SANTA CATERINA DE SIENA


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull parlar-vos d’una dona que va tenir un paper eminent en la història de l’Església. Es tracta de santa Caterina de Siena. El segle en què va viure —segle XIV— va ser una època tempestuosa per a la vida de l’Església i de tot el teixit social a Itàlia i a Europa. Això no obstant, fins i tot en els moments de més dificultat, el Senyor no para de beneir al seu poble, suscitant sants i santes que sacsegin les ments i els cors provocant conversió i renovació. Caterina és una d’aquestes persones i també avui ens parla i ens impulsa a caminar amb valentia cap a la santedat perquè siguem deixebles del Senyor d’una manera cada cop més plena.

Va néixer a Siena, el 1347, en el si d’una família molt nombrosa, i va morir a Roma, el 1380. A l’edat de 16 anys, impulsada per una visió de sant Domènec, va entrar en el Tercer Orde Dominicà, a la branca femenina anomenada de les Mantellate. Restant amb la seva família, va confirmar el vot de virginitat que havia fet privadament quan encara era una adolescent, es va dedicar a la pregària, a la penitència i a les obres de caritat, sobretot en benefici dels malalts.

Quan es va difondre la fama de la seva santedat, va ser protagonista d’una intensa activitat de consell espiritual respecte a tot tipus de persones: nobles i homes polítics, artistes i gent del poble, persones consagrades, eclesiàstics, inclòs el papa Gregori XI, que en aquell període residia a Avinyó i a qui Caterina va exhortar enèrgicament i eficaçment a tornar a Roma. Va viatjar molt per a sol·licitar la reforma interior de l’Església i per a afavorir la pau entre els Estats: també per aquest motiu el venerable Joan Pau II va voler declarar-la copatrona d’Europa: que el vell continent no oblidi mai les arrels cristianes que hi ha a la base del seu camí i continuï prenent de l’evangeli els valors fonamentals que asseguren la justícia i la concòrdia.

Caterina va patir molt, com tants sants. Algú fins i tot va pensar que calia desconfiar d’ella, fins al punt que, el 1374, sis anys abans de la seva mort, el capítol general dels Dominics la va convocar a Florència per a interrogar-la. Van posar al seu costat un frare erudit i humil, Raimon de Càpua, futur mestre general de l’Orde, el qual es va convertir en el seu confessor i també en el seu «fill espiritual», i va escriure una primera biografia completa de la santa. Va ser canonitzada el 1461.

La doctrina de Caterina, que va aprendre a llegir amb dificultat i va aprendre a escriure quan ja era adulta, està continguda en El diàleg de la divina Providència o Llibre de la divina doctrina, una obra mestra de la literatura espiritual, en el seu Epistolari i en la col·lecció de les Oracions. El seu ensenyament està dotat de tanta riquesa que el servent de Déu Pau VI, el 1970, la va declarar doctora de l’Església, títol que s’afegia al de copatrona de la ciutat de Roma, per voluntat del beat Pius IX, i de patrona d’Itàlia, segons la decisió del venerable Pius XII.

En una visió que mai no es va esborrar del cor i de la ment de Caterina, la Mare de Déu la va presentar a Jesús, que li va donar un anell esplèndid dient-li: «Jo, el teu Creador i Salvador, em caso amb tu en la fe, que conservaràs sempre pura fins que celebris amb mi al cel les teves noces eternes» (Raimon de Càpua, Santa Caterina de Siena, Legenda maior, n. 115, Siena 1998). Aquest anell només era visible per a ella. En aquest episodi extraordinari reconeixem el centre vital de la religiositat de Caterina i de tota autèntica espiritualitat: el cristocentrisme. Crist és per a ella com l’espòs, amb qui viu una relació d’intimitat, de comunió i de fidelitat. Ell és el ben estimat sobre tot bé.

Il·lustra aquesta unió profunda amb el Senyor un altre episodi de la vida d’aquesta mística insigne: l’intercanvi del cor. Segons Raimon de Càpua, que transmet les confidències que va rebre de Caterina, el Senyor Jesús se li va aparèixer amb un cor humà vermell esplendorós a la mà, li va obrir el pit, l’hi va introduir i va dir: «Estimada filla meva, així com l’altre dia vaig agafar el teu cor, que tu m’oferies, ara et dono el meu, i d’ara en endavant estarà en el lloc que ocupava el teu» (ib.). Caterina va viure veritablement les paraules de sant Pau, «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20).

Com la santa de Siena, tot creient sent la necessitat d’uniformar-se als sentiments del cor de Crist per a estimar Déu i el proïsme com Crist mateix estima. I tots nosaltres podem deixar-nos transformar el cor i aprendre a estimar com Crist, amb una familiaritat amb ell alimentada amb la pregària, amb la meditació sobre la paraula de Déu i amb els sagraments, sobretot rebent sovint i amb devoció la sagrada comunió. També Caterina pertany a la legió de sants eucarístics amb els quals vaig voler concloure la meva exhortació apostòlica Sacramentum caritatis (cf. n. 94). Estimats germans i germanes, l’eucaristia és un do d’amor extraordinari que Déu ens renova contínuament per a alimentar el nostre camí de fe, enfortir la nostra esperança, inflamar la nostra caritat, per a fer-nos cada cop més semblants a ell.

Entorn d’una personalitat tan forta i autèntica es va anar constituint una família espiritual vertadera. Es tractava de persones fascinades per l’autoritat moral d’aquesta jove d’elevadíssim nivell de vida, i a vegades impressionades també pels fenòmens místics als quals assistien, com els èxtasis freqüents. Molts es van posar al seu servei i sobretot van considerar un privilegi ser dirigits espiritualment per Caterina. L’anomenaven mamà perquè com a fills espirituals obtenien d’ella l’aliment de l’esperit.

També avui l’Església rep un gran benefici de l’exercici de la maternitat espiritual de nombroses dones, consagrades i laiques, que alimenten en les ànimes el pensament de Déu, enforteixen la fe de la gent i orienten la vida cristiana cap a cims cada cop més elevats. «Fill us declaro i us anomeno» —escriu Caterina adreçant-se a un dels seus fills espirituals, el cartoixà Giovanni Sabbatini— «pel fet que jo us dono a llum mitjançant contínues pregàries i desitjos en presència de Déu, com una mare dóna a llum el seu fill» (Epistolari, carta n. 141: Al senyor Giovanni de’ Sabbatini). Al frare dominic Bartomeu de Dominici acostumana a adreçar-se-li amb aquestes paraules: «Estimadíssim i volgudíssim germà i fill en Crist, dolç Jesús.»

Un altre tret de l’espiritualitat de Caterina està vinculat al do de llàgrimes. Aquestes expressen una sensibilitat exquisida i profunda, capacitat de commoció i de tendresa. No pocs sants han tingut el do de llàgrimes, renovant l’emoció de Jesús mateix, que no va retenir ni va amagar el seu plor davant el sepulcre de l’amic Llàtzer i davant el dolor de Maria i de Marta, i a la vista de Jerusalem, en els seus últims dies terrenals. Segons Caterina, les llàgrimes dels sants es barregen amb la sang de Crist, de la qual ella va parlar amb tons vibrants i imatges simbòliques molt eficaços: «Feu memòria de Crist crucificat, Déu i home […]. Poseu-vos com a objectiu Crist crucificat, amagant-vos dins les nafres de Crist crucificat; submergiu-vos en la sang de Crist crucificat» (Epistolari, carta n. 16: A un el nom del qual calla).

Aquí podem comprendre per què Caterina, fins i tot conscient de les faltes humanes dels sacerdots, sempre els va tenir una grandíssima reverència, perquè dispensen, mitjançant els sagraments i la Paraula, la força salvadora de la sang de Crist. La santa de Siena sempre va invitar els ministres sagrats, fins i tot el Papa, a qui anomenava «dolç Crist a la terra», a ser fidels a les seves responsabilitats, impulsada sempre i només pel seu amor profund i constant a l’Església. Abans de morir va dir: «En separar-me del meu cos jo, en veritat, he consumit i donat la vida a l’Església i per l’Església santa, la qual cosa és una gràcia singularíssima» (Raimon de Càpua, Santa Caterina de Siena, Legenda maior, n. 363).

De santa Caterina, per tant, aprenem la ciència més sublim: conèixer i estimar Jesucrist i la seva Església. En El diàleg de la divina Providència, ella, amb una imatge singular, descriu Crist com un pont estès entre el cel i la terra que està format per tres esglaons constituïts pels peus, el costat i la boca de Jesús. Elevant-se a través d’aquests esglaons, l’ànima passa per les tres etapes de tot camí de santificació: l’allunyament del pecat, la pràctica de la virtut i de l’amor, i la unió dolça i afectuosa amb Déu.

Estimats germans i germanes, aprenguem de santa Caterina a estimar amb valentia Crist i l’Església, de manera intensa i sincera. Per això, fem nostres les paraules de santa Caterina que llegim en El diàleg de la divina Providència, com a conclusió del capítol que parla de Crist-pont: «Per misericòrdia ens heu rentat en la sang, per misericòrdia vau voler conversar amb les criatures. Oh boig d’amor! No us va bastar encarnar-vos, sinó que vau voler també morir! […] Oh misericòrdia! El cor se m’ofega en pensar en vós, perquè onsevulga que dirigeixi el meu pensament, no trobo sinó misericòrdia» (cap. 30, p. 79-80). Gràcies.


Descarrergar arxiu