SANT BONAVENTURA (2)


Benvolguts germans i germanes,

La setmana passada vaig parlar de la vida i de la personalitat de sant Bonaventura de Bagnoregio, i aquest matí vull continuar la seva presentació, detenint-me sobre una part de la seva obra literària i de la seva doctrina.

Com ja vaig dir, un dels diversos mèrits de sant Bonaventura va ser interpretar de manera autèntica i fidel la figura de sant Francesc d’Assís, al qual va venerar i estudiar amb gran amor. En temps de sant Bonaventura, un corrent de frares menors anomenats espirituals, sostenia en particular que amb sant Francesc s’havia inaugurat una fase totalment nova de la història, en la qual apareixeria l’«evangeli etern» de què parla l’Apocalipsi, substituint el Nou Testament. Aquest grup afirmava que l’Església ja havia exhaurit el seu paper històric, i una comunitat carismàtica d’homes lliures guiats interiorment per l’Esperit —és a dir, els franciscans espirituals— passava a ocupar el seu lloc. Les idees d’aquest grup es basaven en els escrits d’un abat cistercenc, Gioacchino da Fiore, que va morir el 1202. En les seves obres afirmava un ritme trinitari de la història. Considerava l’Antic Testament com l’edat del Pare, seguida del temps del Fill, el temps de l’Església. Calia esperar encara la tercera edat, la de l’Esperit Sant. Així, tota la història s’havia d’interpretar com una història de progrés: des de la severitat de l’Antic Testament a la relativa llibertat del temps del Fill, a l’Església, fins a la plena llibertat dels fills de Déu, en el període de l’Esperit Sant, que seria, per fi, el temps de la pau entre els homes, de la reconciliació dels pobles i de les religions. Gioacchino da Fiore havia suscitat l’esperança que el començament del nou temps vindria d’un nou monaquisme. Per això és comprensible que un grup de franciscans cregués reconèixer en sant Francesc d’Assís l’iniciador del temps nou i en el seu Orde la comunitat del període nou: la comunitat del temps de l’Esperit Sant, que deixava endarrere l’Església jeràrquica per a iniciar la nova Església de l’Esperit, desvinculada ja de les velles estructures.

Per consegüent, es corria el risc d’una gravíssima tergiversació del missatge de sant Francesc, de la seva humil fidelitat a l’evangeli i a l’Església, i aquest equívoc comportava una visió errònia del cristianisme en el seu conjunt.

Sant Bonaventura, que el 1257 es va convertir en ministre general de l’Orde franciscà, es va trobar davant una greu tensió dins el seu Orde mateix precisament a causa dels qui sostenien l’esmentat corrent dels franciscans espirituals, que es remuntava a Gioacchino da Fiore. Per a respondre a aquest grup i restablir la unitat en l’Orde, sant Bonaventura va estudiar atentament els escrits autèntics de Gioacchino da Fiore i els que se li atribuïen, i, tenint en compte la necessitat de presentar fidelment la figura i el missatge del seu estimat sant Francesc, va voler exposar una visió correcta de la teologia de la història. Sant Bonaventura va afrontar el problema precisament en la seva última obra, una compilació de conferències als monjos de l’Estudi parisenc, que va quedar incompleta i ens ha arribat a través de les transcripcions dels oients, titulada Hexaëmeron, és a dir, una explicació al·legòrica dels sis dies de la creació. Els pares de l’Església consideraven els sis o set dies del relat sobre la creació com a profecia de la història del món, de la humanitat. Els set dies representaven per a ells set períodes de la història, més tard interpretats també com set mil·lennis. Amb Crist s’entrava en l’últim, és a dir, el sisè període de la història, al qual seguiria després el gran dissabte de Déu. Sant Bonaventura suposa aquesta interpretació històrica de la narració dels dies de la creació, però d’una manera molt lliure i innovadora. Segons ell, dos fenòmens del seu temps fan necessària una nova interpretació del curs de la història:

El primer és la figura de sant Francesc, l’home totalment unit a Crist fins a la comunió dels estigmes, gairebé un alter Christus, i amb sant Francesc la nova comunitat creada per ell, diferent del monaquisme conegut fins llavors. Aquest fenomen exigia una nova interpretació, com a novetat de Déu apareguda en aquell moment.

El segon és la posició de Gioacchino da Fiore, que anunciava un nou monaquisme; i un període totalment nou de la història, que anava més enllà de la revelació del Nou Testament, exigia una resposta.

Com a ministre general de l’Orde dels franciscans, sant Bonaventura va veure tot seguit que amb la concepció espiritualista, inspirada en Gioacchino da Fiore, l’Orde no era governable, sinó que anava lògicament cap a l’anarquia. Segons el seu parer, les conseqüències eren dues:

La primera: la necessitat pràctica d’estructures i d’inserció en la realitat de l’Església jeràrquica, de l’Església real, requeria un fonament teològic, entre d’altres raons perquè els altres, els que seguien la concepció espiritualista, mostraven un aparent fonament teològic.

La segona: fins i tot tenint en compte el realisme necessari, no calia perdre la novetat de la figura de sant Francesc.

Com va respondre sant Bonaventura a l’exigència pràctica i teòrica? Aquí només puc fer un resum esquemàtic i incomplet de la seva resposta en alguns punts:

1. Sant Bonaventura rebutja la idea del ritme trinitari de la història. Déu és un en tota la història i no es divideix en tres divinitats. Per consegüent, la història és una, encara que és un camí, i —segons sant Bonaventura— un camí de progrés.

2. Jesucrist és l’última Paraula de Déu; en ell Déu ho ha dit tot, donant-se i dient-se a ell mateix. Déu no pot dir ni donar més que ell mateix. L’Esperit Sant és Esperit del Pare i del Fill. Crist mateix diu de l’Esperit Sant: «Us farà recordar tot el que jo us he dit» (Jn 14,26), «Allò que us anunciarà, ho rep de mi» (Jn 16,15). Així doncs, no hi ha un altre evangeli més alt, no cal esperar una altra Església. Per això també l’Orde de sant Francesc ha d’inserir-se en aquesta Església, en la seva fe, en el seu ordenament jeràrquic.

3. Això no significa que l’Església sigui immòbil, que estigui ancorada en el passat i no pugui haver-hi novetat en ella. Opera Christi non deficiunt, sed proficiunt, ‘les obres de Crist no retrocedeixen, ni desapareixen’, sinó que avancen, diu el sant en la carta De tribus quæstionibus. Així formula explícitament sant Bonaventura la idea del progrés, i aquesta és una novetat respecte als pares de l’Església i a gran part dels seus contemporanis. Per a sant Bonaventura Crist ja no és el fi de la història, com per als pares de l’Església, sinó el seu centre; amb Crist la història no acaba, sinó que comença un període nou. Una altra conseqüència és la següent: fins aquest moment dominava la idea que els pares de l’Església eren el cim absolut de la teologia, totes les generacions següents només podien ser deixebles seus. També sant Bonaventura reconeix els pares com a mestres per sempre, però el fenomen de sant Francesc li dóna la certesa que la riquesa de la paraula de Crist és inesgotable i que fins i tot en les noves generacions poden aparèixer llums noves. La unicitat de Crist garanteix així mateix la novetat i la renovació en tots els períodes de la història.

Certament, l’Orde franciscà —subratlla— pertany a l’Església de Jesucrist, a l’Església apostòlica i no pot construir-se en un espiritualisme utòpic. Però, al mateix temps, és vàlida la novetat d’aquest Orde respecte al monaquisme clàssic, i sant Bonaventura —com vaig dir en la catequesi anterior— va defensar aquesta novetat contra els atacs del clergat secular de París: els franciscans no tenen un monestir fix, poden estar presents arreu per a anunciar l’evangeli. Precisament la ruptura amb l’estabilitat característica del monaquisme en favor d’una nova flexibilitat va restituir en l’Església el dinamisme missioner.

Arribats a aquest punt potser és útil dir que també avui hi ha visions segons les quals tota la història de l’Església en el segon mil·lenni ha estat una decadència permanent; alguns ja veuen la decadència immediatament després del Nou Testament. En realitat, Opera Christi non deficiunt, sed proficiunt, ‘les obres de Crist no retrocedeixen, sinó que avancen’. Què seria l’Església sense la nova espiritualitat dels cistercencs, dels franciscans i dels dominics, sense l’espiritualitat de santa Teresa d’Àvila i de sant Joan de la Creu, etcètera? També avui val aquesta afirmació: Opera Christi non deficiunt, sed proficiunt, avancen. Sant Bonaventura ens ensenya el conjunt del discerniment necessari, fins i tot sever, del realisme sobri i de l’obertura als nous carismes que Crist dóna, en l’Esperit Sant, a la seva Església. I mentre es repeteix aquesta idea de la decadència, hi ha també una altra idea, aquest «utopisme espiritualista» que es repeteix. De fet, sabem que després del concili Vaticà II alguns estaven convençuts que tot era nou, que hi havia una altra Església, que l’Església preconciliar havia acabat i que en sorgiria una altra, totalment «una altra». Un utopisme anàrquic! I, gràcies a Déu, els timoners savis de la barca de Pere, el papa Pau VI i el papa Joan Pau II, per una part van defensar la novetat del Concili i, per una altra, al mateix temps, van defensar la unicitat i la continuïtat de l’Església, que sempre és Església de pecadors i sempre és lloc de gràcia.

4. En aquest sentit, sant Bonaventura, com a ministre general dels franciscans, va adoptar una línia de govern en què era claríssim que el nou Orde, com a comunitat, no podia viure en la mateixa «altura escatològica» de sant Francesc, en el qual ell veu anticipat el món futur, sinó que —guiada, al mateix temps, per un sa realisme i per la valentia espiritual— havia d’acostar-se tant com fos possible a la realització màxima del Sermó de la muntanya, que per a sant Francesc va ser la regla, si bé tenint en compte els límits de l’home, marcat pel pecat original.

Veiem així que per a sant Bonaventura governar no coincidia simplement amb fer coses, sinó que era sobretot pensar i resar. En la base del seu govern sempre trobem la pregària i el pensament; totes les seves decisions eren fruit de la reflexió, del pensament il·luminat de la pregària. La seva íntima relació amb Crist va acompanyar sempre la seva feina de ministre general, i per això va compondre una sèrie d’escrits teologicomístics, que expressen l’ànima del seu govern i manifesten la intenció de guiar interiorment l’Orde, és a dir, de governar no sols mitjançant ordres i estructures, sinó guiant i il·luminant les ànimes, orientant cap a Crist.
D’aquests escrits, que són l’ànima del seu govern i que mostren tant a la persona com a la comunitat el camí a recórrer, en vull esmentar només un, la seva obra mestra, l’Itinerarium mentis in Deum, que és un «manual» de contemplació mística. Aquest llibre va ser concebut en un lloc de profunda espiritualitat: la muntanya de la Verna, on sant Francesc va rebre els estigmes. En la introducció l’autor il·lustra les circumstàncies que van donar origen a aquest escrit: «Mentre meditava sobre les possibilitats de l’ànima d’ascendir a Déu se’m va presentar, entre d’altres coses, l’esdeveniment admirable que va succeir en aquell lloc al beat Francesc, és a dir, la visió del serafí alat en forma de Crucifix. I meditant sobre això, tot seguit em vaig adonar que aquesta visió m’oferia l’èxtasi contemplatiu del mateix pare Francesc i alhora el camí que porta fins a ell» (Itinerario della mente in Dio, Pròleg, 2, a Opere di San Bonaventura. Opuscoli Teologici 1, Roma 1993, p. 499).

Les sis ales del serafí es converteixen així en el símbol de sis etapes que porten progressivament a l’home des del coneixement de Déu, mitjançant l’observació del món i de les criatures i mitjançant l’exploració de l’ànima mateixa amb les seves facultats, a la unió íntima amb la Trinitat per mitjà de Crist, a imitació de sant Francesc d’Assís. Caldria deixar que les últimes paraules de l’Itinerarium de sant Bonaventura, que responen a la pregunta sobre com es pot aconseguir aquesta comunió mística amb Déu, arribessin fins al fons del nostre cor: «Si ara anheles saber com succeeix això [la comunió mística amb Déu], pregunta a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a l’intel·lecte; al clamor de la pregària, no a l’estudi de la lletra; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la boirina, no a la claredat; no a la llum, sinó al foc que tot ho inflama i trasporta a Déu amb les fortes uncions i els afectes vehements […]. Entrem, per tant, en la boirina, emmudim els afanys, les passions i els fantasmes; passem amb Crist crucificat d’aquest món al Pare, per a dir amb Felip després d’haver-lo vist: no ens cal res més» (ib., VII, 6).

Benvolguts amics, acollim la invitació que ens dirigeix sant Bonaventura, el doctor seràfic, i entrem a l’escola del Mestre diví: escoltem la seva Paraula de vida i de veritat, que ressona en l’íntim de la nostra ànima. Purifiquem els nostres pensaments i les nostres accions, a fi que ell pugui habitar en nosaltres, i nosaltres puguem escoltar la seva veu divina, que ens atreu cap a la felicitat veritable.