SANT ANTONI DE PÀDUA


Benvolguts germans i germanes,

Fa dues setmanes vaig presentar la figura de sant Francesc d’Assís. Aquest matí vull parlar d’un altre sant pertanyent a la primera generació dels frares menors: sant Antoni de Pàdua o, com també se l’acostuma a anomenar, de Lisboa, referint-se a la seva ciutat natal. Es tracta d’un dels sants més populars de tota l’Església catòlica, venerat no sols a Pàdua, on es va erigir una basílica esplèndida que conserva les seves restes mortals, sinó arreu del món. Els fidels estimen les imatges i les estàtues que el representen amb el lliri, símbol de la seva puresa, o amb el Nen Jesús en braços, recordant una miraculosa aparició esmentada per algunes fonts literàries. Sant Antoni va contribuir de manera significativa al desenvolupament de l’espiritualitat franciscana, amb les seves extraordinàries dots d’intel·ligència, d’equilibri, de zel apostòlic i, principalment, de fervor místic.

Va néixer a Lisboa, en una família noble, pels volts de 1195, i va ser batejat amb el nom de Ferran. Va entrar en els canonges que seguien la Regla monàstica de sant Agustí, primer al monestir de Sant Vicenç, a Lisboa, i, posteriorment, en el de la Santa Creu, a Coïmbra, cèlebre centre cultural de Portugal. Es va dedicar amb interès i sol·licitud a l’estudi de la Bíblia i dels pares de l’Església, adquirint la ciència teològica que va utilitzar en les activitats de l’ensenyament i de la predicació. A Coïmbra va tenir lloc l’episodi que va imprimir un viratge decisiu a la seva vida: allí, el 1220, es van exposar les relíquies dels primers cinc missioners franciscans que havien anat al Marroc, on havien patit el martiri. El seu testimoni va fer néixer en el jove Ferran el desig d’imitar-los i d’avançar pel camí de la perfecció cristiana, i va demanar deixar els canonges agustins i fer-se frare menor. La seva petició va ser acollida i, prenent el nom d’Antoni, també ell va partir cap al Marroc, però la Providència divina va disposar les coses d’una altra manera. A conseqüència d’una malaltia, es va veure obligat a tornar a Itàlia, i el 1221 va participar en el famós «Capítol de les estores» a Assís, on es va trobar també amb sant Francesc. Després va viure durant algun temps totalment retirat en un convent de Forlí, al nord d’Itàlia, on el Senyor el va cridar a una altra missió. Per circumstàncies completament casuals, va ser invitat a predicar en ocasió d’una ordenació sacerdotal, i va demostrar que estava dotat de tanta ciència i eloqüència que els superiors el van destinar a la predicació. Va començar així, a Itàlia i a França, una activitat apostòlica tan intensa i eficaç que va induir a tornar a l’Església no poques persones que se n’havien allunyat. Així mateix, va ser un dels primers mestres de teologia dels frares menors, fins i tot, potser, el primer. Va començar el seu ensenyament a Bolonya, amb la benedicció de sant Francesc, el qual, reconeixent les virtuts d’Antoni, li va enviar una breu carta que començava amb aquestes paraules: «M’agrada que ensenyis teologia als frares.» Antoni va assentar les bases de la teologia franciscana, que, conreada per altres insignes figures de pensadors, aconseguiria el seu cimal amb sant Bonaventura de Bagnoregio i el beat Duns Escot.

Elegit superior provincial dels frares menors del nord d’Itàlia, va continuar el ministeri de la predicació, alternant-lo amb les funcions de govern. Quan va concloure el seu càrrec de provincial es va retirar a prop de Pàdua, on ja havia estat altres vegades. Encara no un any després, el 13 de juny de 1231, va morir a les portes de la ciutat. Pàdua, que en vida l’havia acollit amb afecte i veneració, li va tributar per sempre honor i devoció. El mateix papa Gregori IX, que després d’haver-lo escoltat predicar l’havia definit com a «Arca del Testament», el va canonitzar a penes un any després de la seva mort —el 1232—, també a conseqüència dels miracles esdevinguts per la seva intercessió.

En l’últim període de la seva vida, sant Antoni va posar per escrit dos cicles de «Sermons», titulats respectivament Sermons dominicals i Sermons sobre els sants, destinats als predicadors i als professors dels estudis teològics de l’orde franciscà. En ells comenta els textos de l’Escriptura presentats per la litúrgia, utilitzant la interpretació patristicomedieval dels quatre sentits: el literal o històric, l’al·legòric o cristològic, el tropològic o moral i l’anagògic, que orienta cap a la vida eterna. Avui es redescobreix que aquests sentits són dimensions de l’únic sentit de la Sagrada Escriptura i que la Sagrada Escriptura s’ha d’interpretar cercant les quatre dimensions de la seva paraula. Aquests sermons de sant Antoni són textos teologicohomilètics, que evoquen la predicació viva, en la qual sant Antoni proposa un veritable itinerari de vida cristiana. La riquesa d’ensenyaments espirituals continguda en els «Sermons» és tan gran que el venerable papa Pius XII, el 1946, va proclamar sant Antoni doctor de l’Església, atribuint-li el títol de Doctor evangèlic, perquè en aquests escrits es posa de manifest la frescor i la bellesa de l’evangeli. Encara avui els podem llegir amb gran profit espiritual.
En aquests sermons, sant Antoni parla de la pregària com d’una relació d’amor que impulsa l’home a conversar dolçament amb el Senyor, creant una alegria inefable, que suaument embolcalla l’ànima en oració. Sant Antoni ens recorda que la pregària necessita un clima de silenci que no consisteix a aïllar-se del soroll exterior, sinó que és una experiència interior, que cerca alliberar-se de les distraccions provocades per les preocupacions de l’ànima, creant el silenci en l’ànima mateixa. Segons els ensenyaments d’aquest insigne doctor franciscà, la pregària s’articula en quatre actituds indispensables que, en el llatí de sant Antoni, es defineixen: obsecratio, oratio, postulatio, gratiarum actio. Podríem traduir-les així: obrir confiadament el propi cor a Déu; aquest és el primer pas de la pregària, no simplement captar una paraula, sinó també obrir el cor a la presència de Déu; després, conversar afectuosament amb ell, veient-lo present amb mi; i després, quelcom molt natural, presentar-li les nostres necessitats; per últim, lloar-lo i donar-li gràcies.

En aquest ensenyament de sant Antoni sobre la pregària observem un dels trets específics de la teologia franciscana, de la qual va ser l’iniciador: el paper assignat a l’amor diví, que entra en l’esfera dels afectes, de la voluntat, del cor, i que també és la font d’on brolla un coneixement espiritual que sobrepassa tot coneixement. De fet, estimant coneixem.

Escriu també sant Antoni: «La caritat és l’ànima de la fe, fa que sigui viva; sense l’amor, la fe mor» (Sermones Dominicales et Festivi II, Messaggero, Pàdua 1979, p. 37).

Només una ànima que prega pot avançar en la vida espiritual: aquest és l’objecte privilegiat de la predicació de sant Antoni. Coneix bé els defectes de la naturalesa humana, la nostra tendència a caure en el pecat; per això exhorta contínuament a lluitar contra la inclinació a l’avidesa, a l’orgull, a la impuresa i, en canvi, a practicar les virtuts de la pobresa, de la generositat, de la humilitat, de l’obediència, de la castedat i de la puresa. Al principi del segle XIII, en el context del renaixement de les ciutats i del floriment del comerç, creixia el nombre de persones insensibles a les necessitats dels pobres. Per aquest motiu, sant Antoni invita repetidament els fidels a pensar en la veritable riquesa, la del cor, que fent-nos ser bons i misericordiosos ens fa acumular tresors per al cel. «Oh rics» —així els exhorta— «feu amics […], als pobres, acolliu-los a les vostres cases: després seran ells, els pobres, els qui us acolliran als tabernacles eterns, on hi ha la bellesa de la pau, la confiança de la seguretat i la serenitat opulenta de la sacietat eterna» (ib., p. 29).

¿No és potser aquest ensenyament, benvolguts amics, molt important també avui, quan la crisi financera i els greus desequilibris econòmics empobreixen no poques persones, i creen condicions de misèria? En la meva encíclica Caritas in veritate recordo: «L’economia té necessitat de l’ètica per al seu funcionament correcte; no d’una ètica qualsevol, sinó d’una ètica amiga de la persona» (n. 45).

Sant Antoni, seguint l’escola de sant Francesc, posa sempre Crist al centre de la vida i del pensament, de l’acció i de la predicació. Aquest és un altre tret típic de la teologia franciscana: el cristocentrisme. Contempla de bon grat, i invita a contemplar, els misteris de la humanitat del Senyor, l’home Jesús, de manera particular el misteri de la Nativitat, Déu que s’ha fet nen, que s’ha posat a les nostres mans: un misteri que suscita sentiments d’amor i de gratitud envers la bondat divina.

D’una banda, la Nativitat, un punt central de l’amor de Crist per la humanitat, però també la visió del Crucificat li inspira pensaments de reconeixement envers Déu i d’estima per la dignitat de la persona humana, perquè tots, creients i no creients, puguin trobar en el Crucificat i en la seva imatge un significat que enriqueixi la vida. Escriu sant Antoni: «Crist, que és la teva vida, està penjat davant teu, perquè tu miris en la creu com en un mirall. Allí podràs conèixer com en van ser, de mortals, les teves ferides, que cap medicina no hauria pogut curar, a no ser la de la sang del Fill de Déu. Si mires bé, podràs adonar-te de com en són, de grans, la teva dignitat humana i el teu valor. […] En cap altre lloc l’home no pot comprendre millor el que val si no és mirant-se en el mirall de la creu» (Sermones Dominicales et Festivi III, p. 213-214).

Meditant aquestes paraules podem comprendre millor la importància de la imatge del Crucifix per a la nostra cultura, per al nostre humanisme nascut de la fe cristiana. Precisament contemplant el Crucifix veiem, com diu sant Antoni, com n’és, de gran, la dignitat humana i el valor de l’home. En cap altre punt no es pot comprendre quant val l’home, precisament perquè Déu ens fa tan importants, ens veu així tan importants que per a ell som dignes del seu sofriment; així tota la dignitat humana apareix en el mirall del Crucifix i contemplar-lo és sempre font del reconeixement de la dignitat humana.

Benvolguts amics, que Antoni de Pàdua, tan venerat pels fidels, intercedeixi per tota l’Església, i de manera especial pels qui es dediquen a la predicació; demanem al Senyor que ens ajudi a aprendre una mica d’aquest art de sant Antoni. Que els predicadors, inspirant-se en el seu exemple, mirin d’unir una sòlida i sana doctrina, una pietat sincera i fervorosa, i l’eficàcia en la comunicació. En aquest Any Sacerdotal demanem perquè els sacerdots i els diaques exerceixin amb sol·licitud aquest ministeri d’anunci i actualització de la paraula de Déu als fidels, sobretot mitjançant les homilies litúrgiques. Que aquestes siguin una presentació eficaç de l’eterna bellesa de Crist, precisament com sant Antoni ho recomanava: «Si prediques Jesús, ell ablaneix els cors durs; si l’invoques, endolceixes les temptacions amargues; si penses en ell, t’il·lumina el cor; si el llegeixes, et sacia la ment» (Sermones Dominicales et Festivi III, p. 59).