SANTA ISABEL D’HONGRIA


Avui vull parlar-vos d’una de les dones de l’edat mitjana que ha suscitat més admiració. Es tracta de santa Isabel d’Hongria, també anomenada Isabel de Turíngia.

Va néixer el 1207; els historiadors discuteixen sobre el lloc. El seu pare era Andreu II, ric i poderós rei d’Hongria, el qual, per a reforçar els vincles polítics, s’havia casat amb la comtessa alemanya Gertrudis d’Andechs-Merano, germana de santa Eduvigis, la qual era esposa del duc de Silèsia. Isabel va viure a la cort hongaresa només els primers quatre anys de la seva infància, al costat d’una germana i tres germans. Li agradaven els jocs, la música i la dansa; resava amb fidelitat les seves oracions i ja mostrava una atenció especial pels pobres, als quals ajudava amb una bona paraula o amb un gest afectuós.

La seva infància feliç es va interrompre bruscament quan, de la llunyana Turíngia, van arribar uns cavallers per portar-la a la seva nova seu, a l’Alemanya central. En efecte, segons els costums d’aquell temps, el seu pare havia decidit que Isabel es convertís en princesa de Turíngia. El landgravi o comte d’aquella regió era un dels sobirans més rics i influents d’Europa a començaments del segle XIII, i el seu castell era centre de magnificència i de cultura. Però darrere les festes i la glòria aparent s’amagaven les ambicions dels prínceps feudals, ben sovint en guerra entre ells i en conflicte amb les autoritats reials i imperials. En aquest context, el landgravi Hermann va acollir de molt bon grat el festeig entre el seu fill Lluís i la princesa hongaresa. Isabel va deixar la seva pàtria amb un dot molt ric i un gran seguici, incloses les seves donzelles personals, dues de les quals van ser amigues fidels fins al final. Són elles les qui ens han deixat informacions valuoses sobre la infància i la vida de la santa.

Després d’un llarg viatge van arribar a Eisenach, per pujar després a la fortalesa de Wartburg, el robust castell que domina la ciutat. Allí es va celebrar el compromís entre Lluís i Isabel. En els anys successius, mentre Lluís aprenia l’ofici de cavaller, Isabel i les seves companyes estudiaven alemany, francès, llatí, música, literatura i brodat. Malgrat que el festeig s’havia decidit per motius polítics, entre els dos joves va néixer un amor sincer, animat per la fe i el desig de fer la voluntat de Déu. A l’edat de 18 anys, Lluís, després de la mort del seu pare, va començar a regnar a Turíngia. Però Isabel es va convertir en objecte de solapades crítiques, perquè la seva manera de comportar-se no es corresponia amb la vida de la cort. Així, ni tan sols la celebració del matrimoni no va ser sumptuosa i els diners dels costos del banquet es va donar en part als pobres. En la seva profunda sensibilitat, Isabel veia les contradiccions entre la fe professada i la pràctica cristiana. No suportava els tripijocs. Una vegada, en entrar a l’església en la festa de l’Assumpció, es va treure la corona, la va posar davant la creu i va romandre prostrada a terra amb el rostre cobert. Quan la seva sogra la va reprendre per aquest gest, ella va respondre: «Com puc jo, criatura miserable, continuar portant una corona de dignitat terrenal, quan veig el meu rei Jesucrist coronat d’espines?» Es comportava amb els seus súbdits de la mateixa manera que es comportava davant Déu. En les Declaracions de les quatre donzelles trobem aquest testimoniatge: «No consumia aliments si abans no estava segura que provenien de les propietats i dels béns legítims del seu marit. En canvi, s’abstenia dels béns aconseguits il·lícitament, i es preocupava fins i tot per indemnitzar aquells que havien patit violència» (n. 25 i 37). Un veritable exemple per a tots aquells que ocupen càrrecs de comandament: l’exercici de l’autoritat, a tots els nivells, ha de viure’s com un servei a la justícia i a la caritat, en la recerca constant del bé comú.

Isabel practicava assíduament les obres de misericòrdia: donava de beure i de menjar a qui trucava a la seva porta, proporcionava vestits, pagava els deutes, es feia càrrec dels malalts i enterrava els morts. Baixava del seu castell i sovint anava amb les seves donzelles a les cases dels pobres, els portava pa, carn, farina i altres aliments. Donava els aliments personalment i controlava amb atenció els vestits i els llits dels pobres. Quan van referir aquest comportament al seu marit, aquest no sols no es va disgustar, sinó que va respondre als acusadors: «Mentre no em vengui el castell, me n’alegro.» En aquest context se situa el miracle del pa transformat en roses: mentre Isabel anava pel carrer amb el seu davantal ple de pa per als pobres, es va trobar amb el seu marit, que li va preguntar què portava. Ella va obrir el davantal i, en comptes de pa, van aparèixer-hi roses magnífiques. Aquest símbol de caritat està present molts cops en les representacions de santa Isabel.

El seu matrimoni va ser profundament feliç: Isabel ajudava el seu espòs a elevar les seves qualitats humanes a nivell sobrenatural, i ell, en canvi, protegia la seva dona en la seva generositat envers els pobres i en les seves pràctiques religioses. Cada cop més admirat de la gran fe de la seva esposa, Lluís, referint-se a la seva atenció pels pobres, li va dir: «Estimada Isabel, és Crist a qui has rentat, alimentat i atès.» Un testimoni clar de com la fe i l’amor a Déu i al proïsme reforcen la vida familiar i fan encara més profunda la unió matrimonial.

La jove parella va trobar suport espiritual en els frares menors, que, des de 1222, es van difondre per Turíngia. Entre ells Isabel va escollir fra Rogeli (Rüdiger) com a director espiritual. Quan aquest li va contar la història de la conversió del jove i ric comerciant Francesc d’Assís, Isabel es va entusiasmar encara més en el seu camí de vida cristiana. Des d’aquell moment, va seguir amb més decisió encara Crist pobre i crucificat, present en els pobres. Ni quan va néixer el seu primer fill, al qual en van seguir després dos més, la nostra santa no va abandonar mai les seves obres de caritat. A més, va ajudar els frares menors a construir un convent a Halberstadt, del qual fra Rogeli es va convertir en superior. La direcció espiritual d’Isabel va passar, així, a Conrad de Marburg.

Una dura prova va ser l’adéu al seu marit, a finals de juny de 1227, quan Lluís IV es va unir a la croada de l’emperador Frederic II, recordant a la seva esposa que es tractava d’una tradició per als sobirans de Turíngia. Isabel va respondre: «No et retindré. He entregat tota la meva persona a Déu i ara també he de donar-te a tu.» Això no obstant, la febre va delmar les tropes i Lluís va caure malalt i va morir a Otranto, abans d’embarcar-se, el setembre de 1227, a l’edat de vint-i-set anys. Isabel, en conèixer la notícia, es va afligir tant que es va retirar a la soledat, però després, enfortida per la pregària i consolada per l’esperança de tornar a veure’l al cel, va començar a interessar-se novament pels afers del regne. Però l’esperava una altra prova: el seu cunyat va usurpar el govern de Turíngia, declarant-se autèntic hereu de Lluís i acusant Isabel de ser una dona devota incompetent per a governar. La jove viuda, junt amb els seus tres fills, va ser expulsada del castell de Wartburg i va cercar un lloc on refugiar-se. Només dos de les seves donzelles van restar al seu costat, la van acompanyar i van confiar els tres fills a la cura dels amics de Lluís. Peregrinant pels llogarrets, Isabel treballava on rebia acolliment, assistia els malalts, filava i cosia. Durant aquest calvari, suportat amb gran fe, amb paciència i entrega a Déu, alguns parents, que continuaven sent-li fidels i consideraven il·legítim el govern del seu cunyat, van rehabilitar el seu nom. Així Isabel, a principis de 1228, va poder rebre una renda apropiada per a retirar-se al castell de la família a Marburg, on vivia també el seu director espiritual Conrad. Va ser ell qui va referir al papa Gregori IX el fet següent: «El Divendres Sant de 1228, posant les mans sobre l’altar de la capella de la seva ciutat, Eisenach, on havia acollit els frares menors, en presència d’alguns frares i familiars, Isabel va renunciar a la seva voluntat i a totes les vanitats del món. Volia renunciar també a totes les possessions, però jo la vaig dissuadir per amor dels pobres. Poc després va construir un hospital, va recollir malalts i invàlids i va servir a la seva pròpia taula els més miserables i desemparats. En reprendre-la jo per aquestes coses, Isabel va respondre que dels pobres rebia una gràcia especial i humilitat» (Epistula magistri Conradi, 14-17).

Podem descobrir en aquesta afirmació una certa experiència mística semblant a la que va viure sant Francesc: en efecte, el Poverello d’Assís va declarar en el seu testament que, servint els leprosos, allò que abans li resultava amarg es va transformar en dolçor de l’ànima i del cos (Testamentum, 1-3). Isabel va passar els tres últims anys de la seva vida a l’hospital que ella mateixa havia fundat, servint els malalts, vetllant els moribunds. Sempre procurava fer els serveis més humils i els treballs repugnants. Es va convertir en el que podríem anomenar una dona consagrada enmig del món (soror in sæculo) i va formar, amb algunes de les seves amigues, vestides amb hàbits grisos, una comunitat religiosa. No és casualitat que sigui patrona del Tercer Orde Regular de Sant Francesc i de l’Orde Franciscà Secular.

El novembre de 1231 la van atacar unes fortes febres. Quan la notícia de la seva malaltia es va propagar, moltíssima gent va acudir a veure-la. Uns deu dies després va demanar que tanquessin les portes, per quedar-se sola amb Déu. La nit del 17 de novembre es va adormir dolçament en el Senyor. Els testimonis de la seva santedat van ser tants i tan grans que, només quatre anys més tard, el papa Gregori IX la va proclamar santa, i el mateix any va ser consagrada la bonica església construïda en honor seu a Marburg.

Estimats germans i germanes, en la figura de santa Isabel veiem que la fe i l’amistat amb Crist creen el sentit de la justícia, de la igualtat de tots, dels drets dels altres, i creen l’amor, la caritat. I d’aquesta caritat neix també l’esperança, la certesa que Crist ens estima i que l’amor de Crist ens espera i així ens fa capaços d’imitar Crist i de veure’l en els altres. Santa Isabel ens invita a redescobrir Crist, a estimar-lo, a tenir fe i d’aquesta manera trobar la justícia veritable i l’amor, així com l’alegria que un dia estarem immersos en l’amor diví, en el goig de l’eternitat amb Déu. Gràcies.


Descarrergar arxiu