MARGARIDA D’OINGT


Benvolguts germans i germanes,

Margarida d’Oingt, de la qual vull parlar-vos avui, ens introdueix en l’espiritualitat cartoixana, que s’inspira en la síntesi evangèlica que va viure i va proposar sant Bru. No coneixem la data del seu naixement, encara que alguns la situen al voltant de 1240. Margarida prové d’una família poderosa d’antiga noblesa del Lionès, els Oingt. Sabem que la seva mare també es deia Margarida i que tenia dos germans —Guiscard i Lluís— i tres germanes: Caterina, Isabel i Agnès. Aquesta última la seguirà al monestir, a la Cartoixa, on més tard la succeirà com a priora.

No tenim notícies sobre la seva infantesa, però pels seus escrits podem intuir que va transcórrer tranquil·la, en un ambient familiar afectuós. De fet, per a expressar l’amor il·limitat de Déu, ella valorava molt imatges vinculades a la seva família, en especial les referides a les figures del seu pare i de la seva mare. En una meditació prega així: «Dolç i bon Senyor, quan penso en les gràcies especials que m’heu fet per la vostra sol·licitud: en primer lloc, com m’heu custodiat des de la meva infància, i com m’heu preservat del perill d’aquest món i m’heu cridat a dedicar-me al vostre sant servei, i com m’heu proveït de tot el que necessitava per a menjar, beure, vestir i calçar-me, [i ho heu fet] de manera que no he hagut de pensar en totes aquestes coses, sinó només en la vostra gran misericòrdia» (Margarida d’Oingt, Scritti spirituali, Meditació V, 100, Cinisello Balsamo 1997, p. 74).

També per les seves meditacions intuïm que va entrar a la Cartoixa de Poleteins en resposta a la crida del Senyor, deixant-ho tot i acceptant la severa regla cartoixana, per a ser totalment del Senyor, per a estar sempre amb ell. Escriu: «Dolç Senyor, vaig deixar el meu pare, la meva mare i els meus germans i totes les coses d’aquest món pel vostre amor; però això és poquíssim, ja que les riqueses d’aquest món no són més que espines punxegudes; i qui més posseeix més desafortunat és. Per això em sembla que no he deixat més que misèria i pobresa; però vós sabeu, dolç Senyor, que si jo posseís mil mons i pogués disposar-ne al meu albir, ho abandonaria tot pel vostre amor; i fins i tot si em donéssiu tot el que posseeiïu al cel i a la terra, no em sentiria satisfeta fins que no us tingués a vós, perquè vós sou la vida de la meva ànima, i no tinc ni vull tenir pare ni mare fora de vós» (ib., Meditació II, 32, p. 59).

També de la seva vida a la Cartoixa tenim poques dades. Sabem que el 1288 es va convertir en la quarta priora, càrrec que va mantenir fins que va morir, l’11 de febrer de 1310. En tot cas, els seus escrits no manifesten viratges particulars en el seu itinerari espiritual. Ella concep tota la vida com un camí de purificació fins a la plena configuració amb Crist, el qual és el Llibre que cal escriure, que cal enregistrar diàriament en el propi cor i en la pròpia vida, de manera especial la seva passió salvadora. A l’obra Speculum, Margarida, referint-se a ella mateixa en tercera persona, subratlla que per gràcia del Senyor «havia gravat en el seu cor la santa vida que Déu Jesucrist va portar a la terra, els bons exemples i la bona doctrina. Havia posat tan plenament el dolç Jesucrist en el seu cor que li semblava fins i tot present, amb un llibre tancat a la seva mà, per a instruir-la» (ib., I, 2-3, p. 81). «En aquest llibre ella trobava escrita la vida que Jesucrist va portar a la terra, des del seu naixement fins a l’ascensió al cel» (ib., I, 12, p. 83).

Cada dia, des de bon matí, Margarida s’aplica a l’estudi d’aquest llibre. I, després d’haver-lo mirat bé, comença a llegir en el llibre de la seva consciència, que revela les falsedats i les mentides de la seva vida (cf. ib., I, 6-7, p. 82); escriu d’ella mateixa per a ajudar els altres i per a fixar més profundament en el seu cor la gràcia de la presència de Déu, és a dir, per a fer que cada dia la seva existència estigui marcada per la confrontació amb les paraules i les accions de Jesús, amb el Llibre de la seva vida. I això perquè la vida de Crist estigui impresa en l’ànima de manera estable i profunda, fins arribar a veure el Llibre a dins, o sigui, fins arribar a contemplar el misteri de Déu Trinitat (cf. ib., II, 14-22; III, 23-40, p. 84-90).

A través dels seus escrits, Margarida ens ofereix algunes dades de la seva espiritualitat, i això ens permet de conèixer alguns trets de la seva personalitat i dels seus dots de govern. És una dona molt culta; escriu habitualment en llatí, la llengua dels erudits, però escriu també en franc provençal, i també això és cosa estranya: els seus escrits són, així, els primers, dels quals es té memòria, redactats en aquesta llengua. Viu una existència rica en experiències místiques, descrites amb senzillesa, deixant intuir l’inefable misteri de Déu, subratllant els límits de la ment en voler retenir-lo i la inadequació del llenguatge humà per a expressar-lo. Té una personalitat lineal, senzilla, oberta, de dolça càrrega afectiva, de gran equilibri i discerniment agut, capaç d’entrar en les profunditats de l’esperit humà, de captar els seus límits, les seves ambiguitats, però també les seves aspiracions, l’impuls de l’ànima cap a Déu. Mostra una aptitud destacada per al govern, unint la seva profunda vida espiritual mística amb el servei a les germanes i a la comunitat. En aquest sentit és significatiu un passatge d’una carta al seu pare: «Dolç pare meu, us comunico que em trobo tan ocupada a causa de les necessitats de casa nostra que no m’és possible aplicar l’esperit en els bons pensaments; de fet tinc tantes coses a fer que no sé per on començar. No hem recollit el blat en el setè mes de l’any i la tempestat ha destruït les nostres vinyes. A més, la nostra església es troba en tan males condicions que ens veiem obligats a refer-la en part» (ib., Lettere, III, 14, p. 127).

Una monja cartoixana descriu així la figura de Margarida: «A través de la seva obra ens revela una personalitat fascinant, amb una intel·ligència viva, orientada a l’especulació i, al mateix temps, afavorida per gràcies místiques: en una paraula, una dona santa i sàvia que sap expressar amb un cert humor una afectivitat totalment espiritual» (Una monja cartoixana, Certosine, a Dizionario degli Istituti di Perfezione, Roma 1975, col. 777). En el dinamisme de la vida mística, Margarida valora l’experiència dels afectes naturals, purificats per la gràcia, com a mitjà privilegiat per a comprendre més profundament i secundar amb més promptitud i ardor l’acció divina. El motiu es troba en el fet que la persona humana ha estat creada a imatge de Déu i, per això, està cridada a construir amb Déu una història d’amor meravellosa, deixant-se comprometre totalment per la seva iniciativa.

El Déu Trinitat, el Déu amor que es revela en Crist la fascina, i Margarida viu una relació d’amor profund al Senyor i, per contrast, veu la ingratitud humana fins la vilesa, fins la paradoxa de la creu. Afirma que la creu de Crist és semblant al llit del part. Compara el dolor de Jesús a la creu amb el d’una mare. Escriu: «La mare que em va portar en el seu si va sofrir agudament en donar-me a llum, durant un dia o una nit, però vós, dolç i bon Senyor, per mi vau ser torturat no una nit o un dia només, sinó més de trenta anys […]; com en va ser, d’amarg, el sofriment per la meva causa durant tota la vostra vida! I quan va arribar el moment del part, el vostre sofriment va ser tan dolorós que la vostra santa suor es va convertir en gotes de sang que corrien per tot el vostre cos fins a terra» (Scritti spirituali, Meditació I, 33, p. 59).

Margarida, evocant els relats de la passió de Jesús, contempla aquests dolors amb compassió profunda: «Vós vau ser posat en el llit dur de la creu, de tal manera que no podíeu moure-us o girar-vos o agitar els vostres membres, com acostuma a fer un home que pateix un gran dolor, ja que us van estirar completament i us van enfonsar els claus […] i […] van esguerrar tots els vostres músculs i les vostres venes. […] Però tots aquests dolors […] encara no us bastaven, fins al punt que vau voler que us traspassessin el costat amb la llança d’una manera tan cruel que el vostre mans cos va quedar completament solcat i torturat; i la vostra preciosa sang brollava amb tanta violència que formava una llarga reguera, gairebé com si fos un gran rierol.» Referint-se a Maria afirma: «No cal sorprendre’s que l’espasa que us va esquinçar el cos hagi penetrat en el cor de la vostra gloriosa mare que tant estimava de sostenir-vos […], ja que el vostre amor va ser superior a tots els altres amors» (ib., Meditació II, 36-39.42, p. 60 s).

Benvolguts amics, Margarida d’Oingt ens invita a meditar diàriament la vida de dolor i d’amor de Jesús i la de la seva mare, Maria. Aquí hi ha la nostra esperança, el sentit de la nostra existència. De la contemplació de l’amor de Crist per nosaltres neixen la força i l’alegria de respondre amb el mateix amor, posant la nostra vida al servei de Déu i dels altres. Amb Margarida diguem també nosaltres: «Dolç Senyor, tot el que heu realitzat per amor meu i de tot el gènere humà m’impulsa a estimar-vos, però el record de la vostra santíssima passió dóna un vigor que no té igual a la meva potència d’afecte per a estimar-vos. Per això em sembla […] que he trobat el que tant he desitjat: no estimar res més que a vós o en vós o pel vostre amor» (ib., Meditació II, 46, p. 62).

A primera vista aquesta figura de la cartoixa medieval, així com tota la seva vida i el seu pensament, semblen molt llunyans a nosaltres, a la nostra vida, a la nostra manera de pensar i d’actuar. Però si mirem l’essencial d’aquesta vida, veiem que ens toca també a nosaltres i que hauria d’arribar a ser essencial també per a la nostra existència.

Hem escoltat que Margarida va considerar el Senyor com un llibre, va fixar la mirada en el Senyor, el va considerar com un mirall en el qual es veu també la pròpia consciència. I per aquest mirall va entrar la llum en la seva ànima: va deixar entrar la Paraula, la vida de Crist en el seu ser i així va quedar transformada; la seva consciència es va veure il·luminada, va trobar criteris, llum, i va quedar neta. Precisament això és el que necessitem també nosaltres: deixar entrar les paraules, la vida, la llum de Crist en la nostra consciència perquè es vegi il·luminada, i comprengui el que és vertader i bo i el que està malament; perquè la nostra consciència es vegi il·luminada i quedi neta. La brutícia no es troba només en alguns carrers del món. Hi ha brutícia també en les nostres consciències i en les nostres ànimes. Només la llum del Senyor, la seva força i el seu amor ens neteja, ens purifica i ens dóna el camí recte. Per tant, imitem santa Margarida mirant Jesús. Llegim en el llibre de la seva vida, deixem-nos il·luminar i netejar, per a aprendre la vida veritable. Gràcies.


Descarrergar arxiu