BEATA ÀNGELA DE FOLIGNO


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull parlar-vos de la beata Àngela de Foligno, una gran mística medieval que va viure al segle XIII. Generalment, un queda fascinat pels cims de l’experiència d’unió amb Déu que ella va aconseguir, però potser es consideren massa poc els seus primers passos, la seva conversió i el llarg camí que la va portar des del punt de partença, el «gran temor de l’infern», fins a la meta, la unió total amb la Trinitat. La primera part de la vida d’Àngela certament no és la d’una deixebla fervent del Senyor. Va néixer pels volts de 1248 en una família acomodada, i va quedar òrfena de pare; la seva mare la va educar d’una manera més aviat superficial. Molt aviat va ser introduïda en els ambients mundans de la ciutat de Foligno, on va conèixer un home amb qui es va casar als vint anys i del qual va tenir fills. La seva vida era despreocupada, tant que es permetia menysprear els anomenats penitents —que abundaven en aquesta època—, és a dir, aquells que per seguir Crist venien els seus béns i vivien en la pregària, en el dejuni, en el servei a l’Església i en la caritat.

Alguns esdeveniments, com el violent terratrèmol de 1279, un huracà, l’anyenca guerra contra Perugia i les seves dures conseqüències influeixen en la vida d’Àngela, la qual pren consciència progressivament dels seus pecats, fins donar un pas decisiu: invoca sant Francesc, que se li apareix en una visió, per demanar-li consell amb vista a fer una bona confessió general: estem al 1285; Àngela es confessa amb un frare a Sant Felicià. Tres anys després, el seu camí de conversió coneix un altre camí: el final dels vincles afectius, ja que, en pocs mesos, moren primer la seva mare i després el seu marit i tots els seus fills. Llavors ven els seus béns i el 1291 entra al Tercer Orde de Sant Francesc. Mor a Foligno el 4 de gener de 1309.

El Llibre de la beata Àngela de Foligno, en el qual es recull la documentació sobre la nostra beata, relata aquesta conversió; indica els mitjans necessaris: la penitència, la humilitat i les tribulacions; i narra els seus passos, la successió de les experiències d’Àngela, que comencen el 1285. Recordant-les, després d’haver-les viscut, va intentar contar-les a través del frare confessor, el qual les va transcriure fidelment intentant després organitzar-les per etapes, que va anomenar «passos o mutacions», però sense aconseguir ordenar-les plenament (cf. Il Libro della beata Angela da Foligno, Cinisello Balsamo 1990, p. 51). Això es va deure al fet que per a la beata Àngela l’experiència d’unió és una implicació total dels sentits espirituals i corporals; i del que ella «comprèn» durant els seus èxtasis només en queda, per dir-ho així, una «ombra» a la seva ment. «Vaig sentir realment aquestes paraules» —confessa després d’un èxtasi místic—, «però el que vaig veure i vaig comprendre, i que ell [és a dir, Déu] em va mostrar, de cap manera no ho sé ni puc dir-ho, encara que revelaria de bon grat el que vaig entendre amb les paraules que vaig sentir, però va ser un abisme absolutament inefable.» Àngela de Foligno presenta les seves «vivències» místiques, sense elaborar-les amb la ment, perquè són il·luminacions divines que es comuniquen a la seva ànima d’improvís i inesperadament. Al mateix frare confessor li costa de referir aquests esdeveniments, «també a causa de la seva discreció gran i admirable respecte als dons divins» (ib., p. 194). A la dificultat d’Àngela d’expressar la seva experiència mística s’afegeix a més la dificultat per als seus oients de comprendre-la. Una situació que indica amb claredat que l’únic i veritable Mestre, Jesús, viu al cor de tot creient i vol prendre’n possessió total. Així és per a Àngela, que escrivia a un dels seus fills espirituals: «Fill meu, si veiessis el meu cor, et sentiries absolutament obligat a fer totes les coses que Déu vol, perquè el meu cor és el de Déu i el cor de Déu és el meu.» Ressonen aquí les paraules de sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20).

Considerem només algun «pas» del ric camí espiritual de la nostra beata. El primer, en realitat, és una premissa: «Va ser el coneixement del pecat» —com ella precisa— «la conseqüència per la qual l’ànima va tenir un gran temor de condemnar-se; en aquest pas va plorar amargament» (Il Libro della beata Angela da Foligno, p. 39). Aquest «temor» de l’infern respon al tipus de fe que Àngela tenia en el moment de la seva «conversió»; una fe encara pobra en caritat, és a dir, en amor a Déu. Penediment, por de l’infern i penitència obren a Àngela la perspectiva del dolorós «camí de la creu» que, del vuitè al quinzè pas, la portarà després al «camí de l’amor». Narra el frare confessor: «La feligresa em va dir llavors: “He tingut aquesta revelació divina: Després de les coses que ha escrit, faci escriure que qui vulgui conservar la gràcia no ha d’apartar els ulls de l’ànima de la creu, tant en l’alegria com en la tristesa que li concedeixo o permeto”» (ib., p. 143). Però en aquesta fase Àngela encara «no sent amor»; afirma: «L’ànima sent vergonya i aflicció, i no experimenta encara l’amor, sinó el dolor» (ib., p. 39), i està insatisfeta.

Àngela sent que ha de donar quelcom a Déu per a reparar els seus pecats, però lentament comprèn que no té res per donar-li, encara més, que és «no-res» davant seu; comprèn que la seva voluntat no li pot donar l’amor de Déu, perquè només pot donar-l’hi el seu «no-res», el «no-amor». Com ella dirà: només «l’amor veritable i pur, que ve de Déu, està en l’ànima i fa que reconegui els seus defectes i la bondat divina […]. Aquest amor porta l’ànima a Crist i ella comprèn amb seguretat que no pot verificar-se o existir cap engany. Amb aquest amor no es pot barrejar res de l’amor del món» (ib., p. 124-125). Obrir-se només i totalment a l’amor de Déu, que té la seva màxima expressió en Crist: «Oh Déu meu» —resa— «fes-me digna de conèixer l’altíssim misteri, que el teu fervorosíssim i inefable amor va realitzar, junt amb l’amor de la Trinitat, és a dir, l’altíssim misteri de la teva santíssima encarnació per nosaltres. […] Oh incomprensible amor! Per damunt d’aquest amor, que va portar el meu Déu a fer-se home per fer-me Déu, no hi ha amor més gran» (ib., p. 295). Això no obstant, el cor d’Àngela sempre porta les ferides del pecat; fins i tot després d’una confessió ben feta, es trobava perdonada i encara afligida pel pecat, lliure i condicionada pel passat, absolta però necessitada de penitència. I també l’acompanya el pensament de l’infern perquè com més progressa l’ànima pel camí de la perfecció cristiana, més es convenç no sols de ser «indigna», sinó de ser mereixedora de l’infern.

Així, en el seu camí místic, Àngela comprèn de manera profunda la realitat central: el que la salvarà de la seva «indignitat» i de «merèixer l’infern» no serà la seva «unió amb Déu» i posseir la «veritat», sinó Jesús crucificat, «la seva crucifixió per mi», el seu amor. En el vuitè pas, diu: «Encara no entenia si era un bé més gran el meu alliberament dels pecats i de l’infern i la conversió a penitència, o la seva crucifixió per mi» (ib., p. 41). És l’equilibri inestable entre amor i dolor, que va percebre en tot el seu difícil camí cap a la perfecció. Precisament per això s’estima més contemplar Crist crucificat, perquè en aquesta visió veu realitzat l’equilibri perfecte: en la creu hi ha l’home-déu, en un acte suprem de sofriment, que és un acte suprem d’amor. En la tercera Instrucció la beata insisteix en aquesta contemplació i afirma: «Com més perfectament i purament hi veiem, més perfectament i purament estimem. […] Per això, com més veiem el Déu i home Jesucrist, més som transformats en ell mitjançant l’amor. […] El que he dit de l’amor […] ho dic també del dolor: l’ànima com més contempla el dolor inefable del Déu i home Jesucrist, més s’entristeix i es transforma en dolor» (ib., p. 190-191). Abstreure’s, transformar-se en l’amor i en els sofriments de Crist crucificat, identificar-se amb ell. La conversió d’Àngela, que comença amb la confessió de 1285, arribarà a la seva maduresa només quan el perdó de Déu apareixerà davant la seva ànima com el do gratuït d’amor del Pare, font d’amor: «Ningú no té excusa» —afirma— «perquè qualsevol pot estimar Déu, i ell no demana a l’ànima sinó que l’estimi, perquè ell l’estima i és el seu amor» (ib., p. 76).

En l’itinerari espiritual d’Àngela el pas de la conversió a l’experiència mística, d’allò que es pot expressar a l’inexpressable, es realitza a través del Crucificat. El «Déu-home de la Passió» es converteix en el seu «mestre de perfecció». Tota la seva experiència mística és, per tant, tendir a una «semblança» perfecta amb ell, mitjançant purificacions i transformacions cada cop més profundes i radicals. A aquesta magnífica empresa Àngela s’hi lliura totalment, en cos i ànima, sense escatimar penitències ni tribulacions del principi al final, desitjant morir amb tots els dolors soferts pel Déu-home crucificat per a ser transformada totalment en ell: «Oh fills de Déu» —recomanava— «transformeu-vos totalment en el Déu de la Passió, que us va estimar tant que es va dignar morir per vosaltres amb una mort ignominiosíssima i del tot inefablement dolorosa i de manera molt penosa i amarga. Això només per estimar-te a tu, oh home!» (ib., p. 247). Aquesta identificació significa també viure el que Jesús va viure: pobresa, menyspreu, dolor, perquè —com ella afirma— «mitjançant la pobresa temporal l’ànima trobarà riqueses eternes; mitjançant el menyspreu i la vergonya obtindrà summe honor i grandíssima glòria; mitjançant poca penitència feta amb pena i dolor, posseirà amb infinita dolçor i consolació el Summe Bé, Déu etern» (ib., p. 293).

De la conversió a la unió mística amb Crist crucificat, a l’inexpressable. Un camí altíssim, el secret del qual és la pregària constant: «Com més resis» —afirma— «més seràs il·luminat; com més siguis il·luminat, més profundament i intensament veuràs el Summe Bé, l’Ésser summament bo; com més profundament i intensament el vegis, més l’estimaràs; com més l’estimis, més et delectarà; i com més et delecti, més el comprendràs i seràs capaç d’entendre’l. Successivament arribaràs a la plenitud de la llum, perquè entendràs que no pots comprendre» (ib., p. 184).

Estimats germans i germanes, la vida de la beata Àngela comença amb una existència mundana, força allunyada de Déu. Però la trobada amb la figura de sant Francesc i, per últim, la trobada amb Crist crucificat desperta l’ànima per a la presència de Déu, per al fet que només amb Déu la vida és vida veritable, perquè el dolor pel pecat es converteix en amor i alegria. Així ens parla a nosaltres la beata Àngela. Avui tots correm el perill de viure com si Déu no existís: sembla molt llunyà de la vida actual. Però Déu té mil maneres, per a cadascú la seva, de fer-se present en l’ànima, de mostrar que existeix i em coneix i m’estima. I la beata Àngela vol que estiguem atents a aquests signes amb què el Senyor ens toca a l’ànima, que estiguem atents a la presència de Déu, per a aprendre així el camí amb Déu i cap a Déu, en la comunió amb Crist crucificat. Demanem al Senyor que ens faci estar atents als signes de la seva presència, que ens ensenyi a viure realment. Gràcies.


Descarrergar arxiu