AUDIÈNCIA GENERAL


Benvolguts germans i germanes,

Amb aquesta última audiència abans de les festivitats nadalenques, ens acostem, plens d’emoció i d’estupor, al «lloc» on per a nosaltres i per a la nostra Salvació va començar tot, on tot va trobar compliment, on es van trobar i es van creuar les expectatives del món i del cor humà amb la presència de Déu. Ja podem assaborir des d’ara l’alegria per aquesta petita llum que s’albira, que des de la cova de Betlem comença a irradiar-se pel món. En el camí de l’Advent, que la litúrgia ens ha invitat a viure, hem estat acompanyats per a acollir amb disponibilitat i reconeixement el gran esdeveniment de la vinguda del Salvador i per a contemplar plens d’admiració la seva entrada en el món.

L’espera joiosa, característica dels dies que precedeixen el sant Nadal, certament és l’actitud fonamental del cristià que desitja viure amb fruit la trobada renovada amb aquell que ve a establir-se entre nosaltres: Jesucrist, el Fill de Déu fet home. Trobem aquesta disposició del cor, i la fem nostra, en aquells que van ser els primers a acollir la vinguda del Messies: Zacaries i Isabel, els pastors, el poble senzill, i especialment Maria i Josep, que van experimentar en primera persona la commoció, però sobretot l’alegria pel misteri d’aquest naixement. Tot l’Antic Testament constitueix una única gran promesa, que havia de complir-se amb la vinguda d’un salvador poderós. Ens en dóna testimoniatge en particular el llibre del profeta Isaïes, el qual ens parla del patiment de la història i de tota la creació per una redempció destinada a donar noves energies i nova orientació al món sencer. Així, al costat de l’espera dels personatges de les Sagrades Escriptures, troba espai i significat, al llarg dels segles, també la nostra espera, la que en aquests dies estem experimentant i la que ens manté desperts durant tot el camí de la nostra vida. En efecte, tota l’existència humana està animada per aquest sentiment profund, pel desig que el més vertader, el més bell i el més gran que hem albirat i intuït amb la ment i amb el cor, ens surti a l’encontre i davant dels nostres ulls es faci concret i ens torni a aixecar.

«El Senyor vindrà molt aviat, es dirà Emmanuel, perquè Déu és amb nosaltres» (Antífona d’entrada, santa missa del 21 de desembre). En aquests dies repetim ben sovint aquestes paraules. En el temps de la litúrgia, que actualitza el Misteri, ja és a les portes aquell que ve a salvar-nos del pecat i de la mort; aquell que, després de la desobediència d’Adam i Eva, ens abraça novament i ens obre de bat a bat l’accés a la vida veritable. Ho explica sant Ireneu, en el seu tractat Contra les heretgies, quan afirma: «El Fill mateix de Déu va entrar “en una carn semblant a la del pecador” (cf. Rm 8,3) per a condemnar el pecat, i, un cop condemnat, excloure’l completament del gènere humà. Va cridar l’home a ser semblant a ell, el va fer imitador de Déu, el va posar en el camí que va indicar el Pare a fi que pogués veure Déu, i li va donar com a do el Pare mateix» (III, 20,2-3).

Se’ns presenten algunes de les idees preferides de sant Ireneu: Déu amb el Nen Jesús ens crida a ser semblants a ell. Veiem com és Déu. I així ens recorda que hauríem de ser semblants a Déu. I hem d’imitar-lo. Déu s’ha donat, Déu s’ha donat en les nostres mans. Hem d’imitar Déu. I, per últim, la idea que així podem veure Déu. Una idea central de sant Ireneu: l’home no veu Déu, no pot veure’l, i així està en la foscor sobre la veritat, sobre ell mateix. Però l’home, que no pot veure Déu, pot veure Jesús. I així veu Déu, així comença a veure la veritat, així comença a viure.

El Salvador, per tant, ve per a reduir a la impotència l’obra del mal i tot el que encara pot mantenir-nos allunyats de Déu, per a tornar-nos a l’esplendor antiga i a la paternitat primitiva. Amb la seva vinguda entre nosaltres Déu ens indica i ens assigna també una tasca: precisament la de ser semblants a ell i tendir a la vida veritable, la d’arribar a la visió de Déu, al rostre de Crist. Afirma també sant Ireneu: «El Verb de Déu es va establir entre els homes i es va fer Fill de l’home, per acostumar l’home a percebre Déu i per acostumar Déu a establir-se en l’home segons la voluntat del Pare. Per això, Déu ens va donar com a “signe” de la nostra Salvació aquell que, nascut de la Mare de Déu, és l’Emmanuel» (ib.). També aquí tenim una idea central molt bella de sant Ireneu: hem d’acostumar-nos a percebre Déu. Déu normalment és lluny de la nostra vida, de les nostres idees, del nostre actuar. S’ha acostat a nosaltres i hem d’acostumar-nos a estar amb Déu. Sant Ireneu amb audàcia gosa dir que també Déu ha d’acostumar-se a estar amb nosaltres i en nosaltres. I que potser Déu hauria d’acompanyar-nos per Nadal; hem d’acostumar-nos a Déu, com Déu s’ha d’acostumar a nosaltres, a la nostra pobresa i fragilitat. Per això, la vinguda del Senyor no pot tenir un altre objectiu que ensenyar-nos a veure i a estimar els esdeveniments, el món i tot el que ens envolta, amb els ulls mateixos de Déu. El Verb fet nen ens ajuda a comprendre la manera d’actuar de Déu, perquè siguem capaços de deixar-nos transformar cada cop més per la seva bondat i per la seva infinita misericòrdia.

A la nit del món, deixem-nos sorprendre i il·luminar novament per aquest acte de Déu, totalment inesperat: Déu es fa Nen. Deixem-nos sorprendre, il·luminar per l’Estrella que ha inundat d’alegria l’univers. Que el Nen Jesús, en arribar fins nosaltres, no ens trobi desprevinguts, atrafegats només per a embellir la realitat exterior. Que l’atenció que posem perquè els nostres carrers i les nostres cases siguin més resplendents ens impulsi encara més a preparar la nostra ànima per a trobar-nos amb aquell que vindrà a visitar-nos, que és la bellesa vertadera i la llum veritable. Purifiquem, doncs, la nostra consciència i la nostra vida del que és contrari a aquesta vinguda: pensaments, paraules, actituds i accions, esperonant-nos a fer el bé i a contribuir per a realitzar en el nostre món la pau i la justícia per a cada home, i a caminar així cap a la trobada amb el Senyor.

El pessebre és un signe característic del temps nadalenc. També a la plaça de Sant Pere, com és tradició, ja gairebé està preparat i idealment guaita cap a Roma i cap a tot el món, representant la bellesa del misteri del Déu que s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres (cf. Jn 1,14). El pessebre és expressió de la nostra espera, que Déu s’acosta a nosaltres, que Crist s’acosta a nosaltres, però també és expressió de l’acció de gràcies a aquell que ha decidit compartir la nostra condició humana, en la pobresa i en la senzillesa. M’alegro perquè roman viva i, més encara, es renova la tradició de preparar el pessebre a les cases, en els ambients de treball, als llocs de trobada. Que aquest testimoniatge genuí de fe cristiana ofereixi també avui a tots els homes de bona voluntat una icona suggestiva de l’amor infinit del Pare envers tots nosaltres. Que els cors dels nens i dels adults se sorprenguin novament davant seu.

Estimats germans i germanes, que la Mare de Déu i sant Josep ens ajudin a viure el Misteri del Nadal amb renovada gratitud al Senyor. Que enmig de l’activitat frenètica dels nostres dies, aquest temps ens doni una mica de calma i d’alegria, i ens faci palpar la bondat del nostre Déu, que es fa Nen per salvar-nos i donar nova valentia i nova llum al nostre camí. Aquest és el meu desig per a un Nadal sant i bo: ho dirigeixo amb afecte a vosaltres, aquí presents, als vostres familiars, en particular als malalts i als que pateixen, així com a les vostres comunitats i als vostres éssers estimats.


Descarrergar arxiu