EL MARTIRI


Benvolguts germans i germanes,

Avui, en la litúrgia, recordem santa Clara d’Assís, fundadora de les clarisses, figura lluminosa de la qual parlaré en una de les properes catequesis. Però aquesta setmana —com ja vaig anticipar en l’àngelus del diumenge passat— recordem també alguns sants màrtirs dels primers segles de l’Església, com sant Llorenç, diaca; sant Poncià, papa; sant Hipòlit, sacerdot, i sants màrtirs d’un temps més proper a nosaltres, com santa Teresa Benedicta de la Creu, Edith Stein, patrona d’Europa, i sant Maximilià Maria Kolbe. Ara vull detenir-me breument a parlar sobre el martiri, forma d’amor total a Déu.

En què es funda el martiri? La resposta és senzilla: en la mort de Jesús, en el seu sacrifici suprem d’amor, consumat a la creu a fi que poguéssim tenir la vida (cf. Jn 10,10). Crist és el servent que sofreix, de qui parla el profeta Isaïes (cf. Is 52,13-15), que es va entregar a si mateix com a rescat per molts (cf. Mt 20,28). Ell exhorta els seus deixebles, cadascun de nosaltres, a prendre cada dia la nostra creu i seguir-lo pel camí de l’amor total a Déu Pare i a la humanitat: «Qui no pren la seva creu i em segueix» —ens diu— «no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà» (Mt 10,38-39). És la lògica del gra de blat que mor per a germinar i donar vida (cf. Jn 12,24). Jesús mateix «és el gra de blat vingut de Déu, el gra de blat diví, que es deixa caure a terra, que es deixa partir, trencar en la mort i, precisament d’aquesta manera, s’obre i pot donar fruit a tot el món» (Benet XVI, Visita a l’Església luterana de Roma, 14 de març de 2010; l’Osservatore Romano, edició en llengua espanyola, 21 de març de 2010, p. 8). El màrtir segueix el Senyor fins a les últimes conseqüències, acceptant lliurement de morir per la salvació del món, en una prova suprema de fe i d’amor (cf. Lumen gentium, 42).

Un cop més, d’on neix la força per a afrontar el martiri? De la unió profunda i íntima amb Crist, perquè el martiri i la vocació al martiri no són el resultat d’un esforç humà, sinó la resposta a una iniciativa i a una crida de Déu; són un do de la seva gràcia, que ens fa capaços de donar la pròpia vida per amor a Crist i a l’Església, i així al món. Si llegim la vida dels màrtirs quedem sorpresos per la serenitat i la valentia que tenien a l’hora d’afrontar el sofriment i la mort: el poder de Déu es manifesta plenament en la debilitat, en la pobresa de qui s’encomana a ell i només en ell posa la seva esperança (cf. 2Co 12,9). Però és important subratllar que la gràcia de Déu no suprimeix o sufoca la llibertat de qui afronta el martiri, sinó, al contrari, l’enriqueix i l’exalça: el màrtir és una persona summament lliure, lliure respecte del poder, del món: una persona lliure, que en un únic acte definitiu entrega tota la seva vida a Déu, i en un acte suprem de fe, d’esperança i de caritat s’abandona a les mans del seu Creador i Redemptor; sacrifica la seva vida per ser associada de manera total al sacrifici de Crist en la creu. En una paraula, el martiri és un gran acte d’amor en resposta a l’immens amor de Déu.

Benvolguts germans i germanes, com vaig dir dimecres passat, probablement nosaltres no estem cridats al martiri, però cap de nosaltres no queda exclòs de la crida divina a la santedat, a viure en gran mesura l’existència cristiana, i això comporta prendre sobre seu la creu cada dia. Tots, sobretot en el nostre temps, en què sembla que prevalen l’egoisme i l’individualisme, hem d’assumir com a compromís primer i fonamental créixer dia a dia en un amor més gran a Déu i als germans per a transformar la nostra vida i transformar així també el nostre món. Per intercessió dels sants i dels màrtirs demanem al Senyor que inflami el nostre cor per a ser capaços d’estimar com ell ens ha estimat a cadascun de nosaltres.


Descarrergar arxiu