JOAN DUNS ESCOT


Benvolguts germans i germanes,

Aquest matí, després d’algunes catequesis sobre diferents grans teòlegs, vull presentar-vos una altra figura important en la història de la teologia: es tracta del beat Joan Duns Escot, que va viure a finals del segle XIII. Una antiga inscripció a la seva sepultura resumeix les coordenades geogràfiques de la seva biografia: «Anglaterra el va acollir; França el va educar; Colònia, a Alemanya, conserva les seves restes mortals; a Escòcia va néixer.» No podem oblidar aquestes informacions, entre d’altres coses perquè tenim molt poques notícies sobre la vida de Duns Escot. Va néixer probablement el 1266 en un poble que s’anomenava precisament Duns, a prop d’Edimburg. Atret pel carisma de sant Francesc d’Assís, va ingressar en la família dels frares menors i el 1291 va ser ordenat sacerdot.
Dotat d’una intel·ligència brillant i inclinada a l’especulació —la intel·ligència que li va merèixer de la tradició el títol de Doctor subtilis, ‘doctor subtil’— Duns Escot va ser orientat cap als estudis de filosofia i de teologia a les cèlebres universitats d’Oxford i de París. Un cop conclosa amb èxit la seva formació, va emprendre l’ensenyament de la teologia a les universitats d’Oxford i de Cambridge, i més tard a París, començant a comentar, com tots els mestres del temps, les Sentències de Pere Llombard. Les obres principals de Duns Escot representen el fruit madur d’aquestes lliçons, i agafen el títol dels llocs on va ensenyar: Opus Oxoniense (Oxford), Reportatio Cambrigensis (Cambridge), Reportata Parisiensia (París). Es va allunyar de París quan, en esclatar un greu conflicte entre el rei Felip IV el Formós i el papa Bonifaci VIII, Duns Escot es va estimar més l’exili voluntari a haver de signar un document hostil al Summe Pontífex, com el rei ho havia imposat de fer a tots els religiosos. Així —per amor a la Seu de Pere—, al costat dels frares franciscans, va abandonar el país.

Benvolguts germans i germanes, aquest fet ens invita a recordar quantes vegades en la història de l’Església els creients han trobat hostilitats i sofert fins i tot persecucions a causa de la seva fidelitat i de la seva devoció a Crist, a l’Església i al Papa. Tots nosaltres mirem amb admiració aquests cristians que ens ensenyen a custodiar com un bé preciós la fe en Crist i la comunió amb el successor de Pere i, així, amb l’Església universal.

Això no obstant, les relacions entre el rei de França i el successor de Bonifaci VIII aviat van tornar a ser cordials, i el 1305 Duns Escot va poder tornar a París per a ensenyar-hi teologia amb el títol de Magister regens, que avui equivaldria a catedràtic. Successivament, els seus superiors el van enviar a Colònia com a professor de l’Estudi teològic franciscà, però va morir el 8 de novembre de 1308, amb només 43 anys, deixant, de totes maneres, un nombre rellevant d’obres.
Amb motiu de la fama de santedat de què gaudia, en l’Orde franciscà molt aviat es va difondre el seu culte i el venerable papa Joan Pau II va voler confirmar-lo solemnement beat el 20 de març de 1993, definint-lo «cantor del Verb encarnat i defensor de la Immaculada Concepció». En aquesta expressió se sintetitza la gran contribució que Duns Escot va donar a la història de la teologia.

En primer lloc, va meditar sobre el misteri de l’Encarnació i, a diferència de molts pensadors cristians del temps, va sostenir que el Fill de Déu s’hauria fet home encara que la humanitat no hagués pecat. Afirma a la Reportata Parisiensia: «Pensar que Déu hauria renunciat a aquesta obra si Adam no hagués pecat seria completament desenraonat! Per tant, dic que la caiguda no va ser la causa de la predestinació de Crist, i que —encara que ningú no hagués caigut, ni l’àngel ni l’home— en aquesta hipòtesi Crist hauria estat de totes formes predestinat de la mateixa manera» (a III Sent., d. 7, 4). Aquest pensament, potser una mica sorprenent, neix perquè per a Duns Escot l’encarnació del Fill de Déu, projectada des de l’eternitat per Déu Pare en el seu designi d’amor, és el compliment de la creació, i fa possible a tota criatura, en Crist i per mitjà seu, de ser omplerta de gràcia, i de lloar i donar glòria a Déu en l’eternitat. Duns Escot, fins i tot conscient que, en realitat, a causa del pecat original, Crist ens va redimir amb la seva passió, mort i resurrecció, confirma que l’Encarnació és l’obra més gran i excelsa de tota la història de la Salvació, i que no està condicionada per cap fet contingent, sinó que és la idea original de Déu d’unir finalment tota la creació amb ell mateix en la persona i en la carn del Fill.

Fidel deixeble de sant Francesc, a Duns Escot li agradava contemplar i predicar el misteri de la passió salvadora de Crist, expressió de l’amor immens de Déu, el qual comunica amb grandíssima generositat fora seu els rajos de la seva bondat i del seu amor (cf. Tractatus de primo principio, c. 4). I aquest amor no es revela només al Calvari, sinó també en la santíssima eucaristia, de la qual Duns Escot era devotíssim i contemplava com el sagrament de la presència real de Jesús i de la unitat i la comunió que impulsa a estimar-nos els uns als altres i a estimar Déu com el Summe Bé comú (cf. Reportata Parisiensia, a IV Sent., d. 8, q. 1, n. 3).

Benvolguts germans i germanes, aquesta visió teològica, fortament cristocèntrica, ens obre a la contemplació, a l’estupor i a la gratitud: Crist és el centre de la història i del cosmos, és qui dóna sentit, dignitat i valor a la nostra vida. Com el papa Pau VI a Manila, també avui vull cridar al món: «[Crist] és qui manifesta el Déu invisible, és el primogènit de tota criatura, és el fonament de totes les coses; ell és el Mestre de la humanitat, és el Redemptor; ell va néixer, va morir i va ressuscitar per nosaltres; ell és el centre de la història i del món; ell és aquell que ens coneix i ens estima; ell és el company i l’amic de la nostra vida. […] Jo no acabaria mai de parlar d’ell» (Homilia, 29 de novembre de 1970: L’Osservatore Romano, edició en llengua espanyola, 13 de desembre de 1970, p. 2).

No sols el paper de Crist en la història de la Salvació, sinó també el de Maria és objecte de la reflexió del Doctor subtilis. En el temps de Duns Escot la majoria dels teòlegs oposava una objecció, que semblava insuperable, a la doctrina segons la qual Maria santíssima va estar exempta del pecat original des del primer instant de la seva concepció: de fet la universalitat de la redempció que realitza Crist, a primera vista, podia semblar compromesa per una afirmació semblant, com si Maria no hagués necessitat Crist i la seva redempció. Per això, els teòlegs s’oposaven a aquesta tesi. Duns Escot, perquè es comprengués aquesta preservació del pecat original, va desenvolupar un argument que més tard adoptarà també el beat papa Pius IX el 1854, quan va definir solemnement el dogma de la Immaculada Concepció de Maria. I aquest argument és el de la «redempció preventiva», segons el qual la Immaculada Concepció representa l’obra mestra de la redempció realitzada per Crist, perquè precisament el poder del seu amor i de la seva mediació va obtenir que la Mare fos preservada del pecat original. Per tant, Maria és totalment redimida per Crist, però ja abans de la concepció. Els franciscans, els seus germans, van acollir i van difondre amb entusiasme aquesta doctrina, i altres teòlegs

—sovint amb jurament solemne— es van comprometre a defensar-la i a perfeccionar-la.

Pel que fa a aquest tema, vull posar en relleu una dada que em sembla important. Teòlegs de vàlua, com Duns Escot, sobre la doctrina sobre la Immaculada Concepció, han enriquit amb la seva específica contribució de pensament el que el poble de Déu ja creia espontàniament sobre la Mare de Déu santíssima, i manifestava en els actes de pietat, en les expressions de l’art i, en general, en la vida cristiana. Així, la fe, tant en la Immaculada Concepció com en l’Asumpció corporal de la Mare de Déu, ja estava present en el poble de Déu, mentre que la teologia encara no havia trobat la clau per a interpretar-la en la totalitat de la doctrina de la fe. Per tant, el poble de Déu precedeix els teòlegs, i tot això gràcies a aquest sobrenatural sensus fidei, és a dir, a la capacitat infusa de l’Esperit Sant, que habilita per a abraçar la realitat de la fe, amb la humilitat del cor i de la ment. En aquest sentit, el poble de Déu és «magisteri que precedeix», i que després la teologia ha d’aprofundir i acollir intel·lectualment. ¡Tant de bo els teòlegs escoltin sempre aquesta font de la fe i conservin la humilitat i la senzillesa dels petits! Ho vaig recordar fa alguns mesos dient: «Hi ha grans doctes, grans especialistes, grans teòlegs, mestres de la fe, que ens han ensenyat moltes coses. Han penetrat en els detalls de la Sagrada Escriptura […], però no han pogut veure el misteri mateix, el nucli veritable […]. L’essencial ha quedat ocult. […] En canvi, també en el nostre temps hi ha els petits que han conegut aquest misteri. Pensem en santa Bernardeta Soubirous; en santa Teresa de Lisieux, amb la seva nova lectura de la Bíblia “no científica”, però que entra al cor de la Sagrada Escriptura» (Homilia en la santa missa amb els membres de la Comissió teològica internacional, 1 de desembre de 2009: L’Osservatore Romano, edició en llengua espanyola, 4 de desembre de 2009, p. 10).

Per últim, Duns Escot va desenvolupar un punt sobre el qual la modernitat és molt sensible. Es tracta del tema de la llibertat i de la seva relació amb la voluntat i amb l’intel·lecte. El nostre autor subratlla la llibertat com a qualitat fonamental de la voluntat, començant un plantejament de tendència voluntarista, que es va desenvolupar en contrast amb l’anomenat intel·lectualisme augustinià i tomista. Per a sant Tomàs d’Aquino, que segueix sant Agustí, la llibertat no pot considerar-se una qualitat innata de la voluntat, sinó el fruit de la col·laboració de la voluntat i de l’intel·lecte. En efecte, una idea de la llibertat innata i absoluta situada en la voluntat que precedeix l’intel·lecte, tant en Déu com en l’home, corre el risc de portar a la idea d’un Déu que tampoc estaria vinculat a la veritat i al bé. El desig de salvar l’absoluta transcendència i diversitat de Déu amb una accentuació tan radical i impenetrable de la seva voluntat no té en compte que el Déu que s’ha revelat en Crist és el Déu logos, que ha actuat i actua ple d’amor per nosaltres. Certament, com afirma Duns Escot en la línia de la teologia franciscana, l’amor sobrepassa el coneixement i és capaç de percebre més que el simple pensament, però és sempre l’amor del Déu logos (cf. Benet XVI, Discurs a la Universitat de Ratisbona: L’Osservatore Romano, edició en llengua espanyola, 22 de setembre de 2006, p. 12). També en l’home la idea de llibertat absoluta, situada en la voluntat, oblidant el nexe amb la veritat, ignora que la mateixa llibertat ha de ser alliberada dels límits que li vénen del pecat.

L’any passat, parlant als seminaristes romans, recordava que «en totes les èpoques, des dels començaments, però de manera especial en l’època moderna, la llibertat ha estat el gran somni de la humanitat» (Discurs al Seminari romà major pontifici, 20 de febrer de 2009: L’Osservatore Romano, edició en llengua espanyola, 27 de febrer de 2009, p. 9). Però precisament la història moderna, a més de la nostra experiència quotidiana, ens ensenya que la llibertat és autèntica, i ajuda a la construcció d’una civilització veritablement humana, només quan està reconciliada amb la veritat. Separada de la veritat, la llibertat es converteix tràgicament en principi de destrucció de l’harmonia interior de la persona humana, font de prevaricació dels més forts i dels violents, i causa de sofriments i de penes. La llibertat, com totes les facultats de què l’home està dotat, creix i es perfecciona —afirma Duns Escot— quan l’home s’obre a Déu, valorant la disposició a l’escolta de la veu divina, que ell anomena potentia obœdientialis: quan escoltem la revelació divina, la paraula de Déu, per acollir-la, ens aconsegueix un missatge que omple de llum i d’esperança la nostra vida i som veritablement lliures.

Estimats germans i germanes, el beat Duns Escot ens ensenya que l’essencial en la nostra vida és creure que Déu és a prop nostre i ens estima en Jesucrist, i, per tant, conrear un amor profund a ell i a la seva Església. Nosaltres som testimonis d’aquest amor en aquesta terra. Que Maria santíssima ens ajudi a rebre aquest amor infinit de Déu de què gaudirem plenament, per l’eternitat, al cel, quan finalment la nostra ànima s’unirà per sempre a Déu, en la comunió dels sants.


Descarrergar arxiu