SANTA HILDEGARDA DE BINGEN (2)


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull reprendre i continuar la reflexió sobre santa Hildegarda de Bingen, figura femenina important de l’edat mitjana, que es va distingir per saviesa espiritual i santedat de vida. Les visions místiques d’Hildegarda s’assemblen a les dels profetes de l’Antic Testament: expressant-se amb les categories culturals i religioses del seu temps, interpretava les Sagrades Escriptures a la llum de Déu, aplicant-les a les diferents circumstàncies de la vida. Així, tots els qui l’escoltaven se sentien exhortats a practicar un estil de vida cristiana coherent i compromesa. En una carta a sant Bernat, la mística renana confessa: «La visió impregna tot el meu ésser: no veig amb els ulls del cos, sinó que se m’apareix en l’esperit dels misteris […]. Conec el significat profund del que està exposat en el Saltiri, en els Evangelis i en altres llibres, que se’m mostren en la visió. Aquesta crema com una flama en el meu pit i en la meva ànima, i m’ensenya a comprendre profundament el text» (Epistolarium pars prima I-XC: CCCM 91).

Les visions místiques d’Hildegarda són riques en continguts teològics. Fan referència als principals esdeveniments de la història de la Salvació, i utilitzen un llenguatge principalment poètic i simbòlic. Per exemple, en la seva obra més famosa, titulada Scivias, és a dir, ‘Coneix els camins’, resumeix en trenta-cinc visions els esdeveniments de la història de la Salvació, des de la creació del món fins a la fi dels temps. Amb els trets característics de la sensibilitat femenina, Hildegarda, precisament en la secció central de la seva obra, desenvolupa el tema del matrimoni místic entre Déu i la humanitat realitzat en l’Encarnació. A l’arbre de la creu es duen a terme les noces del Fill de Déu amb l’Església, la seva esposa, curulla de gràcies i capaç de donar a Déu nous fills, en l’amor de l’Esperit Sant (cf. Visio tertia: PL 197, 453c).

Ja per aquestes breus al·lusions veiem com també la teologia pot rebre una contribució peculiar de les dones, perquè són capaces de parlar de Déu i dels misteris de la fe amb la seva intel·ligència i sensibilitat peculiar. Per això, encoratjo totes aquelles que exerceixen aquest servei a dur-lo a terme amb un esperit eclesial profund, alimentant la seva reflexió amb la pregària i mirant la gran riquesa, encara en part inexplorada, de la tradició mística medieval, sobretot la representada per models lluminosos, com Hildegarda de Bingen.

La mística renana també és autora d’altres escrits, dos dels quals particularment importants, perquè refereixen, com l’Scivias, les seves visions místiques: són el Liber vitæ meritorum ‘Llibre dels mèrits de la vida’ i el Liber divinorum operum ‘Llibre de les obres divines’, també anomenat De operatione Dei. En el primer es descriu una visió de Déu única i poderosa que vivifica el cosmos amb la seva força i amb la seva llum. Hildegarda subratlla la relació profunda entre l’home i Déu, i ens recorda que tota la creació, el vèrtex de la qual és l’home, rep vida de la Trinitat. L’escrit se centra en la relació entre virtuts i vicis, per la qual cosa l’ésser humà ha d’afrontar diàriament el desafiament dels vicis, que l’allunyen en el camí cap a Déu, i les virtuts, que l’afavoreixen. La invitació és a allunyar-se del mal per glorificar Déu i per entrar, després d’una existència virtuosa, en una vida «tota plena d’alegria». En la segona obra, que molts consideren la seva obra mestra, descriu també la creació en la seva relació amb Déu i la centralitat de l’home, manifestant un fort cristocentrisme de sabor biblicopatrístic. La santa, que presenta cinc visions inspirades en el pròleg de l’Evangeli de sant Joan, refereix les paraules que el Fill dirigeix al Pare: «Tota l’obra que tu has volgut i que m’has confiat, jo l’he portat a bon fi; jo estic en tu, i tu en mi, i som un» (Pars III, Visio X: PL 197, 1025a).

En altres escrits, per últim, Hildegarda manifesta la versatilitat d’interessos i la vivacitat cultural dels monestirs femenins de l’edat mitjana, contràriament als prejudicis que encara pesen sobre aquella època. Hildegarda es va ocupar de medicina i de ciències naturals, així com de música, perquè estava dotada de talent artístic. Va compondre també himnes, antífones i cants, recollits sota el títol de Symphonia Harmoniæ Cælestium Revelationum ‘Simfonia de l’harmonia de les revelacions celestials’, que s’executaven amb gran alegria als seus monestirs, difonent un clima de serenitat, i que han arribat fins a nosaltres. Per a ella, tota la creació és una simfonia de l’Esperit Sant, que en ell mateix és alegria i goig.

La popularitat que envoltava Hildegarda impulsava moltes persones a interpel·lar-la. Per aquest motiu, disposem de nombroses cartes seves. A ella s’adreçaven comunitats monàstiques masculines i femenines, bisbes i abats. Moltes respostes continuen sent vàlides també per a nosaltres. Per exemple, a una comunitat religiosa femenina Hildegarda escrivia així: «La vida espiritual ha de cuidar-se amb gran atenció. Al començament implica un esforç dur, perquè exigeix la renúncia als capricis, al plaer de la carn i a altres coses semblants. Però si es deixa fascinar per la santedat, una ànima santa trobarà dolç i amorós fins i tot el menyspreu del món. Només cal prestar atenció intel·ligentment perquè l’ànima no es marceixi» (E. Gronau, Hildegard. Vita di una donna profetica alle origini dell’età moderna, Milà 1996, p. 402). I quan l’emperador Frederic Barba-rossa va causar un cisma eclesial oposant ni més ni menys que tres antipapes al Papa legítim Alexandre III, Hildegarda, inspirada en les seves visions, no va dubtar a recordar-li que també ell, l’emperador, estava subjecte al judici de Déu. Amb l’audàcia que caracteritza tot profeta, ella va escriure a l’emperador aquestes paraules de part de Déu: «Ai d’aquesta malvada conducta dels impius que em menyspreen! Escolta, oh rei, si vols viure! En cas contrari, la meva espasa et traspassarà» (ib., p. 412).

Amb la seva autoritat espiritual, en els últims anys de la seva vida Hildegarda va viatjar, malgrat la seva edat avançada i les condicions difícils dels desplaçaments, per parlar de Déu a la gent. Tots l’escoltaven de bon grat, fins i tot quan emprava un to sever: la consideraven una missatgera enviada per Déu. Exhortava sobretot les comunitats monàstiques i el clergat a una vida conforme a la seva vocació. En particular, Hildegarda va contrastar el moviment dels càtars alemanys. Aquests —càtars literalment significa ‘purs’— propugnaven una reforma radical de l’Església, sobretot per combatre els abusos del clergat. Ella els va retreure durament que volguessin subvertir la naturalesa mateixa de l’Església, recordant-los que una vertadera renovació de la comunitat eclesial no s’obté amb el canvi de les estructures, sinó amb un esperit sincer de penitència i un camí actiu de conversió. Aquest és un missatge que no hauríem d’oblidar mai. Invoquem sempre l’Esperit Sant, a fi que susciti a l’Església dones santes i valentes, com santa Hildegarda de Bingen, que, valorant els dons rebuts de Déu, donen la seva contribució valuosa i peculiar al creixement espiritual de les nostres comunitats i de l’Església en el nostre temps.


Descarrergar arxiu