SANT ALBERT MAGNE


Benvolguts germans i germanes,

Un dels mestres més grans de la teologia medieval és sant Albert Magne. El títol de ‘gran’ (magnus), amb què ha passat a la història, indica la vastitud i la profunditat de la seva doctrina, que va unir a la santedat de vida. Ja els seus contemporanis no dubtaven a atribuir-li títols excel·lents; un deixeble seu, Ulric d’Estrasburg, el va definir «sorpresa i miracle de la nostra època».

Va néixer a Alemanya a principis del segle XIII, i encara molt jove es va dirigir a Itàlia, a Pàdua, seu d’una de les universitats més famoses de l’edat mitjana. Es va dedicar a l’estudi de les anomenades «arts liberals»: gramàtica, retòrica, dialèctica, aritmètica, geometria, astronomia i música, és a dir, de la cultura general, manifestant el típic interès per les ciències naturals que molt aviat es convertiria en el camp predilecte de la seva especialització. Durant la seva estada a Pàdua va freqüentar l’església dels Dominics, als quals després es va unir amb la professió dels vots religiosos. Les fonts hagiogràfiques donen a entendre que Albert va madurar aquesta decisió gradualment. La intensa relació amb Déu, l’exemple de santedat dels frares dominics, l’escolta dels sermons del beat Jordà de Saxònia, successor de sant Domènec en el govern de l’orde dels predicadors, van ser els factors decisius que el van ajudar a superar qualsevol dubte, vencent també resistències familiars. Ben sovint, en els anys de la joventut, Déu ens parla i ens indica el projecte de la nostra vida. Com per a Albert, també per a tots nosaltres la pregària personal alimentada per la paraula del Senyor, la participació freqüent en els sagraments i la direcció espiritual d’homes il·luminats són mitjans per a descobrir i seguir la veu de Déu. Va rebre l’hàbit religiós de mans del beat Jordà de Saxònia.

Després de l’ordenació sacerdotal, els seus superiors el van destinar a l’ensenyament en diversos centres d’estudis teològics annexos als convents dels pares dominics. Les seves brillants qualitats intel·lectuals li van permetre perfeccionar l’estudi de la teologia a la universitat más cèlebre de l’època, la de París. Des de llavors sant Albert va emprendre l’extraordinària activitat d’escriptor que va prosseguir durant tota la seva vida.

Se li van assignar tasques prestigioses. El 1248 va rebre l’encàrrec d’obrir un estudi teològic a Colònia, una de les capitals més importants d’Alemanya, on va viure en diversos períodes de la seva vida, i es va convertir en la seva ciutat d’adopció. De París va portar amb ell a Colònia un alumne excepcional, Tomàs d’Aquino. Seria suficient només el mèrit d’haver estat mestre de sant Tomàs per sentir una profunda admiració per sant Albert. Entre aquests dos grans teòlegs es va instaurar una relació d’estimació i amistat recíproques, actituds humanes que ajuden molt al desenvolupament de la ciència. El 1254 Albert va ser elegit provincial de la província Teutoniæ —teutònica— dels pares dominics, que comprenia comunitats escampades en un vast territori del centre i del nord d’Europa. Es va distingir pel zel amb què va exercir aquest ministeri, visitant les comunitats i exhortant constantment els germans a viure la fidelitat als ensenyaments i els exemples de sant Domènec.

Els seus dots no van escapar a l’atenció del Papa d’aquella època, Alexandre IV, que va voler que Albert estigués durant un temps al seu costat a Anagni —on els Papes anaven ben sovint—, a Roma i a Viterbo, per servir-se del seu assessorament teològic. El mateix Summe Pontífex el va nomenar bisbe de Ratisbona, una diòcesi gran i famosa, però que passava per un moment difícil. De 1260 a 1262 Albert va exercir aquest ministeri amb infatigable dedicació, i va aconseguir portar pau i concòrdia a la ciutat, reorganitzar parròquies i convents i donar un nou impuls a les activitats caritatives.

En els anys 1263 i 1264 Albert va predicar a Alemanya i a Bohèmia per voluntat del papa Urbà IV, i va tornar després a Colònia, on va reprendre la seva missió de docent, estudiós i escriptor. Pel fet de ser un home de pregària, de ciència i de caritat, gaudia de gran autoritat en les seves intervencions, en diverses vicissituds de l’Església i de la societat de l’època: va ser sobretot un home de reconciliació i de pau a Colònia, on l’arquebisbe havia entrat en dura contraposició amb les institucions ciutadanes; es va prodigar durant els treballs del II Concili de Lió, el 1274, convocat pel papa Gregori X per a afavorir la unió entre l’Església llatina i la grega, després de la separació del gran cisma d’Orient de 1054; va aclarir el pensament de sant Tomàs d’Aquino, que havia estat objecte d’objeccions i fins i tot de condemnes completament injustificades.

Va morir a la cel·la del seu convent de la Santa Creu a Colònia el 1280, i molt aviat va ser venerat pels seus germans dominics. L’Església el va proposar al culte dels fidels amb la beatificació, el 1622, i amb la canonització, el 1931, quan el papa Pius XI el va proclamar doctor de l’Església. Es tractava d’un reconeixement indubtablement apropiat a aquest gran home de Déu i insigne estudiós no sols de les veritats de la fe, sinó de moltíssims altres sectors del saber; en efecte, fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.

Certament, els mètodes científics adoptats per sant Albert Magne no són els que es van consolidar en els segles posteriors. El seu mètode consistia simplement en l’observació, en la descripció i en la classificació dels fenòmens estudiats, però així va obrir la porta a treballs futurs.

Encara avui ens pot ensenyar moltes coses. Sant Albert mostra sobretot que entre fe i ciència no hi ha oposició, malgrat alguns episodis d’incomprensió que s’han esdevingut en la història. Un home de fe i de pregària com era sant Albert Magne pot conrear serenament l’estudi de les ciències naturals i avançar en el coneixement del microcosmos i del macrocosmos, descobrint les lleis pròpies de la matèria, perquè tot això concorre a alimentar la set de Déu i l’amor a ell. La Bíblia ens parla de la creació com del primer llenguatge a través del qual Déu —que és summa intel·ligència, que és Logos— ens revela quelcom de si mateix. El llibre de la Saviesa, per exemple, afirma que els fenòmens de la naturalesa, dotats de grandesa i de bellesa, són com les obres d’un artista, a través de les quals, per analogia, podem conèixer l’autor de la creació (cf. Sv 13,5). Amb una similitud clàssica en l’Edat Mitjana i en el Renaixement, el món natural pot comparar-se amb un llibre escrit per Déu, que nosaltres llegim segons els diferents enfocaments de les ciències (cf. Discurs als participants en l’assemblea plenària de l’Acadèmia pontifícia de les ciències, 31 d’octubre de 2008). Quants científics, seguint els passos de sant Albert Magne, han portat endavant les seves investigacions moguts per sorpresa i gratitud davant el món que, als seus ulls d’estudiosos i creients, es presentava i es presenta com l’obra bona d’un creador savi i amorós! L’estudi científic es transforma en un himne de lloança. Ho havia comprès molt bé un gran astrofísic dels nostres temps, la causa de beatificació del qual s’ha incoat, Enrico Medi, que va escriure: «Oh, vosaltres, misterioses galàxies […], jo us veig, us calculo, us entenc, us estudio i us descobreixo, penetro en vosaltres i us recullo. Prenc la vostra llum i amb ella faig ciència; prenc el moviment i en faig saviesa; prenc el llambreig dels colors i en faig poesia; us prenc a vosaltres, estrelles, a les meves mans, i tremolant en la unitat del meu ésser us elevo per damunt de vosaltres mateixes, i en oració us presento el Creador, que vosaltres només podeu adorar a través meu» (Li operi. Inno allà creazione).

Sant Albert Magne ens recorda que entre ciència i fe hi ha amistat, i que els homes de ciència poden recórrer, mitjançant la seva vocació a l’estudi de la naturalesa, un camí de santedat autèntic i fascinant.

La seva extraordinària obertura de ment es revela també en una operació cultural que va emprendre amb èxit, com és l’acollença i la valoració del pensament d’Aristòtil. De fet, en temps de sant Albert s’estava difonent el coneixement de nombroses obres d’aquest gran filòsof grec del segle IV abans de Crist, sobretot en l’àmbit de l’ètica i de la metafísica, les quals demostraven la força de la raó, explicaven amb lucidesa i claredat el sentit i l’estructura de la realitat, la seva intel·ligibilitat, el valor i la finalitat de les accions humanes. Sant Albert Magne va obrir la porta per a acollir tota la filosofia d’Aristòtil en la filosofia i la teologia medieval, una incorporació que sant Tomàs va elaborar després de manera definitiva. Aquesta incorporació d’una filosofia —diguem— pagana precristiana va ser una autèntica revolució cultural per a aquell temps. Això no obstant, molts pensadors cristians temien la filosofia d’Aristòtil, la filosofia no cristiana, sobretot perquè, presentada pels seus comentaristes àrabs, s’havia interpretat d’una manera que semblava —almenys en alguns punts— completament inconciliable amb la fe cristiana. De manera que es plantejava un dilema: fe i raó es contraposen o no es contraposen?

Aquí hi ha un dels grans mèrits de sant Albert: amb rigor científic va estudiar les obres d’Aristòtil, convençut que tot el que és realment racional és compatible amb la fe revelada en les Sagrades Escriptures. En altres paraules, sant Albert Magne va contribuir així a la formació d’una filosofia autònoma, diferent de la teologia, a la qual la uneix només la unitat de la veritat. Així va néixer en el segle XIII una distinció clara entre els dos sabers —filosofia i teologia—, que, dialogant entre ells, cooperen harmoniosament al descobriment de l’autèntica vocació de l’home, assedegat de veritat i de felicitat: és sobretot la teologia, definida per sant Albert com «ciència afectiva», la que indica a l’home la seva crida a l’alegria eterna, una alegria que brolla de l’adhesió plena a la veritat.

Sant Albert Magne va ser capaç de comunicar aquests conceptes de manera senzilla i comprensible. Autèntic fill de sant Domènec, predicava de bon grat al poble de Déu, que era conquerit per la seva paraula i per l’exemple de la seva vida.

Benvolguts germans i germanes, demanem al Senyor que mai no faltin en la santa Església teòlegs doctes, piadosos i savis com sant Albert Magne, i que ens ajudi a cadascun de nosaltres a fer nostra la «fórmula de la santedat» que ell va seguir en la seva vida: «Voler tot el que jo vull per a la glòria de Déu, com Déu vol per a la seva glòria tot el que ell vol», és a dir, conformar-se sempre a la voluntat de Déu per a estimar i fer-ho tot només i sempre per a la seva glòria.