PRIMERA AUDIÈNCIA GENERAL DEL NOU ANY


Benvolguts germans i germanes,

M’alegra acollir-vos en aquesta primera audiència general del nou any i de tot cor us expresso els meus millors desitjos a vosaltres i a les vostres famílies. Que el Senyor del temps i de la història guiï els nostres passos pel camí del bé i concedeixi a cadascú abundància de gràcia i prosperitat. Encara envoltats per la llum del sant Nadal, que ens invita a l’alegria per la vinguda del Salvador, avui estem en la vigília de l’Epifania, en la qual celebrem la manifestació del Senyor a tots els pobles. La festa del Nadal fascina avui igual que en altres temps, més que altres grans festes de l’Església; fascina perquè d’alguna manera tothom intueix que el naixement de Jesús té a veure amb les aspiracions i les esperances més profundes de l’home. El consumisme pot distreure d’aquesta nostàlgia interior, però si en el nostre cor tenim el desig d’acollir aquest Nen que porta la novetat de Déu, que ha vingut per donar-nos la vida en plenitud, les llums dels guarniments nadalencs poden esdevenir un reflex de la Llum que es va encendre amb l’encarnació de Déu.

En les celebracions litúrgiques d’aquests dies sants hem viscut de manera misteriosa però real l’entrada del Fill de Déu en el món i ens ha il·luminat un cop més la llum de la seva resplendor. Tota celebració és presència actual del misteri de Crist i en ella es prolonga la història de la Salvació. A propòsit del Nadal, el papa sant Lleó Magne afirma: «Encara que ara la successió de les accions corporals hagi passat, com es va establir anticipadament en el designi etern […], nosaltres adorem contínuament el mateix part de la Mare de Déu que porta la nostra Salvació» (Sermó sobre el Nadal del Senyor 29,2), i precisa: «Perquè aquest dia no ha passat de manera que hagi passat també el poder de l’obra que es va revelar llavors» (Sermó sobre l’Epifania 36,1). Celebrar els esdeveniments de l’encarnació del Fill de Déu no és un simple record de fets del passat, sinó que és fer presents els misteris portadors de Salvació. En la litúrgia, en la celebració dels sagraments, aquests misteris es fan actuals i arriben a ser eficaços per a nosaltres, avui. Sant Lleó Magne afirma també: «Tot el que el Fill de Déu va fer i va ensenyar per a reconciliar el món no ho coneixem només pel relat d’accions realitzades en el passat, sinó perquè estem sota l’efecte del dinamisme d’aquestes accions presents» (Sermó 52,1).

En la Constitució sobre la sagrada litúrgia, el concili Vaticà II subratlla que l’obra de la Salvació realitzada per Crist continua en l’Església mitjançant la celebració dels sants misteris, gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. Ja en l’Antic Testament, en el camí cap a la plenitud de la fe, tenim testimonis que la presència i l’acció de Déu és mitjançada a través dels signes, per exemple, el del foc (cf. Ex 3,2s; 19,18). Però a partir de l’Encarnació s’esdevé quelcom commovedor: el règim de contacte salvador amb Déu es transforma radicalment i la carn es converteix en l’instrument de la Salvació: «Verbum caro factum est», ‘el Verb es va fer carn’, escriu l’evangelista sant Joan, i un autor cristià del segle III, Tertulià, afirma: «Caro salutis est cardo», ‘la carn és el camí de la Salvació’ (De carnis resurrectione, 8, 3: pl 2, 806).

El Nadal ja és la primícia del sacramentum-mysterium paschale, és a dir, és l’inici del misteri central de la Salvació, que culmina en la passió, mort i resurrecció, perquè Jesús comença a oferir-se a ell mateix per amor des del primer instant de la seva existència humana en el si de la Mare de Déu. La nit de Nadal, per tant, està profundament vinculada a la gran vetlla nocturna de la Pasqua, quan la redempció es realitza en el sacrifici gloriós del Senyor mort i ressuscitat. El pessebre mateix, com a imatge de l’encarnació del Verb, a la llum del relat evangèlic, ja al·ludeix a la Pasqua, i és interessant veure que en algunes icones del Nadal de la tradició oriental es representa el Nen Jesús faixat amb bolquers i ajagut en un pessebre que té la forma d’un sepulcre: una al·lusió al moment en què el despenjaran de la creu, embolcallat en un llençol, i el posaran en un sepulcre excavat a la roca (cf. Lc 2,7.23,53). L’encarnació i la Pasqua no estan l’una al costat de l’altra, sinó que són dos punts clau inseparables de l’única fe en Jesucrist, el Fill de Déu encarnat i redemptor. La creu i la resurrecció pressuposen l’encarnació. Només perquè veritablement el Fill, i en ell Déu mateix, «va baixar» i «es va fer carn», la mort i la resurrecció de Jesús són esdeveniments que ens resulten contemporanis i ens afecten, ens arrenquen de la mort i ens obren a un futur en què aquesta carn, l’existència terrenal i transitòria, entrarà en l’eternitat de Déu. Des d’aquesta perspectiva unitària del misteri de Crist, la visita al pessebre orienta a la visita a l’eucaristia, on trobem present de manera real Crist crucificat i ressuscitat, el Crist viu.

La celebració litúrgica del Nadal, per tant, no és només record, sinó que és sobretot misteri; no és només memòria, sinó també presència. Per a captar el sentit d’aquests dos aspectes inseparables, és necessari viure intensament tot el temps de Nadal com l’Església el presenta. Si el considerem en sentit ampli, s’estén durant quaranta dies, del 25 de desembre al 2 de febrer, de la celebració de la nit de Nadal a la maternitat de Maria, a l’Epifania, al baptisme de Jesús, a les noces de Canà, a la Presentació al temple, precisament en analogia amb el temps pasqual, que forma una unitat de cinquanta dies, fins a Pentecosta. La manifestació de Déu en la carn és l’esdeveniment que ha revelat la Veritat en la història. En efecte, la data del 25 de desembre, vinculada a la idea de la manifestació solar —Déu que apareix com a llum sense posta a l’horitzó de la història—, ens recorda que no es tracta només d’una idea, la idea que Déu és la plenitud de la llum, sinó d’una realitat per a nosaltres, els homes, ja realitzada i sempre actual: avui, com llavors, Déu es revela en la carn, és a dir, en el «cos viu» de l’Església peregrina en el temps, i en els sagraments ens dóna avui la Salvació.

Els símbols de les celebracions nadalenques, que ens recorden les lectures i les pregàries, donen a la litúrgia d’aquest temps un sentit profund d’«epifania» de Déu en el seu Crist-Verb encarnat, és a dir, de «manifestació» que posseeix per part seva un significat escatològic, és a dir, orienta als temps últims. Ja en l’Advent les dues vingudes, la històrica i la vinguda al final de la història, estaven directament vinculades; però és de manera especial en l’Epifania i en el baptisme de Jesús que la manifestació messiànica se celebra en la perspectiva de les esperes escatològiques: la consagració messiànica de Jesús, Verb encarnat, mitjançant l’efusió de l’Esperit Sant en forma visible, porta a compliment el temps de les promeses i inaugura els temps últims.

Cal rescatar aquest temps nadalenc d’un revestiment massa moralista i sentimental. La celebració del Nadal no ens proposa només exemples per imitar, com la humilitat i la pobresa del Senyor, la seva benevolència i amor als homes; sinó que més aviat és la invitació a deixar-se transformar totalment per aquell que ha entrat en la nostra carn. Sant Lleó Magne exclama: «El Fill de Déu […] s’ha unit a nosaltres i ens ha unit a ell de tal manera que el rebaixar-se de Déu a la condició humana es converteix en un elevar-se de l’home a les altures de Déu» (Sermó sobre el naixement del Senyor 27,2). La manifestació de Déu té com a fi la nostra participació en la vida divina, la realització en nosaltres del misteri de la seva encarnació. Aquest misteri és el compliment de la vocació de l’home. Sant Lleó Magne explica també la importància concreta i sempre actual per a la vida cristiana del misteri del Nadal: «Les paraules de l’Evangeli i dels profetes […] inflamen el nostre esperit i ens ensenyen a comprendre el naixement del Senyor, aquest misteri del Verb fet carn, no tant com un record d’un esdeveniment passat, sinó com un fet que té lloc davant dels nostres ulls […]. És com si se’ns proclamés novament en la solemnitat d’avui: “Us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Crist Senyor”» (Sermó sobre el naixement del Senyor 29,1). I afegeix: «Reconeix, cristià, la teva dignitat, i, fet partícip de la naturalesa divina, tingues cura de no caure, amb una conducta indigna, d’aquesta grandesa a la baixesa primitiva » (Sermó 1 sobre el naixement del Senyor, 3).

Benvolguts amics, visquem aquest temps de Nadal amb intensitat: després d’adorar el Fill de Déu fet home i reclinat en un pessebre, estem cridats a passar a l’altar del sacrifici, on Crist, el Pa viu baixat del cel, se’ns ofereix com a aliment veritable per a la vida eterna. I el que hem vist amb els nostres ulls, a la taula de la Paraula i del Pa de vida, allò que contemplem i han tocat les nostres mans, o sigui el Verb fet carn, anunciem-ho amb alegria al món i testimoniem-ho generosament amb tota la nostra vida. Un cop més, de cor us felicito per l’any nou a tots vosaltres i als vostres éssers estimats, i us desitjo una feliç festa de l’Epifania.


Descarrergar arxiu