SANTA BRÍGIDA


Benvolguts germans i germanes,

En la fervent vigília del gran jubileu de l’any 2000, el venerable servent de Déu Joan Pau II va proclamar copatrona de tot Europa santa Brígida de Suècia. Aquest matí vull presentar la seva figura, el seu missatge i les raons per les quals aquesta santa dona té molt per ensenyar —encara avui— a l’Església i al món.

Coneixem bé els esdeveniments de la vida de santa Brígida, perquè els seus pares espirituals van redactar la seva biografia per a promoure el seu procés de canonització immediatament després de la seva mort, esdevinguda el 1373. Brígida va néixer setanta anys abans, el 1303, a Finster (Suècia), una nació del nord d’Europa que des de feia tres segles havia acollit la fe cristiana amb el mateix entusiasme amb què la santa l’havia rebut dels seus pares, persones molt piadoses pertanyents a famílies nobles pròximes a la Casa regnant.

Podem distingir dos períodes en la vida d’aquesta santa. El primer es caracteritza per la seva condició de dona feliçment casada. El seu marit es deia Ulf i era governador d’una província important del regne de Suècia. El matrimoni va durar vint-i-vuit anys, fins que Ulf va morir. Van tenir vuit fills, la segona dels quals, Karin (Caterina), és venerada com a santa. Es tracta d’un signe eloqüent del compromís educatiu de Brígida respecte dels seus fills. D’altra banda, la seva saviesa pedagògica va ser apreciada fins a tal punt que el rei de Suècia, Magnus, la va cridar a la cort durant un temps per tal que instruís la seva jove esposa, Blanca de Namur, en la cultura sueca.

Brígida, guiada espiritualment per un docte religiós que la va iniciar en l’estudi de les Escriptures, va exercir una influència molt positiva sobre la seva família que, gràcies a la seva presència, es va convertir en una vertadera «Església domèstica». Junt amb el seu marit, va adoptar la regla dels Terciaris franciscans. Practicava amb generositat obres de caritat amb els indigents; fins i tot va fundar un hospital. Al costat de la seva esposa, Ulf va aprendre a millorar el caràcter i a progressar en la vida cristiana. A la tornada d’un llarg pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, realitzat el 1341 al costat d’altres membres de la família, els esposos van madurar el projecte de viure en continència; però poc temps després, en la pau d’un monestir on s’havia retirat, Ulf va concloure la seva vida terrenal.
Aquest primer període de la vida de Brígida ens ajuda a apreciar el que avui podríem definir com una autèntica «espiritualitat conjugal»: els esposos cristians poden recórrer plegats un camí de santedat, sostinguts per la gràcia del sagrament del matrimoni. No poques vegades, precisament com va succeir en la vida de santa Brígida i d’Ulf, és la dona qui amb la seva sensibilitat religiosa, amb la delicadesa i la dolçor, aconsegueix que el marit recorri un camí de fe. Penso amb reconeixement en tantes dones que, dia rere dia, també avui il·luminen la seva família amb el seu testimoni de vida cristiana. Que l’Esperit del Senyor susciti també avui la santedat dels esposos cristians, per a mostrar al món la bellesa del matrimoni viscut segons els valors de l’evangeli: l’amor, la tendresa, l’ajuda recíproca, la fecunditat en la generació i en l’educació dels fills, l’obertura i la solidaritat envers el món, la participació en la vida de l’Església.

Quan Brígida va quedar viuda va començar el segon període de la seva vida. Va renunciar a altres noces per a intensificar la unió amb el Senyor a través de la pregària, la penitència i les obres de caritat. També les viudes cristianes, per tant, poden trobar en aquesta santa un model a seguir. En efecte, Brígida, després de la mort del seu marit, després de distribuir els seus béns als pobres, encara que mai no va accedir a la consagració religiosa, es va establir al monestir cistercenc d’Alvastra. Allí van començar les revelacions divines que la van acompanyar durant tota la resta de la seva vida. Brígida les va dictar als seus secretaris-confessors, que les van traduir del suec al llatí i les van recollir en una edició de vuit llibres, titulats Revelationes ‘Revelacions’. A aquests llibres es va afegir un suplement que porta per títol precisament Revelationes extravagantes ‘Revelacions suplementàries’.

Les Revelacions de santa Brígida presenten un contingut i un estil molt diversos. A vegades la revelació es presenta en forma de diàlegs entre les Persones divines, la Mare de Déu, els sants i també els dimonis; diàlegs en els quals també Brígida intervé. Altres vegades, en canvi, es tracta del relat d’una visió particular; i en altres es narra el que la Mare de Déu li revela sobre la vida i els misteris del Fill. El valor de les Revelacions de santa Brígida, a vegades objecte d’algun dubte, el precisa el venerable Joan Pau II en la carta Spes ædificandi: «En reconèixer la santedat de Brígida, l’Església, sense pronunciar-se sobre cadascuna de les revelacions que va tenir, va acceptar l’autenticitat global de la seva experiència interior» (n. 5).

De fet, llegint aquestes Revelacions ens sentim interpel·lats sobre nombrosos temes importants. Per exemple, apareix ben sovint la descripció, amb detalls força realistes, de la passió de Crist, envers la qual Brígida va tenir sempre una devoció privilegiada, contemplant-hi l’amor infinit de Déu als homes. En llavis del Senyor que li parla, ella posa amb audàcia aquestes commovedores paraules: «Oh, amics meus, jo estimo amb tanta tendresa les meves ovelles que, si fos possible, voldria morir moltes altres vegades per cadascuna d’elles amb la mateixa mort que vaig patir per a la redempció de totes» (Revelationes, llibre I, c. 59). També la dolorosa maternitat de Maria, que la va convertir en Mitjancera i Mare de misericòrdia, és un tema que es repeteix en les Revelacions.

En rebre aquests carismes, Brígida era conscient de ser destinatària d’un do de gran predilecció de part del Senyor: «Filla meva» —llegim en el primer llibre de les Revelacions—, «t’he escollit a tu per a mi, estima’m amb tot el teu cor […], més que a tot el que hi ha en el món» (c. 1). D’altra banda, Brígida sabia bé i estava fermament convençuda que tot carisma està destinat a edificar l’Església. Precisament per aquest motiu, no poques de les seves revelacions anaven dirigides, en forma d’amonestacions fins i tot severes, als creients del seu temps, incloses les autoritats religioses i polítiques, perquè visquessin la seva vida cristiana amb coherència; però sempre ho feia amb una actitud de respecte i fidelitat plena al Magisteri de l’Església, en particular al successor de l’apòstol Pere.
El 1349 Brígida va deixar Suècia per sempre i va pelegrinar a Roma. No sols volia participar en el jubileu de 1350, sinó que desitjava també obtenir del Papa l’aprovació de la Regla d’un orde religiós que volia fundar, dedicat al Sant Salvador i composta de monjos i monges sota l’autoritat de l’abadessa. Aquest és un element que no ens ha de sorprendre: a l’edat mitjana hi havia fundacions monàstiques amb una branca masculina i una branca femenina, però amb la pràctica de la mateixa Regla monàstica, que preveia la direcció de l’abadessa. De fet, en la gran tradició cristiana es reconeix a la dona una dignitat pròpia, i —seguint l’exemple de Maria, reina dels Apòstols— un lloc propi en l’Església, que, sense coincidir amb el sacerdoci ordenat, és igualment important per al creixement espiritual de la comunitat. A més, la col·laboració de consagrats i consagrades, sempre en el respecte de la seva vocació específica, revesteix una gran importància en el món d’avui.

A Roma, en companyia de la seva filla Karin, Brígida es va dedicar a una vida d’apostolat i d’oració intensos. I des de Roma es va dirigir en pelegrinatge a diversos santuaris italians, en particular a Assís, pàtria de sant Francesc, pel qual Brígida va nodrir sempre gran devoció. Per últim, el 1371 es va complir el seu desig més gran: el viatge a Terra Santa, on va anar en companyia dels seus fills espirituals, un grup que Brígida anomenava «els amics de Déu».
Durant aquests anys, els Pontífexs eren a Avinyó, lluny de Roma: Brígida s’hi va adreçar demanant-los encaridament que tornessin a la seu de Pere, a la ciutat eterna.

Va morir el 1373, abans que el papa Gregori XI tornés definitivament a Roma. Va ser enterrada provisionalment a l’església romana de Sant Llorenç a Panisperna, però el 1374 els seus fills Birger i Karin la van portar novament a la seva pàtria, al monestir de Vadstena, seu de l’orde religiós fundat per santa Brígida, que va conèixer tot seguit una notable expansió. El 1391 el papa Bonifaci IX la va canonitzar solemnement.

La santedat de Brígida, caracteritzada per la multiplicitat dels dons i les experiències que he volgut recordar en aquest breu perfil biograficoespiritual, fa d’ella una figura eminent en la història d’Europa. Provinent d’Escandinàvia, santa Brígida testimonia que el cristianisme ha impregnat profundament la vida de tots els pobles d’aquest continent. En declarar-la copatrona d’Europa, el papa Joan Pau II va desitjar que santa Brígida —que va viure al segle XIV, quan la cristiandat occidental encara no estava ferida per la divisió— intercedeixi eficaçment davant Déu per a obtenir la gràcia tan esperada de la unitat plena de tots els cristians. Per aquesta mateixa intenció, tan important per a nosaltres, i per tal que Europa sàpiga alimentar-se sempre de les seves arrels cristianes, volem pregar, benvolguts germans i germanes, invocant la poderosa intercessió de santa Brígida de Suècia, deixebla fidel de Déu, copatrona d’Europa. Gràcies per la vostra atenció.


Descarrergar arxiu