JULIANA DE NORWICH


Benvolguts germans i germanes,

Encara recordo amb gran alegria el viatge apostòlic que vaig fer al Regne Unit el passat mes de setembre. Anglaterra és una terra que ha vist néixer nombroses figures il·lustres, que amb el seu testimoni i els seus ensenyaments embelleixen la història de l’Església. Una d’aquestes, venerada tant per l’Església catòlica com per la Comunió anglicana, és la mística Juliana de Norwich, de la qual vull parlar-vos aquest matí.

Les notícies que tenim sobre la seva vida —no gaires— estan agafades principalment del llibre en el qual aquesta dona amable i piadosa va recollir el contingut de les seves visions, titulat Revelacions de l’Amor diví. Se sap que va viure de 1342 a 1430 aproximadament, anys tempestuosos tant per a l’Església, corferida pel cisma que va seguir a la tornada del papa d’Avinyó a Roma, com per la vida de la gent que patia les conseqüències d’una llarga guerra entre el regne d’Anglaterra i el de França. Però Déu, fins i tot en els temps de tribulacions, no para de suscitar figures com Juliana de Norwich, per a cridar els homes a la pau, a l’amor i a l’alegria.

Com ella mateixa ens explica, el maig de 1373, probablement el 13 d’aquest mes, d’improvís es va veure afectada per una malaltia gravíssima que en tres dies semblava que la portaria a la mort. Després que el sacerdot que va acudir al seu capçal li mostrés el crucifix, Juliana no sols va recuperar ràpidament la salut, sinó que va rebre les setze revelacions que successivament va posar per escrit i va comentar en el seu llibre, lesRevelacions de l’Amor diví. I va ser precisament el Senyor qui, quinze anys després d’aquests esdeveniments extraordinaris, li va revelar el sentit d’aquestes visions. «Voldries saber què va voler dir el teu Senyor i conèixer el sentit d’aquesta revelació? Sàpigues-ho bé: amor és el que ell volia. Qui t’ho revela? L’amor. Per què t’ho revela? Per amor. […] Així aprendràs que nostre Senyor significa amor» (Juliana de Norwich, Il libro delle rivelazioni, cap. 86, Milà 1997, p. 320).

Inspirada per l’amor diví, Juliana va fer una opció radical. Com una antiga anacoreta, va escollir viure en una cel·la situada a les proximitats de l’església dedicada a sant Julià, dins la ciutat de Norwich, en els seus temps un important centre urbà, a prop de Londres. Potser va adoptar el nom de Juliana precisament pel nom del sant a qui estava dedicada l’església a prop de la qual va viure durant molts anys, fins a la seva mort. Podria sorprendre’ns i fins i tot deixar-nos perplexos aquesta decisió de viure «reclosa», com es deia en els seus temps. Però no era l’única que va fer aquesta opció: en aquells segles un nombre considerable de dones va escollir aquest tipus de vida, adoptant regles elaborades expressament per a elles, com la composta per sant Elred de Rieval. Les anacoretes o «recluses», dins la seva cel·la, es dedicaven a la pregària, a la meditació i a l’estudi. D’aquesta manera, maduraven una sensibilitat humana i religiosa finíssima, per la qual cosa la gent les venerava. Homes i dones de totes les edats i de tota condició, quan necessitaven consells i consol, les cercaven devotament. Per tant, no es tractava d’una elecció individualista; precisament amb aquesta proximitat al Senyor madurava en ella també la capacitat de ser consellera per a molts, d’ajudar els qui vivien entre dificultats en aquesta vida.

Sabem que també Juliana rebia visites freqüents, com ho confirma l’autobiografia d’una altra cristiana fervorosa del seu temps, Margery Kempe, que va acudir a Norwich el 1413 per a rebre suggeriments sobre la seva vida espiritual. Per aquest motiu, quan Juliana vivia, l’anomenaven Mare Juliana, com està escrit en el monument fúnebre que conté les seves restes mortals. S’havia convertit en una mare per a molts.

Les dones i els homes que es retiren per a viure en companyia de Déu, precisament gràcies a aquesta opció seva, adquireixen un gran sentit de compassió per les penes i les debilitats dels altres. Amigues i amics de Déu, disposen d’una saviesa que el món del qual s’allunyen no té, i, amb amabilitat, la comparteixen amb els qui truquen a la seva porta. Penso, per tant, amb admiració i reconeixement, en els monestirs de clausura femenins i masculins que, avui més que mai, són oasi de pau i d’esperança, tresor preciós per a tota l’Església, especialment a l’hora de recordar la primacia de Déu i la importància d’una pregària constant i intensa per al camí de fe.

Precisament en la soledat habitada per Déu, Juliana de Norwich va compondre les Revelacions de l’Amor diví, de les quals ens n’han arribat dues versions, una de més breu, probablement la més antiga, i una altra de més llarga. Aquest llibre conté un missatge d’optimisme que té l’origen en la certesa que Déu ens estima i que la seva Providència ens protegeix. En ell llegim aquestes magnífiques paraules: «Vaig veure amb seguretat absoluta […] que Déu fins i tot abans de crear-nos ens ha estimat amb un amor que mai no ha disminuït i que mai no s’esvairà. I amb aquest amor ell ha fet totes les seves obres, i amb aquest amor ell ha fet que totes les coses resultin útils per a nosaltres, i amb aquest amor la nostra vida dura per sempre. […] En aquest amor tenim el nostre principi, i tot això ho veurem en Déu sense fi» (Il libro delle rivelazioni, cap. 86, p. 320).

El tema de l’amor diví es repeteix sovint en les visions de Juliana de Norwich, que, amb una certa audàcia, no dubta a comparar-lo també amb l’amor matern. Aquest és un dels missatges més característics de la seva teologia mística. La tendresa, la sol·licitud i la dolçor de la bondat de Déu amb nosaltres són tan grans que, a nosaltres, peregrins en aquesta terra, ens evoquen l’amor d’una mare pels seus fills. En realitat, també els profetes bíblics van utilitzar a vegades aquest llenguatge que recorda la tendresa, la intensitat i la totalitat de l’amor de Déu, que es manifesta en la creació i en tota la història de la Salvació, i que té el seu cimal en l’encarnació del Fill. Però Déu supera sempre tot amor humà, com diu el profeta Isaïes: «¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria» (Is 49,15).
Juliana de Norwich va comprendre el missatge central per a la vida espiritual: Déu és amor, i només quan ens obrim, completament i amb confiança total, a aquest amor i deixem que sigui l’única guia de la nostra vida, tot queda transfigurat, trobem la vertadera pau i la vertadera alegria i som capaços de difondre-les al nostre voltant.

Vull subratllar un altre punt. El Catecisme de l’Església catòlica refereix les paraules de Juliana de Norwich quan exposa el punt de vista de la fe catòlica sobre un tema que no deixa de constituir una provocació per a tots els creients (cf. n. 304-314). Si Déu és summament bo i savi, per què hi ha el mal i el sofriment dels innocents? També els sants, precisament els sants, s’han plantejat aquesta pregunta. Il·luminats per la fe, ens donen una resposta que obre el nostre cor a la confiança i a l’esperança: en els misteriosos designis de la Providència, fins i tot del mal, Déu sap treure un bé més gran, com ho va escriure Juliana de Norwich: «Vaig aprendre de la gràcia de Déu que havia de romandre fermament en la fe i, per tant, havia de creure perfectament i amb seguretat que tot redundaria en bé» (Il libro delle rivelazioni, cap. 32, p. 173).

Sí, estimats germans i germanes, les promeses de Déu sempre són més grans que les nostres expectatives. Si lliurem a Déu, al seu immens amor, els desitjos més purs i més profunds del nostre cor, mai no quedarem defraudats. «I tot serà bé», «tot serà per a bé»: aquest és el missatge final que Juliana de Norwich ens transmet i que també jo us proposo avui. Gràcies.


Descarrergar arxiu