SANT LLEONARD MURIALDO I SANT JOSEP BENET COTTOLENGO


Benvolguts germans i germanes,

Ens estem acostant a la conclusió de l’Any Sacerdotal i, en aquest últim dimecres d’abril, vull parlar de dos sants sacerdots exemplars en el seu lliurament a Déu i en el seu testimoniatge de caritat, viscuda en l’Església i per a l’Església, envers els germans més necessitats: sant Lleonard Murialdo i sant Josep Benet Cottolengo. Del primer recordem els 110 anys de la mort i els 40 anys de la canonització; del segon, han començat les celebracions per al segon centenari de la seva ordenació sacerdotal.

Lleonard Murialdo va néixer a Torí el 26 d’octubre de 1828: és la Torí de sant Joan Bosco i de sant Josep Cottolengo, terra fecundada per nombrosos exemples de santedat de fidels laics i de sacerdots. Lleonard era el vuitè fill d’una família senzilla. De petit, amb el seu germà, va entrar al col·legi dels pares escolapis de Savona per a cursar l’ensenyament primari, secundari i superior; allí va trobar educadors preparats, en un clima de religiositat basat en una catequesi seriosa, amb pràctiques de pietat regulars. Això no obstant, durant l’adolescència va travessar una profunda crisi existencial i espiritual que el va portar a anticipar la tornada a la seva família i a concloure els estudis a Torí, on es va matricular en el bienni de filosofia. La «tornada a la llum» es va esdevenir —com ho explica ell mateix— després d’alguns mesos, amb la gràcia d’una confessió general, en la qual va tornar a descobrir la immensa misericòrdia de Déu; llavors, amb 17 anys, va madurar la decisió de fer-se sacerdot, com a resposta d’amor a Déu, que l’havia enganxat amb el seu amor. Va ser ordenat el 20 de setembre de 1851.
Precisament en aquell període, com a catequista de l’Oratori de l’Àngel Custodi, Don Bosco el va conèixer, el va apreciar i el va convèncer a acceptar la direcció del nou Oratori de Sant Lluís a la Porta Nuova, que va dirigir fins el 1865. Allí també va entrar en contacte amb els greus problemes de les classes més pobres, va visitar-ne les cases, madurant una profunda sensibilitat social, educativa i apostòlica que el va portar portar a dedicar-se després, de manera autònoma, a múltiples iniciatives en favor de la joventut. Catequesi, escola, activitats recreatives van ser els fonaments del seu mètode educatiu a l’Oratori. Don Bosco va voler que l’acompanyés també en ocasió de l’audiència que li va concedir el beat Pius IX el 1858.

El 1873 va fundar la Congregació de Sant Josep, la finalitat apostòlica de la qual va ser, des del principi, la formació de la joventut, especialment la més pobra i abandonada. L’ambient torinés d’aquest temps estava marcat per un intens floriment d’obres i activitats caritatives promogudes per Lleonard Murialdo fins a la seva mort, que es va esdevenir el 30 de març de 1900.

Em complau subratllar que el nucli central de l’espiritualitat de Murialdo és la convicció de l’amor misericordiós de Déu: un Pare sempre bo, pacient i generós, que revela la grandesa i la immensitat de la seva misericòrdia amb el perdó. Sant Lleonard va experimentar aquesta realitat no a nivell intel·lectual sinó existencial, mitjançant la trobada viva amb el Senyor. Sempre es va considerar un home afavorit per Déu misericordiós: per això va viure el sentiment joiós de la gratitud al Senyor, la consciència serena de les pròpies limitacions, el desig ardent de penitència, el compromís constant i generós de conversió. Veia tota la seva existència no sols il·luminada, guiada, sostinguda per aquest amor, sinó contínuament immersa en la misericòrdia infinita de Déu. En el seu testament espiritual va escriure: «La teva misericòrdia m’envolta, oh Senyor. […] Com Déu és sempre i arreu, així és sempre i arreu amor, és sempre i arreu misericòrdia.» Recordant el moment de crisi que va tenir en la seva joventut, va anotar: «El bon Déu volia que resplendís novament la seva bondat i generositat de manera completament singular. No sols em va admetre novament en la seva amistat, sinó que em va cridar a una elecció de predilecció: em va cridar al sacerdoci, i això a penes alguns mesos després que jo tornés a ell.» Per això, sant Lleonard va viure la vocació sacerdotal com un do gratuït de la misericòrdia de Déu amb sentit de reconeixement, d’alegria i d’amor. Va escriure també: «Déu m’ha escollit a mi! M’ha cridat, fins i tot m’ha forçat a l’honor, a la glòria, a la felicitat inefable de ser el seu ministre, de ser “un altre Crist” […]. I on era jo quan m’has cercat, Déu meu? Als fons de l’abisme! Jo era allí, i allí va venir Déu a cercar-me; allí em va fer escoltar la seva veu.»

Subratllant la grandesa de la missió del sacerdot, que ha de «continuar l’obra de la redempció, la gran obra de Jesucrist, l’obra del Salvador del món», és a dir, la de «salvar les ànimes», sant Lleonard es recordava sempre a si mateix i recordava als seus germans la responsabilitat d’una vida coherent amb el sagrament rebut.
Amor de Déu i amor a Déu: aquesta va ser la força del seu camí de santedat, la llei del seu sacerdoci, el significat més profund del seu apostolat entre els joves pobres i la font de la seva pregària. Sant Lleonard Murialdo es va abandonar amb confiança a la Providència, complint generosament la voluntat divina, en contacte amb Déu i dedicant-se als joves pobres. D’aquesta manera va unir el silenci contemplatiu amb l’ardor incansable de l’acció, la fidelitat als deures de cada dia amb la genialitat de les iniciatives, la força en les dificultats amb la serenitat d’esperit. Aquest és el seu camí de santedat per a viure el manament de l’amor a Déu i al proïsme.

Quaranta anys abans de Lleonard Murialdo, i amb el mateix esperit de caritat, va viure sant Josep Benet Cottolengo, fundador de l’obra que ell mateix va anomenar «Petita Casa de la Divina Providència» i que avui s’anomena també «Cottolengo». Diumenge vinent, en la meva visita pastoral a Torí, tindré ocasió de venerar les restes d’aquest sant i de trobar-me amb els hostes de la «Petita Casa».

Josep Benet Cottolengo va néixer a Bra, una petita localitat de la província de Bressolo, el 3 de maig de 1786. Primogènit de dotze fills, sis dels quals van morir de ben petits, va mostrar des de nen una gran sensibilitat envers els pobres. Va abraçar el camí del sacerdoci, imitat també per dos germans seus. Els anys de la seva joventut van ser els de l’aventura napoleònica i de les consegüents dificultats en el camp religiós i social. Cottolengo va arribar a ser un bon sacerdot, al qual cercaven nombrosos penitents i, en la Torí d’aquell temps, predicador d’exercicis espirituals i conferències per als estudiants universitaris, que aconseguien sempre un èxit notable. A l’edat de 32 anys va ser anomenat canonge de la Santíssima Trinitat, una congregació de sacerdots que tenia la tasca d’oficiar a l’església del Corpus Domini i de donar solemnitat a les cerimònies religioses de la ciutat, però en aquest lloc se sentia inquiet. Déu l’estava preparant per a una missió especial, i, precisament amb una trobada inesperada i decisiva, li va fer entendre quin seria el seu destí futur en l’exercici del ministeri.

El Senyor sempre posa signes en el nostre camí per a guiar-nos al nostre veritable bé segons la seva voluntat. Per a Cottolengo això va succeir, de manera dramàtica, el diumenge 2 de setembre de 1827 al matí. Provinent de Milà va arribar a Torí la diligència, plena de gent com mai, en la qual viatjava apinyada tota una família francesa; la dona, amb cinc fills, estava embarassada i tenia febre alta. Després d’haver vagat per diversos hospitals, aquesta família va trobar allotjament en un dormitori públic, però la situació de la dona anava agreujant-se i alguns es van posar a cercar un sacerdot. Per un misteriós designi es van creuar amb Josep Benet Cottolengo, i va ser precisament ell, amb el cor aclaparat i oprimit, qui va acompanyar a la mort aquesta jove mare, enmig de l’angoixa de tota la família.
Després d’haver exercit aquesta dolorosa tasca, amb el sofriment al cor, es va posar davant el Santíssim Sagrament i va resar: «Déu meu, per què? Per què has volgut que fos testimoni d’això? Què vols de mi? Cal fer alguna cosa!» Es va aixecar, va tocar totes les campanes, va encendre les espelmes i, en acollir els curiosos a l’església, va dir: «Ha succeït la gràcia! Ha succeït la gràcia!» Des d’aquest moment Cottolengo es va transformar: va utilitzar totes les seves capacitats, especialment la seva habilitat econòmica i organitzativa, per a engegar iniciatives a fi de sostenir els més necessitats.

Va saber implicar en la seva empresa desenes i desenes de col·laboradors i voluntaris. Es va desplaçar a la perifèria de Torí per a estendre la seva obra, va crear una mena d’aldea, en la qual va assignar un nom significatiu a cada edifici que va aconseguir construir: «casa de la fe», «casa de l’esperança», «casa de la caritat». Va posar en pràctica l’estil de les «famílies», constituint veritables comunitats de persones, voluntaris i voluntàries, homes i dones, religiosos i laics, units per a afrontar i superar plegats les dificultats que es presentaven. En aquella «Petita Casa de la Divina Providència» cadascú tenia una tasca precisa: uns treballaven, altres resaven, altres servien, altres educaven, altres administraven. Tots, sans o malalts, compartien el mateix pes de la vida diària. Amb el temps, també la vida religiosa es va especificar segons les necessitats i les exigències particulars. Així mateix, va pensar en un seminari propi per a una formació específica dels sacerdots de l’Obra. Sempre va estar disposat a seguir i a servir a la Divina Providència, mai a qüestionar-la. Deia: «Jo no valc per a res i ni tan sols sé el que faig. Però segur que la Divina Providència sap el que vol. A mi em correspon només secundar-la. Endavant in Domino.» Per als seus pobres i els més necessitats sempre es va definir com «l’obrer de la Divina Providència».

Al costat de les petites aldees va fundar també cinc monestirs de monges contemplatives i un d’eremites, i els va considerar com una de les seves realitzacions més importants: una mena de «cor» que havia de bategar per a tota l’Obra. Va morir el 30 d’abril de 1842, pronunciant aquestes paraules: «Misericordia, Domine; Misericordia, Domine. Bona i santa Providència… Mare de Déu santa, ara us toca a vós.» La seva vida, com va escriure un periòdic de l’època, va ser «una intensa jornada d’amor».

Benvolguts amics, aquests dos sants sacerdots, dels quals he traçat alguns trets, van viure el seu ministeri en l’entrega total de la seva vida als més pobres, als més necessitats, als últims, trobant sempre l’arrel profunda, la font inesgotable de la seva acció en la relació amb Déu, bevent del seu amor, en la convicció profunda que no és possible practicar la caritat sense viure en Crist i a l’Església. Que la seva intercessió i el seu exemple continuïn il·luminant el ministeri de tants sacerdots que es donen amb generositat per Déu i pel ramat que els ha estat encomanat, i que ajudin a cadascú a entregar-se amb alegria i generositat a Déu i al proïsme.