SANTA HILDEGARDA DE BINGEN


Benvolguts germans i germanes,

El 1988, en ocasió de l’Any Marià, el venerable Joan Pau II va escriure una carta apostòlica titulada Mulieris dignitatem, la qual tracta del valuós paper que les dones han exercit i exerceixen en la vida de l’Església. «L’Església» —es llegeix en el document— «expressa el seu agraïment per totes les manifestacions del “geni” femení aparegudes al llarg de la història, enmig dels pobles i de les nacions; dóna gràcies per tots els carismes que l’Esperit Sant atorga a les dones en la història del poble de Déu, per totes les victòries que deu a la seva fe, esperança i caritat; manifesta la seva gratitud per tots els fruits de santedat femenina» (n. 31).

També en aquells segles de la història que habitualment anomenem edat mitjana, moltes figures femenines van destacar per la santedat de vida i per la riquesa del seu ensenyament. Avui vull començar a presentar-vos-en una: santa Hildegarda de Bingen, que va viure a Alemanya en el segle XII. Va néixer el 1098 a Renània, a Bermersheim, a prop d’Alzey, i va morir el 1179, a l’edat de 81 anys, malgrat la continuada fragilitat de salut que tenia. Hildegarda pertanyia a una família noble i nombros, i des que va néixer els seus pares la van dedicar al servei de Déu. Als vuit anys, a fi que rebés una adequada formació humana i cristiana, va ser encomanada a l’atenció de la mestra Judith de Spanheim, que s’havia retirat en clausura al monestir benedictí de sant Disibot. Es va anar formant un petit monestir femení de clausura, que seguia la regla de sant Benet. Hildegarda va rebre el vel de mans del bisbe Otó de Bamberg, i el 1136, quan va morir la mare Judith, que era la superiora de la comunitat, les germanes la van cridar a succeir-la. Va exercir aquesta tasca traient fruit dels seus dots de dona culta, espiritualment elevada i capaç d’afrontar amb competència els aspectes organitzatius de la vida claustral. Alguns anys més tard, també a causa del nombre creixent de les joves que trucaven a les portes del monestir, Hildegarda va fundar una altra comunitat a Bingen, dedicada a sant Rupert, on va passar la resta de la vida. La seva manera d’exercir el ministeri de l’autoritat és exemplar per a qualsevol comunitat religiosa: suscitava una santa emulació en la pràctica del bé, tant que, com ho mostren alguns testimonis de l’època, la mare i les filles competien per estimar-se i servir-se mútuament.

Ja en els anys en què era superiora del monestir de sant Disibot, Hildegarda havia començat a dictar les visions místiques que rebia des de feia temps al seu conseller espiritual, el monjo Volmar, i a la seva secretària, una germana a la qual estimava molt, Richardis de Strade. Com passa sempre en la vida dels vertaders místics, també Hildegarda va voler sotmetre’s a l’autoritat de persones sàvies per a discernir l’origen de les seves visions, tement que fossin fruit d’imaginacions i que no vinguessin de Déu. Per això es va dirigir a la persona que en el seu temps gaudia de la màxima estimació a l’Església: sant Bernat de Claravall, del qual ja vaig parlar en algunes catequesis, que va tranquil·litzar i encoratjar Hildegarda. I el 1147 va rebre una altra aprovació importantíssima. El papa Eugeni III, que presidia un sínode a Trèveris, va llegir un text dictat per Hildegarda, que li havia presentat l’arquebisbe Enric de Magúncia. El Papa va autoritzar la mística a escriure les seves visions i a parlar-ne en públic. Des d’aquell moment el prestigi espiritual d’Hildegarda va créixer cada cop més, tant és així que els seus contemporanis li van atribuir el títol de «profetessa teutònica». Aquest, benvolguts amics, és el segell d’una experiència autèntica de l’Esperit Sant, font de tot carisma: la persona dipositària de dons sobrenaturals mai no en presumeix, no els ostenta i, sobretot, mostra una obediència total a l’autoritat eclesial. En efecte, qualsevol dels dons que distribueix l’Esperit Sant està destinat a l’edificació de l’Església, i l’Església, a través dels seus pastors, en reconeix l’autenticitat.

Dimecres vinent tornaré a parlar d’aquesta gran dona «profetessa», que també avui ens parla amb gran actualitat, amb la seva valenta capacitat de discernir els signes dels temps, amb el seu amor per la creació, la seva medicina, la seva poesia, la seva música —que avui es reconstrueix—, el seu amor a Crist i a la seva Església, que sofria també en aquell temps, ferida pels pecats dels sacerdots i dels laics, i molt més estimada com a cos de Crist. Així santa Hildegarda ens parla a nosaltres; ho comentarem novament dimecres vinent. Gràcies per la vostra atenció.


Descarrergar arxiu