VIATGE APOSTÒLIC A PORTUGAL


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull recórrer amb vosaltres les diferents etapes del viatge apostòlic a Portugal que he fet aquests dies passats, mogut especialment per un sentiment d’agraïment envers la Mare de Déu, que a Fàtima ha transmès als seus vidents i als pelegrins un intens amor al successor de Pere. Dono gràcies a Déu, que m’ha donat la possibilitat de retre homenatge a aquest poble, a la seva llarga i gloriosa història de fe i de testimoniatgecristià. Per tant, així com us havia demanat que acompanyéssiu amb la pregària la meva visita pastoral, ara us demano que us uniu a mi per a donar gràcies al Senyor pel seu feliç desenvolupament i la seva conclusió. A ell confio els fruits que ha donat i donarà a la comunitat eclesial portuguesa i a tota la població. Renovo l’expressió del meu viu agraïment al president de la República, Anníbal Cavaco Silva, i a les altres autoritats de l’Estat, que em van acollir amb tanta amabilitat i van predisposar cada detall perquè tot pogués fer-se de la millor manera possible. Amb intens afecte recordo els germans bisbes de les diòcesis portugueses, que vaig tenir l’alegria d’abraçar a la seva terra, i els agraeixo fraternalment tot el que van fer per a la preparació espiritual i organitzativa de la meva visita, i pel notable compromís que va suposar la seva realització. Dirigeixo una salutació especial al patriarca de Lisboa, el cardenal José da Cruz Policarpo, als bisbes de Leiría-Fátima, monsenyor Antonio Augusto dos Santos Marto, i de Porto, monsenyor Manuel Macario do Nascimento Clemente, i als seus respectius col·laboradors, així com als diferents organismes de la Conferència Episcopal, encapçalada pel bisbe monsenyor Jorge Ortiga.

Al llarg de tot el viatge, realitzat en ocasió del desè aniversari de la beatificació dels pastorets Jacinta i Francesc, em vaig sentir espiritualment sostingut pel meu estimat predecessor, el venerable Joan Pau II, que va visitar Fàtima tres vegades, agraint la «mà invisible» que el va alliberar de la mort en l’atemptat del 13 de maig, aquí en aquesta plaça de Sant Pere. La nit de la meva arribada vaig celebrar la santa missa a Lisboa, a l’escenari encantador del Terreiro do Paço, davant el riu Tajo. Va ser una assemblea litúrgica de festa i esperança, animada per la participació jovial de nombrosíssims fidels. A la capital, des d’on van partir tants missioners al llarg dels segles per a portar l’evangeli a altres continents, vaig encoratjar els diferents components de l’Església local a una vigorosa acció evangelitzadora en els diferents àmbits de la societat, per a ser sembradors d’esperança en un món marcat ben sovint per la desconfiança. En particular, vaig exhortar els creients a fer-se anunciadors de la mort i resurrecció de Crist, cor del cristianisme, eix i suport de la nostra fe i motiu de la nostra alegria. També vaig manifestar aquests sentiments durant la trobada amb els representants del món de la cultura, que va tenir lloc al Centre cultural de Belém. En aquesta circumstància vaig posar en relleu el patrimoni de valors amb què el cristianisme ha enriquit la cultura, l’art i la tradició del poble portuguès. En aquesta noble terra, com en qualsevol altre país marcat profundament pel cristianisme, és possible construir un futur d’entesa fraternal i de col·laboració amb les altres instàncies culturals, obrint-se recíprocament a un diàleg sincer i respectuós.

Després em vaig dirigir a Fàtima, petita ciutat caracteritzada per un clima de real misticisme, en la qual es nota de manera gairebé palpable la presència de la Mare de Déu. Em vaig fer pelegrí amb els pelegrins en aquell admirable santuari, cor espiritual de Portugal i meta d’una multitud de persones procedents dels llocs més diversos de la terra. Després d’haver-me detingut en orant i commogut recolliment a la petita capella de les Aparicions, a la Cova da Iria, presentant al Cor de la Mare de Déu santíssima les alegries i els anhels, així com els problemes i els sofriments del món sencer, a l’església de la Santíssima Trinidad vaig tenir l’alegria de presidir la celebració de les vespres de la benaurada Mare de Déu. Dins aquest temple gran i modern vaig manifestar la meva viva estimació als sacerdots, als religiosos, a les religioses, als diaques i als seminaristes que van acudir d’arreu de Portugal, agraint-los el seu testimoni sovint silenciós i no sempre fàcil, i la seva fidelitat a l’evangeli i a l’Església. En aquest Any Sacerdotal, que s’acosta a la seva fi, he encoratjat els sacerdots a donar prioritat a l’escolta religiosa de la paraula de Déu, al coneixement íntim de Crist, a la intensa celebració de l’eucaristia, mirant el lluminós exemple del sant rector d’Ars. Vaig encomanar i vaig consagrar els sacerdots de tot el món al Cor Immaculat de Maria, veritable model de deixebla del Senyor.

A la nit, amb milers de persones que es van donar cita a la gran esplanada davant el santuari, vaig participar en la suggestiva processó de les torxes. Va ser una magnífica manifestació de fe en Déu i de devoció a la seva mare, la nostra Mare, expressades amb el rés del sant rosari. Aquesta pregària, tan arrelada en el poble cristià, va trobar a Fàtima un centre propulsor per a tota l’Església i el món. La «Blanca Senyora», en l’aparició del 13 de juny, va dir als tres pastorets: «Vull que reseu el rosari cada dia.» Podríem dir que Fàtima i el rosari són gairebé un sinònim.
La meva visita a aquest lloc tan especial va aconseguir el seu cimal en la celebració eucarística del 13 de maig, aniversari de la primera aparició de la Mare de Déu a Francesc, Jacinta i Lluïsa. Evocant les paraules del profeta Isaïes, vaig invitar aquesta immensa assemblea reunida amb gran amor i devoció als peus de la Mare de Déu a alegrar-se plenament en el Senyor (cf. Is 61,10) perquè el seu amor misericordiós, que acompanya el nostre pelegrinatge en aquesta terra, és la font de la nostra gran esperança. I precisament d’esperança està carregat el missatge comprometedor i al mateix temps consolador que la Mare de Déu va deixar a Fàtima. És un missatge centrat en la pregària, en la penitència i en la conversió, que es projecta més enllà de les amenaces, dels perills i dels horrors de la història, per a invitar l’home a tenir confiança en l’acció de Déu, a conrear la gran esperança, a experimentar la gràcia del Senyor per a enamorar-se d’ell, font de l’amor i de la pau.

En aquesta perspectiva va ser significativa la important cita amb les organitzacions de la pastoral social, a les quals vaig indicar l’estil del bon samarità per a sortir a l’encontre de les necessitats dels germans més necessitats i per a servir Crist, promovent el bé comú. Molts joves aprenen la importància de la gratuïtat precisament a Fàtima, que és una escola de fe i d’esperança, perquè és també escola de caritat i de servei als germans. En aquest context de fe i de pregària va tenir lloc l’important i fraternal trobada amb l’episcopat portuguès, com a conclusió de la meva visita a Fàtima: va ser un moment d’intensa comunió espiritual, en el qual junts vam agrair al Senyor la fidelitat de l’Església que és a Portugal i encomanem a la Mare de Déu els anhels i les preocupacions pastorals comunes.
D’aquestes esperances i perspectives pastorals vaig fer esment també durant la santa missa celebrada en la històrica i simbòlica ciutat de Porto, la «Ciutat de la Mare de Déu», última etapa del meu pelegrinatge a la terra lusitana. A la gran multitud de fidels reunida a l’Avenida dos Aliados vaig recordar el compromís de testimoniar l’evangeli en tots els ambients, oferint al món Crist ressuscitat, a fi que cada situació de dificultat, de sofriment o de por es transformi, mitjançant l’Esperit Sant, en ocasió de creixement i de vida.

Benvolguts germans i germanes, el pelegrinatge a Portugal va ser per a mi una experiència commovedora i plena de nombrosos dons espirituals. En la meva ment i en el meu cor han quedat enregistrades les imatges d’aquest viatge inoblidable, l’acolliment calorós i espontani, l’entusiasme de la gent; i lloo el Senyor perquè Maria, en aparèixer-se als tres pastorets, va obrir al món un espai privilegiat per a trobar la misericòrdia divina que guareix i salva. A Fàtima, la Mare de Déu santíssima invita a tots a considerar la terra com a lloc del nostre pelegrinatge cap a la pàtria definitiva, que és el cel. En realitat, tots som pelegrins, necessitem la Mare que ens guia. «Amb tu caminem en l’esperança. Saviesa i missió» és el lema del meu viatge apostòlic a Portugal, i a Fàtima la santíssima Mare de Déu ens invita a caminar amb gran esperança, deixant-nos guiar per la «saviesa més gran», que es va manifestar en Jesús, la saviesa de l’amor, per portar al món la llum i l’alegria de Crist. Per tant, us invito a unir-vos a la meva pregària, demanant al Senyor que beneeixi els esforços dels qui, en aquesta estimada nació, es dediquen al servei de l’evangeli i a la recerca del veritable bé de l’home, de tot home. Preguem també perquè, per intercessió de Maria santíssima, l’Esperit Sant faci fecund aquest viatge apostòlic i animi arreu del món la missió de l’Església, instituïda per Crist per anunciar a tots els pobles l’evangeli de la veritat, de la pau i de l’amor.