SANTA GERTRUDIS


Benvolguts germans i germanes,

Santa Gertrudis la Gran, de qui vull parlar-vos avui, ens porta també aquesta setmana al monestir de Helfta, on van néixer algunes obres mestres de la literatura religiosa femenina llatinoalemanya. A aquest món pertany Gertrudis, una de les místiques més famoses, l’única dona d’Alemanya que va rebre l’apel·latiu de Gran, per la seva talla cultural i evangèlica: amb la seva vida i el seu pensament va influir de manera singular en l’espiritualitat cristiana. És una dona excepcional, dotada de talents naturals particulars i d’extraordinaris dons de gràcia, d’humilitat profundíssima i zel ardent per la salvació del proïsme, d’íntima comunió amb Déu en la contemplació i de promptitud a l’hora de socórrer els necessitats.

A Helfta es confronta, per dir-ho així, sistemàticament amb la seva mestra, Matilde de Hackeborn, de la qual vaig parlar a l’audiència de dimecres passat; entra en relació amb Matilde de Magdeburg, una altra mística medieval, i creix sota l’atenció maternal, dolça i exigent de l’abadessa Gertrudis. D’aquestes tres germanes adquireix tresors d’experiència i de saviesa; els elabora en una síntesi pròpia, recorrent el seu itinerari religiós amb una confiança il·limitada en el Senyor. Expressa la riquesa de l’espiritualitat no sols del seu món monàstic, sinó també —i sobretot— del bíblic, litúrgic, patrístic i benedictí, amb un segell personalíssim i amb gran eficàcia comunicativa.

Neix el 6 de gener de 1256, festa de l’Epifania, però no se sap res ni dels seus pares ni del seu lloc de naixement. Gertrudis escriu que el Senyor mateix li desvetlla el sentit del seu primer desarrelament: «L’he elegit com a residència meva perquè em complau que tot el que hi ha d’amable en ella sigui obra meva […]. Precisament per aquesta raó la vaig allunyar de tots els seus parents, perquè ningú no l’estimés per raó de consanguinitat i jo fos l’únic motiu de l’afecte que se li té» (Li rivelazioni, I, 16, Siena 1994, p. 76-77).

Als cinc anys d’edat, el 1261, entra al monestir, com era habitual en aquella època, per a la formació i l’estudi. Allí transcorre tota la seva existència, de la qual ella mateixa assenyala les etapes més significatives. En les seves memòries recorda que el Senyor la va prevenir amb longànime paciència i infinita misericòrdia, oblidant els anys de la infància, l’adolescència i la joventut, transcorreguts «en un ofuscament de la ment tan gran que hauria estat capaç […] de pensar, dir o fer sense cap remordiment tot el que m’hagués agradat i on hagués pogut, si vós no m’haguéssiu previngut, tant amb un horror innat del mal i una inclinació natural pel bé, com amb la vigilància externa dels altres. M’hauria comportat com una pagana […], i això encara que vós vau voler que des de la infància, és a dir, des que jo tenia cinc anys, habités al santuari beneït de la religió perquè allí m’eduquessin entre els vostres amics més devots» (ib., II, 23, 140s).

Gertrudis és una estudiant extraordinària; aprèn tot el que es pot aprendre de les ciències del trívium i del quadrívium, la formació del seu temps; se sent fascinada pel saber i es lliura a l’estudi profà amb ardor i tenacitat, aconseguint èxits escolars més enllà de qualsevol expectativa. Si bé no sabem res dels seus orígens, ella ens diu molt de les seves passions juvenils: la captiven la literatura, la música i el cant, així com l’art de la miniatura; té un caràcter fort, decidit, immediat, impulsiu; ben sovint diu que és negligent; reconeix els seus defectes i en demana humilment perdó. Amb humilitat demana consell i pregàries per la seva conversió. Hi ha trets del seu temperament i defectes que l’acompanyaran fins al final, tant que sorprenen algunes persones que es pregunten com podia sentir preferència per ella el Senyor.

D’estudiant passa a consagrar-se totalment a Déu en la vida monàstica i durant vint anys no passa res excepcional: l’estudi i la pregària són la seva activitat principal. Destaca entre les seves germanes pels seus dots; és tenaç a consolidar la seva cultura en diversos camps. Però durant l’Advent de 1280 comença a sentir disgust de tot això, s’adona de la seva vanitat i el 27 de gener de 1281, pocs dies abans de la festa de la Purificació de la Mare de Déu, a la nit, cap a l’hora de completes, el Senyor il·lumina les seves denses tenebres. Amb suavitat i dolçor calma la torbació que l’angoixa, torbació que Gertrudis veu fins i tot com un do de Déu «per a abatre aquesta torre de vanitat i de curiositat que, fins i tot portant —ai de mi!— el nom i l’hàbit de religiosa, jo havia anat aixecant amb la meva supèrbia, a fi que pogués trobar així almenys el camí per mostrar-me la vostra salvació» (ib., II, 1, p. 87). Té la visió d’un jove que la guia per a superar el gabuix d’espines que oprimeix la seva ànima, agafant-la de la mà. En aquella mà Gertrudis reconeix «la preciosa empremta de les nafres que han anul·lat tots els actes d’acusació dels nostres enemics» (ib., II, 1, p. 89), reconeix aquell que a la creu ens va salvar amb la seva sang, Jesús.

Des d’aquest moment s’intensifica la seva vida de comunió íntima amb el Senyor, sobretot en els temps litúrgics més significatius —Advent-Nadal, Quaresma-Pasqua, festes de la Mare de Déu— fins i tot quan no podia acudir al cor pel fet d’estar malalta. És el mateix humus litúrgic de Matilde, la seva mestra, que Gertrudis, però, descriu amb imatges, símbols i termes més senzills i clars, més realistes, amb referències més directes a la Bíblia, als Pares, al món benedictí.
La seva biògrafa indica dues direccions del que podríem definir la seva particular «conversió»: en els estudis, amb el pas radical dels estudis humanistes profans als teològics, i en el compliment monàstic, amb el pas de la vida que ella defineix negligent a la vida de pregària intensa, mística, amb un zel missioner excepcional. El Senyor, que l’havia elegit des del si matern i des de petita l’havia fet participar en el banquet de la vida monàstica, la crida amb la seva gràcia «de les coses externes a la vida interior i de les ocupacions terrenals a l’amor de les coses espirituals». Gertrudis comprèn que estava allunyada d’ell, a la regió de la dissemblança, com diu ella seguint sant Agustí; que s’ha dedicat amb massa avidesa als estudis liberals, a la saviesa humana, descuidant la ciència espiritual, privant-se del gust de la saviesa veritable; conduïda ara a la muntanya de la contemplació, on deixa l’home vell per a revestir-se del nou. «De gramàtica es converteix en teòloga, amb la lectura incansable i atenta de tots els llibres sagrats que podia tenir o procurar-se, omplia el seu cor de les sentències de la Sagrada Escriptura més útils i dolces. Per això tenia sempre a punt alguna paraula inspirada i d’edificació amb què satisfer qui venia a consultar-la, junt amb els textos escripturístics més adequats per a confutar qualsevol opinió equivocada i tancar la boca als seus opositors» (ib., I, 1, p. 25).

Gertrudis transforma tot això en apostolat: es dedica a escriure i divulgar la veritat de fe amb claredat i senzillesa, gràcia i persuasió, servint amb amor i fidelitat a l’Església, fins a tal punt que era útil i grata als teòlegs i a les persones piadoses. D’aquesta intensa activitat seva ens en queda poc, entre d’altres raons per les vicissituds que van portar a la destrucció del monestir de Helfta. A més de l’Herald de l’amor diví o Les revelacions, ens queden els exercicis espirituals, una rara joia de la literatura mística espiritual.

En el compliment religiós —diu la seva biògrafa— la nostra santa és «una sòlida columna […], propugnadora fermíssima de la justícia i de la veritat» (ib., I, 1, p. 26). Amb les paraules i l’exemple suscita en els altres gran fervor. A les pregàries i penitències de la regla monàstica n’afegeix d’altres amb tal devoció i abandó confiat en Déu, que suscita en qui es troba amb ella la consciència d’estar en presència del Senyor. I, de fet, Déu mateix li fa comprendre que l’ha cridada a ser instrument de la seva gràcia. Gertrudis se sent indigna d’aquest immens tresor diví i confessa que no l’ha custodiat i valorat. Exclama: «Ai de mi! Fins i tot si m’haguéssiu donat per record vostre, indigna com sóc, un únic fil d’estopa, hauria hagut de mirar-lo amb més respecte i reverència que no he tingut per aquests dons vostres» (ib., II, 5, p. 100). Però, reconeixent la seva pobresa i la seva indignitat, s’adhereix a la voluntat de Déu, «perquè» —afirma— «he aprofitat tan poc les vostres gràcies que no puc decidir-me a creure que se m’hagin donat per a mi sola, en no poder ningú frustrar la vostra saviesa eterna. Feu, doncs, oh Donador de tot bé que m’heu atorgat gratuïtament dons tan immerescuts, que, llegint aquest escrit, el cor d’almenys un dels vostres amics es commogui en pensar que el zel de les ànimes us ha induït a deixar durant tant de temps una gemma de valor tan inestimable enmig del fang abominable del meu cor» (ib., II, 5, p. 100s).

Estima en particular dos favors més que qualssevol altres, com Gertrudis mateixa escriu: «Els estigmes de les vostres salutíferes nafres que em vau imprimir, com a joies precioses, en el cor, i la ferida d’amor profunda i saludable amb què el vau marcar. Vós em vau inundar amb els vostres dons de tanta joia que, encara que hagués de viure mil anys sense cap consolació ni interna ni externa, el seu record bastaria per a confortar-me, il·luminar-me i omplir-me de gratitud. Vau voler també introduir-me en la inestimable intimitat de la vostra amistat, obrint-me de diferents maneres el sagrari nobilíssim de la vostra divinitat que és el vostre cor diví […]. A aquest cúmul de beneficis vau afegir el de donar-me per advocada la santíssima Mare de Déu, Mare vostra, i d’haver-me encomanat sovint al seu afecte com el més fidel dels esposos podria encomanar la pròpia mare a la seva estimada esposa» (ib., II, 23, p. 145).

Orientada cap a la comunió sense fi, conclou la seva vida terrenal el 17 de novembre de 1301 o 1302, a l’edat de prop de 46 anys. En el setè Exercici, el de la preparació per a la mort, santa Gertrudis escriu: «Oh Jesús, a qui amo immensament, quedeu-vos sempre amb mi, perquè el meu cor romangui amb vós i el vostre amor perseveri amb mi sense possibilitat de divisió i vós beneïu el meu trànsit, perquè el meu esperit, alliberat dels llaços de la carn, pugui immediatament trobar descans en vós. Amén» (Exercicis, Milà 2006, p. 148).
Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l’existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, de camí recte, i ens mostra que el centre d’una vida feliç, d’una vida veritable, és l’amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s’aprèn en l’amor a la Sagrada Escriptura, en l’amor a la litúrgia, en la fe profunda, en l’amor a Maria, per a conèixer cada cop més realment Déu mateix i així la felicitat veritable, la meta de la nostra vida. Gràcies.


Descarrergar arxiu