SANT TOMÀS D’AQUINO (2)


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull continuar la presentació de sant Tomàs d’Aquino, un teòleg de tan gran valor que l’estudi del seu pensament va ser explícitament recomanat pel concili Vaticà II en dos documents, el decret Optatam totius, sobre la formació al sacerdoci, i la declaració Gravissimum educationis, que tracta sobre l’educació cristiana. D’altra banda, ja el 1880 el papa Lleó XIII, gran amant seu i promotor d’estudis tomistes, va declarar sant Tomàs patró de les escoles i de les universitats catòliques.

El motiu principal d’aquesta estimació no sols es troba en el contingut del seu ensenyament, sinó també en el mètode que va adoptar, sobretot la seva nova síntesi i distinció entre filosofia i teologia. Els pares de l’Església es confrontaven amb diverses filosofies de tipus platònic, en les quals es presentava una visió completa del món i de la vida, incloent-hi la qüestió de Déu i de la religió. En la confrontació amb aquestes filosofies, ells mateixos havien elaborat una visió completa de la realitat, partint de la fe i utilitzant elements del platonisme, per a respondre a les qüestions essencials dels homes. Aquesta visió, basada en la revelació bíblica i elaborada amb un platonisme corregit a la llum de la fe, ells l’anomenaven la nostra filosofia. La paraula filosofia no era, per tant, expressió d’un sistema purament racional i, com a tal, diferent de la fe, sinó que indicava una visió completa de la realitat, construïda a la llum de la fe, però feta pròpia i pensada per la raó; una visió que, certament, anava més enllà de les capacitats pròpies de la raó, però que, com a tal, li era també satisfactòria. Per a sant Tomàs l’encontre amb la filosofia precristiana d’Aristòtil (que va morir cap a l’any 322 aC) obria una perspectiva nova. La filosofia aristotèlica era, òbviament, una filosofia elaborada sense coneixement de l’Antic ni del Nou Testament, una explicació del món sense revelació, únicament per la raó. I aquesta racionalitat consegüent era convincent. Així l’antiga forma de la nostra filosofia dels Pares ja no funcionava.
Calia tornar a pensar la relació entre filosofia i teologia, entre fe i raó. Hi havia una filosofia completa i convincent en si mateixa, una racionalitat que precedia la fe, i després la teologia, un pensar amb la fe i en la fe. La qüestió urgent era aquesta: ¿Són compatibles el món de la racionalitat, la filosofia pensada sense Crist i el món de la fe, o s’exclouen? No faltaven elements que afirmaven la incompatibilitat entre els dos mons, però sant Tomàs estava fermament convençut de la seva compatibilitat; més encara, que la filosofia elaborada sense coneixement de Crist gairebé esperava la llum de Jesús per a ser completa. Aquesta va ser la gran «sorpresa» de sant Tomàs, que va determinar el seu camí de pensador. Mostrar aquesta independència entre filosofia i teologia, i al mateix temps la seva relació recíproca, va ser la missió històrica del gran mestre. I així s’entén que, en el segle XIX, quan es declarava fortament la incompatibilitat entre raó moderna i fe, el papa Lleó XIII indiqués a sant Tomàs com a guia en el diàleg entre l’una i l’altra. En el seu treball teològic, sant Tomàs suposa i concreta aquesta relació entre ambdues. La fe consolida, integra i il·lumina el patrimoni de veritats que la raó humana adquireix. La confiança que sant Tomàs atorga a aquests dos instruments del coneixement —la fe i la raó— pot ser reconduïda a la convicció que ambdues procedeixen d’una única font de tota veritat, el Logos diví, que actua tant en l’àmbit de la creació com en el de la Redempció.

Junt amb l’acord entre raó i fe s’ha de reconèixer, per altra part, que ambdues es valen de procediments cognoscitius diferents. La raó acull una veritat en virtut de la seva evidència intrínseca, mediata o immediata; la fe, en canvi, accepta una veritat basant-se en l’autoritat de la paraula de Déu que es revela. Al principi del seu Summa Theologiæ escriu sant Tomàs: «L’ordre de les ciències és doble: algunes procedeixen de principis coneguts mitjançant la llum natural de la raó, com les matemàtiques, la geometria i similars; altres procedeixen de principis coneguts mitjançant una ciència superior: com la perspectiva procedeix de principis coneguts mitjançant la geometria, i la música de principis coneguts mitjançant les matemàtiques. I d’aquesta manera la sagrada doctrina (és a dir, la teologia) és ciència que procedeix dels principis coneguts a través de la llum d’una ciència superior, és a dir, la ciència de Déu i dels sants» (I, q. 1, a. 2).

Aquesta distinció garanteix l’autonomia tant de les ciències humanes com de les ciències teològiques, però no equival a separació, sinó que implica més aviat una col·laboració recíproca i beneficiosa. De fet, la fe protegeix la raó de tota temptació de desconfiança en les pròpies capacitats, l’estimula a obrir-se a horitzons cada cop més amplis, manté viva en ella la recerca dels fonaments i, quan la pròpia raó s’aplica a l’esfera sobrenatural de la relació entre Déu i l’home, enriqueix el seu treball. Segons sant Tomàs, per exemple, la raó humana pot, per descomptat, arribar a l’afirmació de l’existència d’un sol Déu, però únicament la fe, que acull la Revelació divina, és capaç d’arribar al misteri de l’Amor de Déu u i tri.

Per altra part, no sols la fe ajuda la raó. També la raó, amb els seus mitjans, pot fer quelcom important per la fe, prestant-li un triple servei que sant Tomàs resumeix en el pròleg del seu comentari al De Trinitate de Boecio: «Demostrar els fonaments de la fe; explicar mitjançant semblances les veritats de la fe; rebutjar les objeccions que s’aixequen contra la fe» (q. 2, a. 2). Tota la història de la teologia és, en el fons, l’exercici d’aquest interès de la intel·ligència, que mostra la intel·ligibilitat de la fe, la seva articulació i harmonia internes, la seva racionabilitat i la seva capacitat de promoure el bé de l’home. La correcció dels raonaments teològics i el seu significat cognoscitiu real es basen en el valor del llenguatge teològic, que, segons sant Tomàs, és principalment un llenguatge analògic. La distància entre Déu —el Creador— i l’ésser de les seves criatures és infinita; la dissemblança sempre és més gran que la semblança (cf. DS 806). Malgrat això, en tota la diferència entre Creador i criatura hi ha una analogia entre l’ésser creat i l’ésser del Creador, que ens permet parlar amb paraules humanes sobre Déu.
Sant Tomàs no sols va fundar la doctrina de l’analogia en les seves argumentacions exquisidament filosòfiques, sinó també en el fet que amb la Revelació Déu mateix ens ha parlat i, per tant, ens ha autoritzat a parlar d’ell. Considero important recordar aquesta doctrina, que de fet ens ajuda a superar algunes objeccions de l’ateisme contemporani, el qual nega que el llenguatge religiós tingui un significat objectiu i sosté en canvi que només té un valor subjectiu o simplement emotiu. Aquesta objecció resulta del fet que el pensament positivista està convençut que l’home no coneix l’ésser, sinó només les funcions experimentals de la realitat. Amb sant Tomàs i amb la gran tradició filosòfica, nosaltres estem convençuts que, en realitat, l’home no sols coneix les funcions, objecte de les ciències naturals, sinó que coneix quelcom de l’ésser mateix: per exemple coneix la persona, el «tu» de l’altre, i no sols l’aspecte físic i biològic del seu ésser.

A la llum d’aquest ensenyament de sant Tomàs, la teologia afirma que, fins i tot sent limitat, el llenguatge religiós està dotat de sentit —perquè toquem l’ésser—, com una fletxa que es dirigeix cap a la realitat que significa. Aquest acord fonamental entre raó humana i fe cristiana s’aprecia en un altre principi fonamental del pensament de l’Aquinat: la Gràcia divina no anul·la, sinó que suposa i perfecciona la naturalesa humana. Aquesta última, de fet, fins i tot després del pecat, no està completament corrompuda, sinó ferida i debilitada. La Gràcia, donada per Déu i comunicada a través del misteri del Verb encarnat, és un do absolutament gratuït amb el qual la naturalesa és guarida, potenciada i ajudada a perseguir el desig innat en el cor de cada home i de cada dona: la felicitat. Totes les facultats de l’ésser humà són purificades, transformades i elevades per la Gràcia divina.

Una important aplicació d’aquesta relació entre la naturalesa i la Gràcia es descobreix en la teologia moral de sant Tomàs d’Aquino, que resulta de gran actualitat. Al centre del seu ensenyament en aquest camp hi posa la llei nova, que és la llei de l’Esperit Sant. Amb una mirada profundament evangèlica insisteix en el fet que aquesta llei és la Gràcia de l’Esperit Sant donada a tots els qui creuen en Crist. A aquesta Gràcia s’uneix l’ensenyament escrit i oral de les veritats doctrinals i morals, transmeses per l’Església. Sant Tomàs, subratllant el paper fonamental, en la vida moral, de l’acció de l’Esperit Sant, de la Gràcia, de la qual brollen les virtuts teologals i morals, fa comprendre que tot cristià pot aconseguir les altes perspectives del Sermó de la Muntanya si viu una relació autèntica de fe en Crist, si s’obre a l’acció del seu Esperit Sant. Però —afegeix l’Aquinat— «encara que la gràcia és més eficaç que la naturalesa, això no obstant la naturalesa és més essencial per a l’home» (Summa Theologiæ, III, q. 94, a. 6, ad 2), per la qual cosa, en la perspectiva moral cristiana, hi ha un lloc per a la raó, la qual és capaç de discernir la llei moral natural. La raó pot reconèixer-la considerant el que s’ha de fer i el que s’ha d’evitar per a aconseguir aquesta felicitat que cerca cadascú, i que imposa també una responsabilitat cap als altres, i per tant, la recerca del bé comú. En altres paraules, les virtuts de l’home, teologals i morals, estan arrelades en la naturalesa humana. La Gràcia divina acompanya, sosté i impulsa el compromís ètic, però, de per si, segons sant Tomàs, tots els homes, creients i no creients, estan cridats a reconèixer les exigències de la naturalesa humana expressades en la llei natural i a inspirar-s’hi en la formulació de les lleis positives, és a dir, les promulgades per les autoritats civils i polítiques per a regular la convivència humana.

Quan es nega la llei natural i la responsabilitat que implica, s’obre dramàticament el camí al relativisme ètic en el pla individual i al totalitarisme de l’Estat en el pla polític. La defensa dels drets universals de l’home i l’afirmació del valor absolut de la dignitat de la persona postulen un fonament. ¿No és precisament la llei natural aquest fonament, amb els valors no negociables que indica? El venerable Joan Pau II va escriure en la seva encíclica Evangelium vitæ paraules que continuen sent de gran actualitat: «Per al futur de la societat i el desenvolupament d’una sana democràcia urgeix, doncs, descobrir novament l’existència de valors humans i morals essencials i originaris, que deriven de la veritat mateixa de l’ésser humà i expressen i tutelen la dignitat de la persona. Són valors, per tant, que cap individu, cap majoria i cap Estat mai no poden crear, modificar o destruir, sinó que només han de reconèixer, respectar i promoure» (n. 71).

En conclusió, sant Tomàs ens proposa una visió de la raó humana àmplia i confiada: àmplia perquè no es limita als espais de l’anomenada raó empiricocientífica, sinó que està oberta a tot l’ésser i per tant també a les qüestions fonamentals i irrenunciables del viure humà; i confiada perquè la raó humana, sobretot si acull les inspiracions de la fe cristiana, promou una civilització que reconeix la dignitat de la persona, la intangibilitat dels seus drets i l’obligatorietat dels seus deures. No sorprèn que la doctrina sobre la dignitat de la persona, fonamental per al reconeixement de la inviolabilitat dels drets de l’home, hagi madurat en ambients de pensament que van recollir l’herència de sant Tomàs d’Aquino, el qual tenia un concepte altíssim de la criatura humana. La va definir, amb el seu llenguatge rigorosament filosòfic, com «el més perfecte que hi ha en tota la naturalesa, és a dir, un subjecte subsistent en una naturalesa racional» (Summa Theologiæ, I, q. 29, a. 3).

La profunditat del pensament de sant Tomàs d’Aquino provenia —no ho oblidem mai— de la seva fe viva i de la seva pietat fervorosa, que expressava en oracions inspirades, com aquesta en què demana a Déu: «Concediu-me, us ho prego, una voluntat que us cerqui, una saviesa que us trobi, una vida que us agradi, una perseverança que us esperi amb confiança i una confiança que al final arribi a posseir-vos.»