MATILDE DE HACKEBORN


Benvolguts germans i germanes,

Avui voldria parlar-vos de santa Matilde de Hackeborn, una de les grans figures del monestir de Helfta, que va viure al segle XIII. La seva germana, santa Gertrudis la Gran, en el llibre VI de l’obra Liber specialis gratiæ ‘Llibre de la gràcia especial’, en el qual es narren les gràcies especials que Déu va concedir a santa Matilde, afirma: «El que hem escrit és molt poc respecte al que hem omès. Únicament per a glòria de Déu i utilitat del proïsme publiquem aquestes coses, perquè ens semblaria injust guardar silenci sobre tantes gràcies que Matilde va rebre de Déu, no tant per a ella mateixa, segons la nostra opinió, sinó per a nosaltres i per a aquells que vindran després de nosaltres» (Matilde de Hackeborn, Líber specialis gratiæ, VI, 1).

Aquesta obra va ser redactada per santa Gertrudis i per una altra monja de Helfta, i té una història singular. Matilde, a l’edat de cinquanta anys, travessava per una greu crisi espiritual acompanyada de sofriments físics. En aquestes condicions, va confiar a dues religioses amigues les gràcies singulars amb què Déu l’havia guiat des de la infància, però no sabia que elles prenien nota de tot. Quan ho va saber, es va angoixar i es va torbar profundament. Però el Senyor la va tranquil·litzar, fent-li comprendre que el que s’escrivia era per a glòria de Déu i per al bé del proïsme (cf. ib., II, 25; V, 20). Així, aquesta obra és la font principal per a obtenir informacions sobre la vida i l’espiritualitat de la nostra santa.

Amb ella entrem en la família del baró de Hackeborn, una de les més nobles, riques i potents de Turíngia, emparentada amb l’emperador Frederic II, i entrem també al monestir de Helfta, en el període més gloriós de la seva història. El baró ja havia donat al monestir una filla, Gertrudis de Hackeborn
(1231-1232/1291-1292), dotada d’una notable personalitat, abadessa durant quaranta anys, capaç de donar una empremta peculiar a l’espiritualitat del monestir, portant-lo a un floriment extraordinari com a centre de mística i cultura, escola de formació científica i teològica. Gertrudis va donar a les monges una elevada instrucció intel·lectual, que els permetia conrear una espiritualitat fundada en la Sagrada Escriptura, la litúrgia, la tradició patrística, la Regla i l’espiritualitat cistercenca, amb particular predilecció per sant Bernat de Claravall i Guillem de Saint-Thierry. Va ser una veritable mestra, exemplar en tot, en el radicalisme evangèlic i en el zel apostòlic. Matilde, des de la infància, va acollir i va degustar el clima espiritual i cultural creat per la seva germana, donant-li després la seva empremta personal.

Matilde va néixer el 1241 o 1242, al castell de Helfta; era la tercera filla del baró. Als set anys, amb la seva mare, va visitar la seva germana Gertrudis al monestir de Rodersdorf. Es va sentir tan fascinada per aquest ambient que va desitjar ardentment formar-ne part. Va ingressar-hi com a educanda, i el 1258 es va convertir en monja del convent que, mentrestant, s’havia mudat a Helfta, a la finca dels Hackeborn. Es va distingir per la humilitat, el fervor, l’amabilitat, la limpidesa i la innocència de vida, la familiaritat i la intensitat amb què vivia la seva relació amb Déu, la Mare de Déu i els sants. Estava dotada d’elevades qualitats naturals i espirituals, com «la ciència, la intel·ligència, el coneixement de les lletres humanes i la veu d’una meravellosa suavitat: tot la feia apta per a ser un vertader tresor per al monestir sota tots els aspectes» (ib., Proemi). Així, «el rossinyol de Déu» —com se l’anomena—, essent molt jove encara, es va convertir en directora de l’escola del monestir, directora del cor i mestra de novícies, serveis que va exercir amb talent i zel infatigable, no sols en benefici de les monges sinó també de tot aquell que desitjava recórrer a la seva saviesa i bondat.

Il·luminada pel do diví de la contemplació mística, Matilde va compondre nombroses pregàries. Va ser mestra de doctrina fidel i de gran humilitat, consellera, consoladora i guia en el discerniment: «Ella ensenyava» —podem llegir— «la doctrina amb tanta abundància com mai no s’havia vist al monestir, i ai!, tenim gran temor que no es veurà mai més quelcom semblant. Les monges es reunien entorn d’ella per a escoltar la paraula de Déu com si ho fessin al voltant d’un predicador. Era el refugi i la consoladora de tots, i tenia, pel do singular de Déu, la gràcia de revelar lliurement els secrets del cor de cadascú. Moltes persones, no sols al monestir sinó també estranys, religiosos i seglars, vinguts de lluny, testimoniaven que aquesta santa verge els havia alliberat de les seves penes i que mai no havien experimentat tant de consol com quan eren al seu costat. A més, va compondre i va ensenyar tantes pregàries que, si es compilessin, excedirien el volum d’un saltiri» (ib., VI, 1).

El 1261 va arribar al convent una nena de cinc anys, de nom Gertrudis; la van encomanar a Matilde, que tenia just 20 anys i que la va educar i guiar en la vida espiritual fins a fer d’ella no sols una deixebla excel·lent sinó també la seva confident. El 1271 o 1272 també va ingressar al monestir Matilde de Magdeburg. Així, el lloc acollia quatre grans dones —dues Gertrudis i dues Matildes—, glòria del monaquisme germànic. Durant la seva llarga vida passada al monestir, Matilde va suportar sofriments continuats i intensos, als quals sumava les duríssimes penitències elegides per la conversió dels pecadors. D’aquesta manera, va participar en la passió del Senyor fins al final de la seva vida (cf. ib., VI, 2). La pregària i la contemplació van ser l’humus vital de la seva existència: les revelacions, els ensenyaments, el servei al proïsme i el camí en la fe i en l’amor tenen aquí les seves arrels i el seu context. En el primer llibre de l’obra Liber specialis gratiæ, les redactores recullen les confidències de Matilde articulades al llarg de les festes del Senyor, dels sants i, de manera especial, de la benaurada Mare de Déu. És impressionant la capacitat que té aquesta santa de viure la litúrgia en els seus diversos components, fins i tot en els més simples, portant-la a la vida quotidiana monàstica. Algunes imatges, expressions i aplicacions a vegades resulten alienes a la nostra sensibilitat, però, si es considera la vida monàstica i la seva tasca de mestra i directora del cor, es capta la seva capacitat singular d’educadora i formadora, que ajuda les seves germanes de comunitat a viure intensament, partint de la litúrgia, cada moment de la vida monàstica.

En la pregària litúrgica, Matilde dóna relleu particular a les hores canòniques i a la celebració de la santa missa, sobretot a la santa comunió. Aquí s’extasiava sovint en una intimitat profunda amb el Senyor en el seu ardentíssim i dolçíssim cor, mitjançant un diàleg magnífic en el qual demanava la il·luminació interior, mentre intercedia de manera especial per la seva comunitat i les seves germanes. Al centre hi ha els misteris de Crist, als quals la Mare de Déu remet constantment per a avançar pel camí de la santedat: «Si desitges la vertadera santedat, estigues a prop del meu Fill; ell és la santedat mateixa que santifica totes les coses» (ib., I, 40). En aquesta intimitat amb Déu està present tot el món, l’Església, els benefactors, els pecadors. Per a ella, el cel i la terra s’uneixen.

Les seves visions, els seus ensenyaments i les vicissituds de la seva existència es descriuen amb expressions que evoquen el llenguatge litúrgic i bíblic. Així es capta el seu coneixement profund de la Sagrada Escriptura, que era el seu pa diari. A ella recorria constantment, ja sigui valorant els textos bíblics llegits en la litúrgia, ja sigui prenent-ne símbols, termes, paisatges, imatges i personatges. Tenia predilecció per l’evangeli: «Les paraules de l’evangeli eren per a ella un aliment meravellós i suscitaven en el seu cor sentiments de tanta dolçor que, molts cops per l’entusiasme, no podia acabar-ne la lectura. […] La manera com llegia aquestes paraules era tan fervent que suscitava devoció en tothom. De la mateixa manera, quan cantava al cor estava totalment absorta en Déu, embargada per un ardor tal que a vegades manifestava els seus sentiments mitjançant gestos. […] Altres vegades, com en èxtasi, no sentia els qui la cridaven o la movien, i a desgrat reprenia el sentit de les coses exteriors» (ib., VI, 1). En una de les seves visions, és Jesús mateix qui li recomana l’evangeli; obrint-li la nafra del seu dolçíssim cor, li diu: «Considera com n’és, d’immens, el meu amor: si vols conèixer-lo bé, enlloc no el trobaràs expressat més clarament que en l’evangeli. Ningú no ha sentit mai expressar sentiments més forts i més tendres que aquests: “Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres” (Jn XV, 9)» (ib., I, 22).

Benvolguts amics, la pregària personal i litúrgica, especialment la litúrgia de les hores i la santa missa, són el fonament de l’experiència espiritual de santa Matilde de Hackeborn. Deixant-se guiar per la Sagrada Escriptura i alimentada amb el pa eucarístic, va recórrer un camí d’íntima unió amb el Senyor, sempre en plena fidelitat a l’Església. Aquesta és també per a nosaltres una forta invitació a intensificar la nostra amistat amb el Senyor, sobretot a través de la pregària diària i de la participació atenta, fidel i activa en la santa missa. La litúrgia és una gran escola d’espiritualitat.

La seva deixebla Gertrudis descriu amb expressions intenses els últims moments de la vida de santa Matilde de Hackeborn, duríssims, però il·luminats per la presència de la Santíssima Trinitat, del Senyor, de la Mare de Déu i de tots els sants, fins i tot de la seva germana de sang Gertrudis. Quan va arribar l’hora en què el Senyor va voler-la cridar, ella li va demanar de poder viure encara en el sofriment per la salvació de les ànimes, i Jesús es va complaure amb aquest ulterior signe d’amor.

Matilde tenia 58 anys. Va recórrer l’últim tram de camí caracteritzat per vuit anys de greus malalties. La seva obra i la seva fama de santedat es van difondre àmpliament. En arribar la seva hora, «al Déu de majestat…, única suavitat de l’ànima que l’estima…, li va cantar: Venite vos, benedicti Patris mei… ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu l’herència del Regne’…, i la va associar a la seva glòria» (ib., VI, 8).

Santa Matilde de Hackeborn ens encomana al sagrat Cor de Jesús i a la Mare de Déu. Ens invita a lloar el Fill amb el cor de la Mare i a lloar Maria amb el cor del Fill: «Us saludo, oh Mare de Déu veneradísima, en aquesta dolçíssima rosada que des del cor de la Santíssima Trinitat es va difondre en vós; us saludo en la glòria i el goig amb què ara us alegreu eternament, vós que, preferida entre totes les criatures de la terra i del cel, vau ser elegida fins i tot abans de la creació del món. Amén» (ib., I, 45).


Descarrergar arxiu