VIATGE APOSTÒLIC A SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA I BARCELONA


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull recordar amb vosaltres el viatge apostòlic a Santiago de Compostel·la i a Barcelona que vaig tenir el goig de fer el dissabte i diumenge passats. Vaig ser allí per a confirmar en la fe els meus germans (cf. Lc 22,32); ho vaig fer com a testimoni de Crist ressuscitat, com a sembrador de l’esperança que no defrauda i no enganya, perquè té el seu origen en l’amor infinit de Déu a tots els homes.
La primera etapa va ser Santiago. Des de la cerimònia de benvinguda vaig poder experimentar l’afecte que les gents d’Espanya senten pel Successor de Pere. Vaig ser acollit veritablement amb gran entusiasme i fervor. En aquest Any Sant Compostel·là vaig voler fer-me pelegrí al costat dels qui, en gran nombre, han acudit a aquest cèlebre santuari. Vaig poder visitar la Casa de l’apòstol sant Jaume el Gran, el qual continua repetint, a qui arriba allí necessitat de gràcia, que, en Crist, Déu va venir al món per reconciliar-lo amb ell, sense imputar als homes les seves culpes.

En la imponent catedral de Compostel·la, en donar amb emoció l’abraçada tradicional al Sant, pensava que aquest gest d’acollida i d’amistat és també una manera d’expressar l’adhesió a la seva Paraula i la participació en la seva missió. Un signe fort de la voluntat de conformar-se al missatge apostòlic, el qual, per una part, ens compromet a ser fidels custodis de la bona nova que els Apòstols van transmetre, sense cedir a la temptació d’alterar-la, disminuir-la o sotmetre-la a altres interessos, i, per una altra, ens transforma a cadascun de nosaltres en anunciadors incansables de la fe en Crist, amb la paraula i el testimoniatge de la vida en tots els camps de la societat.

En veure el nombre de pelegrins presents en la solemne santa missa que vaig tenir la gran alegria de presidir a Santiago, meditava sobre el fet que allò que impulsa tanta gent a deixar les ocupacions quotidianes i emprendre el camí penitencial cap a Compostel·la, un camí a vegades llarg i fatigós, és el desig d’aconseguir la llum de Crist, al qual anhelen en el fons del seu cor, encara que sovint no ho saben expressar bé amb paraules. En els moments de desconcert, de recerca, de dificultat, així com en l’aspiració a enfortir la fe i a viure de manera més coherent, els qui pelegrinen a Compostel·la emprenen un itinerari profund de conversió a Crist, que va assumir en ell mateix la debilitat, el pecat de la humanitat, les misèries del món, portant-les on el mal ja no té poder, on la llum del bé ho il·lumina tot. Es tracta d’un poble de caminants silenciosos, provinents d’arreu del món, que redescobreixen l’antiga tradició medieval i cristiana del pelegrinatge, travessant pobles i ciutats impregnades de catolicisme.

En aquesta solemne eucaristia, viscuda pels nombrosíssims fidels presents amb intensa participació i devoció, vaig demanar amb fervor que els qui pelegrinen a Santiago rebin el do de convertir-se en veritables testimonis de Crist, el qual han redescobert a les cruïlles dels suggestius camins cap a Compostel·la. Vaig pregar també perquè els pelegrins, seguint les petjades de nombrosos sants que al llarg dels segles han recorregut el Camí de Sant Jaume, continuïn mantenint viu el genuí significat religiós, espiritual i penitencial, sense cedir a la banalitat, a la distracció, a les modes. Aquest camí, entramat de senderes que solquen vastes terres formant una xarxa a través de la península Ibèrica i Europa, ha estat i continua sent un lloc de trobada d’homes i dones de les proveniències més diverses, units per la recerca de la fe i de la veritat sobre ells mateixos, i suscita experiències profundes de compartició, de fraternitat i de solidaritat.
Precisament la fe en Crist és el que dóna sentit a Compostel·la, un lloc espiritualment extraordinari, que continua sent punt de referència per a l’Europa d’avui en les seves noves configuracions i perspectives. Conservar i reforçar l’obertura al transcendent, així com un diàleg fecund entre fe i raó, entre política i religió, entre economia i ètica, permetrà construir una Europa que, fidel a les seves arrels cristianes imprescindibles, respongui plenament a la seva vocació i missió en el món. Per això, segur de les immenses possibilitats del continent europeu i confiant en el seu futur d’esperança, vaig convidar Europa a obrir-se cada cop més a Déu, afavorint així les perspectives d’un autèntic encontre, respectuós i solidari, amb les poblacions i les civilitzacions dels altres continents.

Després, el diumenge, vaig tenir l’alegria veritablement gran de presidir, a Barcelona, la dedicació de l’església de la Sagrada Família, que vaig declarar basílica menor. En contemplar la grandiositat i la bellesa d’aquest edifici, que invita a elevar la mirada i l’ànima cap amunt, cap a Déu, recordava les grans construccions religioses, com les catedrals de l’edat mitjana, que han marcat profundament la història i la fisonomia de les principals ciutats d’Europa. Aquesta obra esplèndida —riquíssima en simbologia religiosa, preciosa en la trama de les formes, fascinant en el joc de les llums i dels colors—, gairebé una immensa escultura de pedra, fruit de la fe profunda, de la sensibilitat espiritual i del talent artístic d’Antoni Gaudí, remet al santuari veritable, el lloc del culte real, el cel, on Crist va entrar per presentar-se davant Déu en favor nostre (cf. He 9,24). El genial arquitecte, en aquest magnífic temple, ha sabut representar de manera admirable el misteri de l’Església, a la qual els fidels són incorporats amb el baptisme com pedres vives per a la construcció d’un edifici espiritual (cf. 1Pe 2,5).

Gaudí va concebre i va projectar l’església de la Sagrada Família com una gran catequesi sobre Jesucrist, com un cant de lloança al Creador. En aquest edifici tan imponent va posar la seva genialitat al servei de la bellesa. De fet, l’extraordinària capacitat expressiva i simbòlica de les formes i dels motius artístics, així com les innovadores tècniques arquitectòniques i escultòriques, evoquen la Font suprema de tota bellesa. El famós arquitecte va considerar aquest treball com una missió en la qual estava implicada tota la seva persona. Des del moment que va acceptar l’encàrrec de la construcció d’aquesta església, la seva vida va quedar marcada per un canvi profund. Va emprendre així una intensa pràctica de pregària, de dejuni i de pobresa, en sentir la necessitat de preparar-se espiritualment per a aconseguir expressar en la realitat material el misteri insondable de Déu. Es pot dir que, mentre Gaudí treballava en la construcció del temple, Déu construïa en ell l’edifici espiritual (cf. Ef 2,22), enfortint-lo en la fe i acostant-lo cada cop més a la intimitat amb Crist. Inspirant-se contínuament en la naturalesa, obra del Creador, i dedicant-se amb passió a conèixer la Sagrada Escriptura i la litúrgia, va saber realitzar en el cor de la ciutat un edifici digne de Déu i, per això mateix, digne de l’home.

A Barcelona vaig visitar també l’Obra del Nen Déu, una iniciativa ultracentenària, molt vinculada a aquesta arxidiòcesi, on cuiden, amb professionalitat i amor, nens i joves discapacitats. Les seves vides són precioses als ulls de Déu i ens inviten constantment a sortir del nostre egoisme. En aquesta casa vaig ser partícip de l’alegria i de la caritat profunda i incondicional de les Germanes Franciscanes dels Sagrats Cors, del generós treball de metges, educadors i molts altres professionals i voluntaris, que col·laboren amb dedicació encomiable en aquesta institució. També vaig beneir la primera pedra d’una nova residència que formarà part d’aquesta Obra, on tot parla de caritat, de respecte de la persona i de la seva dignitat, d’alegria profunda, perquè l’ésser humà val pel que és, i no sols pel que fa.

Mentre era a Barcelona vaig pregar intensament per les famílies, cèl·lules vitals i esperança de la societat i de l’Església. Vaig recordar també els qui sofreixen, especialment en aquests moments de serioses dificultats econòmiques. Vaig tenir presents, al mateix temps, els joves —que em van acompanyar en tota la visita a Santiago i a Barcelona amb el seu entusiasme i la seva alegria—, perquè descobreixin la bellesa, el valor i el compromís del matrimoni, en el qual un home i una dona formen una família que amb generositat acull la vida i l’acompanya des de la seva concepció fins a la seva fi natural. Tot el que es fa per a sostenir el matrimoni i la família, per ajudar les persones més necessitades, tot el que augmenta la grandesa de l’home i la seva dignitat inviolable, contribueix al perfeccionament de la societat. Cap esforç no és en va en aquest sentit.
Benvolguts amics, dono gràcies a Déu pels intensos dies que vaig viure a Santiago de Compostel·la i a Barcelona. Renovo el meu agraïment al rei i a la reina d’Espanya, als prínceps d’Astúries i a totes les autoritats. Dirigeixo un cop més la meva salutació agraïda i afectuosa als estimats germans arquebisbes d’aquestes dues Esglésies particulars i als seus col·laboradors, així com a tots els qui s’han prodigat generosament a fi que la meva visita a aquestes dues ciutats meravelloses fos fructuosa. Van ser dies inoblidables, que quedaran gravats en el meu cor! En particular, les dues celebracions eucarístiques, curosament preparades i intensament viscudes per tots els fidels, també a través dels cants, trets tant de la gran tradició musical de l’Església com de la genialitat d’autors moderns, van ser moments de vertadera alegria interior. Que Déu recompensi a tots, com només ell ho sap fer; que la santíssima Mare de Déu i l’apòstol Santiago continuïn acompanyant el seu camí amb la seva protecció. L’any que ve, si Déu vol, aniré novament a Espanya, a Madrid, per a la Jornada mundial de la joventut. Encomano des d’ara a la vostra pregària aquesta iniciativa favorable, a fi que sigui ocasió de creixement en la fe per a molts joves.


Descarrergar arxiu