MUNUS REGENDI


Benvolguts germans i germanes,

L’Any Sacerdotal està arribant al final; per aquest motiu en les últimes catequesis havia començat a parlar sobre les tasques essencials del sacerdot, és a dir: ensenyar, santificar i governar. Ja he dedicat dues catequesis a aquest tema: una al ministeri de la santificació —els sagraments, sobretot—, i una al de l’ensenyament. Per tant, em queda parlar avui sobre la missió del sacerdot de governar, de guiar, amb l’autoritat de Crist, no amb la d’un mateix, la porció del poble que Déu li ha encomanat.

¿Com comprendre en la cultura contemporània aquesta dimensió, que implica el concepte d’autoritat i té origen en el manament mateix del Senyor de pasturar el seu ramat? ¿Què és realment, per a nosaltres, els cristians, l’autoritat? Les experiències culturals, polítiques i històriques del passat recent, sobretot les dictadures a l’Europa de l’Est i de l’Oest en el segle XX, han fet l’home contemporani desconfiat pel que fa a aquest concepte. Aquesta desconfiança, no poques vegades, es manifesta mantenint com a necessari l’abandó de qualsevol autoritat que no vingui exclusivament dels homes i estigui sotmesa a ells, controlada per ells. Però precisament la mirada sobre els règims que en el segle passat van sembrar terror i mort recorda amb força que l’autoritat, a tots els àmbits, quan s’exerceix sense una referència al transcendent, si prescindeix de l’autoritat suprema, que és Déu mateix, acaba inevitablement per girar-se contra l’home. És important, per tant, reconèixer que l’autoritat humana mai no és un fi, sinó que sempre és només un mitjà, i que necessàriament, en tota època, el fi sempre és la persona, creada per Déu amb la seva dignitat intangible i cridada a relacionar-se amb el seu Creador, en el camí terrenal de l’existència i en la vida eterna; és una autoritat exercida, en la responsabilitat davant Déu, del Creador. Una autoritat entesa així, que tingui com a únic objectiu servir al veritable bé de les persones i ser transparència de l’únic Bé Suprem que és Déu, no sols no és estranya als homes, sinó, al contrari, és una ajuda preciosa en el camí cap a la plena realització en Crist, cap a la Salvació.

L’Església està cridada i compromesa a exercir aquest tipus d’autoritat, que és servei, i no l’exerceix a títol personal, sinó en el nom de Jesucrist, que va rebre del Pare tot poder al cel i a la terra (cf. Mt 28,18). A través dels pastors de l’Església, en efecte, Crist pastura el seu ramat: és ell qui el guia, el protegeix i el corregeix, perquè l’estima profundament. Però el Senyor Jesús, pastor suprem de les nostres ànimes, ha volgut que el col·legi apostòlic, avui els bisbes, en comunió amb el successor de Pere i amb els sacerdots, els seus col·laboradors més valuosos, participin en aquesta missió seva de fer-se càrrec del poble de Déu, de ser educadors en la fe, orientant, animant i sostenint la comunitat cristiana o, com diu el Concili, procurant «tant ells mateixos personalment com per mitjà d’altres, que cada fidel sigui conduït en l’Esperit Sant a cultivar la seva pròpia vocació d’acord amb l’evangeli, a una caritat autèntica i activa, i a la llibertat amb què Crist ens ha alliberat» (Presbyterorum ordinis, 6). Tot pastor, per tant, és el mitjà a través del qual Crist mateix estima els homes: mitjançant el nostre ministeri —benvolguts sacerdots—, a través de nosaltres, el Senyor arriba a les ànimes, les instrueix, les custodia, les guia. Sant Agustí, en el seu Comentari a l’evangeli de sant Joan, diu: «Pasturar el ramat del Senyor ha de ser compromís d’amor» (123,5); aquesta és la norma suprema de conducta dels ministres de Déu, un amor incondicional, com el del Bon Pastor, ple d’alegria, obert a tots, atent al proïsme i sol·lícit per als allunyats (cf. Sant Agustí, Sermó 340,1; Sermó 46,15), delicat amb els més febles, els petits, els senzills, els pecadors, per a manifestar la misericòrdia infinita de Déu amb les tranquil·litzadores paraules de l’esperança (cf. id., Carta 95,1).

Encara que aquesta tasca pastoral estigui fundada en el sagrament, la seva eficàcia no és independent de l’existència personal del prevere. Per a ser pastor segons el cor de Déu (cf. Jr 3,15) cal un profund arrelament en la viva amistat amb Crist, no sols de la intel·ligència, sinó també de la llibertat i de la voluntat, una consciència clara de la identitat rebuda en l’ordenació sacerdotal, una disponibilitat incondicional a portar el ramat encomanat al lloc on el Senyor vol i no en la direcció que, aparentment, sembla més convenient o més fàcil. Això requereix, en primer lloc, la contínua i progressiva disponibilitat a deixar que Crist mateix governi l’existència sacerdotal dels preveres. En efecte, ningú no és realment capaç de pasturar el ramat de Crist si no viu una obediència profunda i real a Crist i a l’Església, i la docilitat del poble als seus sacerdots depèn de la docilitat dels sacerdots a Crist; per això, en la base del ministeri pastoral hi ha sempre la trobada personal i constant amb el Senyor, el seu coneixement profund, el conformar la pròpia voluntat a la voluntat de Crist.

En les últimes dècades s’ha utilitzat sovint l’adjectiu pastoral gairebé en oposició al concepte de jeràrquic, igual que, en la mateixa contraposició, s’ha interpretat també la idea de comunió. Potser aquest és el punt en què pot ser útil una breu observació sobre la paraula jerarquia, que és la designació tradicional de l’estructura d’autoritat sacramental a l’Església, ordenada segons els tres nivells del sagrament de l’orde: episcopat, presbiterat i diaconat. En l’opinió pública preval, per a aquesta realitat, jerarquia, l’element de subordinació i l’element jurídic; per això, a molts els sembla que la idea de jerarquia està en contrast amb la flexibilitat i la vitalitat del sentit pastoral, que també és contrària a la humilitat de l’evangeli. Però això és un sentit mal entès de la jerarquia, històricament causat també per abusos d’autoritat i per un afany de fer carrera, que són precisament això, abusos, i no deriven del ser mateix de la realitat jerarquia. L’opinió comuna és que jerarquia és sempre quelcom vinculat al domini i que, d’aquesta manera, no correspon al vertader sentit de l’Església, de la unitat en l’amor de Crist. Però, com he dit, aquesta és una interpretació errònia, que té el seu origen en abusos de la història, però no respon al vertader significat del que és la jerarquia. Comencem amb la paraula. Generalment es diu que el significat de la paraula jerarquia seria ‘domini sagrat’, però el veritable significat no és aquest, és ‘origen sagrat’, és a dir: aquesta autoritat no ve de l’home, sinó que té origen en el sagrat, en el sagrament; per tant, sotmet la persona a la vocació, al misteri de Crist; converteix l’individu en un servidor de Crist i només com a servidor de Crist aquest pot governar, guiat per Crist i amb Crist. Per això, qui entra en l’orde sagrat del sagrament, en la jerarquia, no és un autòcrata, sinó que entra en un vincle nou d’obediència a Crist: hi està vinculat en comunió amb els altres membres de l’orde sagrat, del sacerdoci. Tampoc el Papa —punt de referència de tots els altres pastors i de la comunió de l’Església— pot fer el que vulgui; al contrari, el Papa és el custodi de l’obediència a Crist, a la seva paraula resumida en la regula fidei, en el Credo de l’Església, i ha de precedir en l’obediència a Crist i a la seva Església. Jerarquia implica, per tant, un triple vincle: en primer lloc, el vincle amb Crist i l’ordre que el Senyor va donar a la seva Església; en segon lloc, el vincle amb els altres pastors en l’única comunió de l’Església; i, per últim, el vincle amb els fidels encomanats a la persona, en l’ordre de l’Església.

Per consegüent, es comprèn que comunió i jerarquia no són contràries entre si, sinó que es condicionen. Són una cosa sola (comunió jeràrquica). El pastor, per tant, és pastor guiant i custodiant el ramat, i a vegades impedint que es dispersi. Fora d’una visió clarament i explícitament sobrenatural, no és comprensible la tasca de governar pròpia dels sacerdots. En canvi, sostinguda pel veritable amor per la salvació de cada fidel, és especialment valuosa i necessària també en el nostre temps. Si el fi és transmetre l’anunci de Crist i portar els homes a la trobada salvífica amb ell perquè tinguin vida, la tasca de guiar es configura com un servei viscut en una entrega total per a l’edificació del ramat en la veritat i en la santedat, sovint anant contracorrent i recordant que el gran ha de fer-se com el petit i el superior com el servidor (cf. Lumen gentium, 27).

¿D’on pot treure avui un sacerdot la força per a l’exercici del seu ministeri en la plena fidelitat a Crist i a l’Església, amb una dedicació total al ramat? Només hi ha una resposta: en Crist Senyor. La manera de governar de Jesús no és el domini, sinó el servei humil i amorós del lavatori dels peus, i la reialesa de Crist sobre l’univers no és un triomf terrenal, sinó que aconsegueix el seu cimal a la fusta de la creu, que es converteix en judici per al món i punt de referència per a l’exercici de l’autoritat que sigui expressió vertadera de la caritat pastoral. Els sants, i entre ells sant Joan Maria Vianney, han exercit amb amor i entrega la tasca de cuidar la porció del poble de Déu que se’ls ha encomanat, mostrant també que eren homes forts i determinats, amb l’únic objectiu de promoure el vertader bé de les ànimes, capaços de pagar en persona, fins al martiri, per a romandre fidels a la veritat i a la justícia de l’evangeli.

Benvolguts sacerdots, «pastureu el ramat de Déu que teniu confiat; […] no pas per obligació, sinó de bon grat, […] fent-vos models del ramat» (1Pe 5,2-3). Per tant, no tingueu por de portar a Crist cadascun dels germans que ell us ha encomanat, segurs que tota paraula i tota actitud, si vénen de l’obediència a la voluntat de Déu, donaran fruit; viviu apreciant les qualitats i reconeixent els límits de la cultura en què estem immersos, amb la ferma certesa que l’anunci de l’evangeli és el servei més gran que es pot fer a l’home. En efecte, en aquesta vida terrenal no hi ha bé més alt que portar els homes a Déu, despertar la fe, treure l’home de la inèrcia i de la desesperació, donar l’esperança que Déu és a prop i guia la història personal i del món: en definitiva, aquest és el sentit profund i últim de la tasca de governar que el Senyor ens ha encomanat. Es tracta de formar Crist en els creients, mitjançant aquest procés de santificació que és conversió dels criteris, de l’escala de valors, de les actituds, per deixar que Crist visqui en cada fidel. Sant Pau resumeix així la seva acció pastoral: «Fills meus, sento dolors de part com si us tornés a infantar, i no els acabaré fins que Crist no quedi format en vosaltres.» (Ga 4,19).

Benvolguts germans i germanes, vull invitar-vos a resar per mi, successor de Pere, que tinc una tasca específica de governar l’Església de Crist, així com per tots els vostres bisbes i sacerdots. Pregueu perquè sapiguem cuidar de totes les ovelles, també de les perdudes, del ramat que se’ns ha confiat. A vosaltres, benvolguts sacerdots, us dirigeixo la meva cordial invitació a les celebracions conclusives de l’Any Sacerdotal, els dies 9, 10 i 11 del proper mes de juny, aquí a Roma: meditarem sobre la conversió i sobre la missió, sobre el do de l’Esperit Sant i sobre la relació amb Maria santíssima, i renovarem les nostres promeses sacerdotals, sostinguts per tot el poble de Déu. Gràcies.


Descarrergar arxiu