ho va interpretar com un privilegi personal, ni com l’inici d’una brillant carrera eclesiàstica, sinó com un servei que havia de prestar amb entrega i humilitat. ¿No hi ha potser la temptació de fer carrera i tenir poder, una temptació de la qual no estan immunes ni tan sols aquells que tenen un paper d’animació i de govern en l’Església? Ho vaig recordar fa alguns mesos, durant la consagració de cincs bisbes: «No cerquem poder, prestigi, estimació per a nosaltres mateixos. […] Sabem que les coses, en la societat civil, i no és estrany també en l’Església, pateixen pel fet que molts d’aquells als qui els ha estat conferida una responsabilitat treballen per a ells mateixos i no per a la comunitat» (Homilia en la missa d’ordenació episcopal de cinc prelats, 12 de setembre de 2009: l’Osservatore Romano, edició en llengua espanyola, 18 de setembre de 2009, p. 7).

El bisbe d’Osma, que es deia Diego, un pastor autèntic i zelós, va notar molt aviat les qualitats espirituals de Domènec, i va voler comptar amb la seva col·laboració. Junts es van dirigir al nord d’Europa, per a realitzar missions diplomàtiques que els havia encomanat el rei de Castella. Durant el viatge, Domènec es va adonar de dos enormes desafiaments que havia d’afrontar l’Església del seu temps: l’existència de pobles encara sense evangelitzar, en els confins septentrionals del continent europeu, i la laceració religiosa que debilitava la vida cristiana al sud de França, on l’acció d’alguns grups heretges creava desordre i allunyament de la veritat de la fe. Així, l’acció missionera envers els qui no coneixen la llum de l’evangeli, i l’obra de nova evangelització de les comunitats cristianes es van convertir en les metes apostòliques que Domènec es va proposar aconseguir. Va ser el Papa —a qui el bisbe Diego i Domènec es van adreçar per a demanar consell— qui va demanar a aquest últim que es dediqués a la predicació als albigesos, un grup heretge que sostenia una concepció dualista de la realitat, és a dir, amb dos principis creadors igualment poderosos, el Bé i el Mal. Aquest grup, en conseqüència, menyspreava la matèria com a procedent del principi del mal, i rebutjava també el matrimoni, fins negar l’encarnació de Crist, els sagraments en què el Senyor ens «toca» a través de la matèria, i la resurrecció dels cossos. Els albigesos volien la vida pobra i austera —en aquest sentit eren fins i tot exemplars— i criticaven la riquesa del clergat d’aquell temps. Domènec va acceptar amb entusiasme aquesta missió, que va dur a terme precisament amb l’exemple de la seva vida pobra i austera, amb la predicació de l’evangeli i amb debats públics. A aquesta missió de predicar la bona nova va dedicar la resta de la seva vida. Els seus fills realitzarien també els altres somnis de sant Domènec: la missió ad gentes, és a dir, a aquells que encara no coneixien Jesús, i la missió als qui vivien a les ciutats, sobretot les universitàries, on les noves tendències intel·lectuals eren un desafiament per a la fe dels cultes.

Aquest gran sant ens recorda que en el cor de l’Església ha de cremar sempre un foc missioner que impulsa incessantment a portar el primer anunci de l’evangeli i, on sigui necessari, a una nova evangelització: de fet, Crist és el bé més preciós que els homes i les dones de tot temps i de tot lloc tenen dret a conèixer i estimar. I és consolador veure com també a l’Església d’avui són tants —pastors i fidels laics, membres d’antics ordes religiosos i de nous moviments eclesials— els qui amb alegria lliuren la seva vida per aquest ideal suprem: anunciar i donar testimoniatge de l’evangeli.

A Domènec de Guzmán es van associar després altres homes, atrets per la mateixa aspiració. D’aquesta manera, progressivament, des de la primera fundació a Tolosa, va tenir el seu origen l’Orde de Predicadors. En efecte, Domènec, en plena obediència a les directrius dels Papes del seu temps, Innocenci III i Honori III, va adoptar l’antiga Regla de sant Agustí, adaptant-la a les exigències de la vida apostòlica, que el portaven a ell i als seus companys a predicar traslladant-se d’un lloc a un altre, però tornant després als seus convents, llocs d’estudi, de pregària i de vida comunitària. De manera especial, Domènec va voler donar rellevància a dos valors que considerava indispensables per a l’èxit de la missió evangelitzadora: la vida comunitària en la pobresa i l’estudi.

En primer lloc, Domènec i els frares predicadors es presentaven com mendicants, és a dir, sense grans propietats de terrenys per administrar. Aquest element els feia més disponibles a l’estudi i a la predicació itinerant i constituïa un testimoniatge concret per a la gent. El govern intern dels convents i de les províncies dominiques es va estructurar sobre el sistema de capítols, que elegien els seus superiors, confirmats després pels superiors majors; una organització, per tant, que estimulava la vida fraterna i la responsabilitat de tots els membres de la comunitat, exigint fortes conviccions personals. L’elecció d’aquest sistema va néixer precisament del fet que els dominics, com a predicadors de la veritat de Déu, havien de ser coherents amb el que anunciaven. La veritat estudiada i compartida en la caritat amb els germans és el fonament més profund de l’alegria. El beat Jordà de Saxònia diu de sant Domènec: «Acollia cada home en el gran si de la caritat i, com que estimava tothom, tothom l’estimava. S’havia fet una llei personal d’alegrar-se amb les persones felices i de plorar amb aquells que ploraven» [Libellus de principiis Ordinis Praedicatorum autore Iordano de Saxonia, ed. H.C. Scheeben, (Monumenta Historica Sancti Patris Nostri Dominici, Roma, 1935)].

En segon lloc, Domènec, amb un gest valent, va voler que els seus seguidors adquirissin una sòlida formació teològica, i no va dubtar a enviar-los a les universitats de l’època, encara que no pocs eclesiàstics miraven amb desconfiança aquestes institucions culturals. Les Constitucions de l’Orde de Predicadors donen molta importància a l’estudi com a preparació a l’apostolat. Domènec va voler que els seus frares s’hi dediquessin sense reserves, amb diligència i pietat; un estudi fundat en l’ànima de cada saber teològic, és a dir, en la Sagrada Escriptura, i respectuós amb les preguntes plantejades per la raó. El desenvolupament de la cultura exigeix que els qui exerceixen el ministeri de la Paraula, en els diferents nivells, estiguin ben preparats. Exhorto, per tant, a tots, pastors i laics, a conrear aquesta «dimensió cultural» de la fe, perquè la bellesa de la veritat cristiana pugui ser compresa millor i la fe pugui ser veritablement alimentada, enfortida i també defensada. En aquest Any Sacerdotal, invito els seminaristes i els sacerdots a voler el valor espiritual de l’estudi. La qualitat del ministeri sacerdotal depèn també de la generositat amb què s’aplica a l’estudi de les veritats revelades.

Domènec, que va voler fundar un orde religiós de predicadors teòlegs, ens recorda que la teologia té una dimensió espiritual i pastoral que enriqueix l’ànima i la vida. Els sacerdots, els consagrats i també tots els fidels poden trobar una profunda «alegria interior» en contemplar la bellesa de la veritat que ve de Déu, veritat sempre actual i sempre viva. El lema dels frares predicadors —contemplata aliis tradere— ens ajuda a descobrir, a més, un anhel pastoral en l’estudi contemplatiu d’aquesta veritat, per l’exigència de comunicar als altres el fruit de la pròpia contemplació.

Quan Domènec va morir, el 1221 a Bolonya, la ciutat que el va declarar patró seu, la seva obra ja havia tingut un gran èxit. L’Orde de Predicadors, amb el suport de la Santa Seu, s’havia difós en molts països d’Europa en benefici de tota l’Església. Domènec va ser canonitzat el 1234, i ell mateix, amb la seva santedat, ens indica dos mitjans indispensables perquè l’acció apostòlica sigui eficaç. En primer lloc, la devoció mariana, que va conrear amb tendresa i que va deixar com a herència preciosa als seus fills espirituals, els quals en la història de l’Església han tingut el gran mèrit de difondre la pregària del sant rosari, tan arrelada en el poble cristià i tan rica en valors evangèlics, una veritable escola de fe i de pietat. En segon lloc, Domènec, que es va fer càrrec d’alguns monestirs femenins a França i a Roma, va creure fins al fons en el valor de la pregària d’intercessió per l’èxit del treball apostòlic. Només al cel comprendrem fins a quin punt la pregària de les monges de clausura acompanya eficaçment l’acció apostòlica. A cadascuna d’elles dirigeixo el meu pensament agraït i afectuós.