SANTA CATERINA DE GÈNOVA


Benvolguts germans i germanes,

Avui vull parlar-vos d’una altra santa que porta el nom de Caterina. Després de Caterina de Siena i de Caterina de Bolonya, em refereixo a Caterina de Gènova, coneguda especialment per la seva visió sobre el purgatori. El text que descriu la seva vida i el seu pensament es va publicar en aquesta ciutat de la Ligúria el 1551, i està dividit en tres parts: la Vida pròpiament dita, la Demostració i declaració del purgatori —més coneguda com a Tractat— i el Diàleg entre l’ànima i el cos (cf. Libro de la Vita mirabile et dottrina santa, della beata Caterinetta da Genoa. Nel quale si contiene una utile et catholica dimostratione et dechiaratione del purgatorio, Gènova 1551). El redactor final va ser el confessor de Caterina, el sacerdot Cattaneo Marabotto.

Caterina va néixer a Gènova el 1447; última de cinc fills, va quedar òrfena de pare —Giacomo Fieschi— de ben jove. La seva mare —Francesca di Negro— els va impartir una bona educació cristiana; tant que la més gran de les dues filles es va fer religiosa. Als setze anys, Caterina va ser donada com a esposa a Giuliano Adorno, un home que, després de diferents experiències comercials i militars a l’Orient Mitjà, havia tornat a Gènova per a casar-se. La vida matrimonial no va ser fàcil, entre d’altres coses pel caràcter del marit, aficionat al joc d’atzar. Caterina mateixa va ser induïda inicialment a portar un tipus de vida mundana, en la qual, però, no va aconseguir trobar serenitat. Al cap de deu anys, percebia en el seu cor un profund sentit de buit i d’aflicció.

La conversió va començar el 20 de març de 1473, gràcies a una singular experiència. Havia anat a l’església de Sant Benet i al monestir de la Mare de Déu de les Gràcies per a confessar-se, i en agenollar-se davant del sacerdot «va rebre» —com ella mateixa escriu— «una ferida en el cor, d’un amor immens de Déu», amb una visió tan clara de les seves misèries i dels seus defectes i, al mateix temps, de la bondat de Déu, que gairebé es va desmaiar. Aquest coneixement d’ella mateixa, de la seva vida buida i de la bondat de Déu, li va tocar el cor. D’aquesta experiència va néixer la decisió que va orientar tota la seva vida, expressada en les paraules: «No més món, no més pecats» (cf. Vita mirabile, 3rv). Llavors Caterina va fugir sense fer la confessió. Va tornar a casa, es va tancar a la cambra más amagada i va plorar llargament. En aquest moment va ser instruïda interiorment sobre la pregària i va tenir consciència de l’amor immens de Déu cap a ella, pecadora, una experiència espiritual que no aconseguia expressar amb paraules (cf. Vita mirabile, 4r). En aquesta ocasió se li va aparèixer Jesús sofrent, carregat amb la creu, com sovint se’l representa en la iconografia de la santa. Al cap de pocs dies, va tornar a acostar-se al sacerdot per a fer finalment una bona confessió. Aquí va començar la «vida de purificació» que, durant molt de temps, li va fer sentir un dolor constant pels pecats comesos i la va impulsar a imposar-se penitències i sacrificis per a mostrar a Déu el seu amor.

En aquest camí, Caterina s’anava acostant cada cop més al Senyor, fins entrar en la que s’anomena vida unitiva, és a dir, una relació d’unió profunda amb Déu. En la Vida està escrit que la seva ànima només es guiava i dirigia interiorment pel dolç amor de Déu, que li donava tot el que necessitava. Caterina es va abandonar d’una manera tan total a les mans del Senyor que va viure durant prop de vint-i-cinc anys —com ella escriu— «sense mediació de cap criatura, instruïda i governada només per Déu» (Vita, 117r-118r), alimentada sobretot per la pregària constant i per la santa comunió que rebia cada dia, cosa poc comuna en el seu temps. Només molts anys més tard el Senyor li va donar un sacerdot perquè tingués cura de la seva ànima.

Caterina va estar sempre poc inclinada a confiar i manifestar la seva experiència de comunió mística amb Déu, sobretot per la humilitat profunda que sentia enfront les gràcies del Senyor. Només la perspectiva de donar glòria a ell i de poder ajudar d’altres en el seu camí espiritual la va impulsar a narrar el que succeïa en ella, des del moment de la seva conversió, que és la seva experiència originària i fonamental. El lloc de la seva ascensió als cims místics va ser l’hospital de Pammatone, el complex hospitalari genovès més gran, del qual va ser directora i animadora. Per tant, va portar una vida totalment activa, malgrat aquesta profunditat de la seva vida interior. A Pammatone es va anar formant al seu voltant un grup de seguidors, deixebles i col·laboradors, atrets per la seva vida de fe i per la seva caritat. Va conquerir fins i tot el seu marit, Giuliano Adorno, fins al punt que aquest va deixar la seva vida dissipada, es va convertir en terciari franciscà i es va traslladar a l’hospital a fi d’ajudar la seva dona. Caterina es va ocupar de l’atenció dels malalts fins a la fi del seu camí terrenal, el 15 de setembre de 1510. Des de la seva conversió fins a la seva mort no es van produir esdeveniments extraordinaris, però dos elements caracteritzen tota la seva existència: per una part, l’experiència mística, o sigui, la unió profunda amb Déu, sentida com una unió esponsal, i, per una altra, l’assistència als malalts, l’organització de l’hospital, el servei al proïsme, especialment als més necessitats i abandonats. Aquests dos pols —Déu i el proïsme— van omplir totalment la seva vida, que va passar pràcticament entre les parets de l’hospital.

Benvolguts amics, mai no hem d’oblidar que com més estimem Déu i siguem constants en la pregària, més aconseguirem estimar veritablement aquells qui tenim al nostre voltant, els qui tenim a prop, perquè serem capaços de veure en cada persona el rostre del Senyor, que estima sense límits ni distincions. La mística no allunya dels altres, no crea una vida abstracta, sinó que més aviat acosta als altres perquè es comença a veure i a actuar amb els ulls, amb el cor de Déu.

El pensament de Caterina sobre el purgatori, pel qual és particularment coneguda, està condensat en les dues últimes parts del llibre citat a l’inici: el Tractat sobre el purgatori i el Diàleg entre l’ànima i el cos. És important notar que Caterina, en la seva experiència mística, mai no va tenir revelacions específiques sobre el purgatori o sobre les ànimes que s’hi estan purificant. Això no obstant, en els escrits inspirats de la nostra santa és un element central i la manera de descriure-ho té característiques originals respecte a la seva època. El primer tret original es refereix al «lloc» de la purificació de les ànimes. En el seu temps es representava principalment recorrent a imatges vinculades a l’espai. Es pensava en un cert espai, on es devia trobar el purgatori. En Caterina, en canvi, el purgatori no es presenta com un element del paisatge de les entranyes de la terra: no és un foc exterior, sinó interior. Això és el purgatori: un foc interior. La santa parla del camí de purificació de l’ànima envers la comunió plena amb Déu, partint de la seva experiència de dolor profund pels pecats comesos, enfront de l’amor infinit de Déu (cf. Vita mirabile, 171v). Hem escoltat el relat d’aquest moment de conversió, en què Caterina sent improvisament la bondat de Déu, la distància infinita entre la seva vida i aquesta bondat, i un foc abrusador en el seu interior. I aquest és el foc que purifica, és el foc interior del purgatori. També aquí hi ha un tret original respecte al pensament d’aquest temps. En efecte, no es parteix del més enllà per a descriure els turments del purgatori —com era habitual en aquesta època i potser ho és encara avui— i després indicar el camí per a la purificació o la conversió, sinó que la nostra santa parteix de l’experiència interior de la seva vida en camí cap a l’eternitat. L’ànima —diu Caterina— es presenta a Déu encara lligada als desitjos i a la pena que deriven del pecat, i això li impedeix gaudir de la visió beatífica de Déu. Caterina afirma que Déu és tan pur i sant que l’ànima amb les taques del pecat no pot trobar-se en presència de la majestat divina (cf. Vita mirabile, 177r). I també nosaltres sentim com n’estem, de distants, de plens de tantes coses, de manera que no podem veure Déu. L’ànima és conscient de l’amor immens i de la justícia perfecta de Déu i, per consegüent, pateix per no haver respost de manera correcta i perfecta a aquest amor, i precisament el mateix amor a Déu es converteix en flama, l’amor mateix la purifica de les seves escòries de pecat.

En Caterina s’albira la presència de fonts teològiques i místiques a les quals era normal recórrer en la seva època. En particular, s’hi troba una imatge típica de Dionís l’Areopagita: la del fil d’or que uneix el cor humà amb Déu mateix. Quan Déu ha purificat l’home, l’uneix amb un sutilíssim fil d’or, que és el seu amor, i l’atrau cap a ell amb un afecte tan fort que l’home queda com «superat i vençut, i totalment fora de si». D’aquesta manera el cor de l’home és envaït per l’amor de Déu, que es converteix en l’únic guia, l’únic motor de la seva existència (cf. Vita mirabile, 246rv). Caterina utilitza aquesta situació d’elevació cap a Déu i d’abandó a la seva voluntat, expressada en la imatge del fil, per a expressar l’acció de la llum divina sobre les ànimes del purgatori, llum que les purifica i les eleva cap a les resplendors dels rajos fulgents de Déu (cf. Vita mirabile, 179r).

Benvolguts amics, els sants, en la seva experiència d’unió amb Déu, aconsegueixen un «saber» tan profund dels misteris divins, en què amor i coneixement es compenetren, que són una ajuda per als teòlegs mateixos en el seu compromís d’estudi, d’intelligentia fidei, d’intelligentia dels misteris de la fe, d’aprofundiment real dels misteris, per exemple, d’allò que és el purgatori.

Amb la seva vida, santa Caterina ens ensenya que com més estimem Déu i entrem en intimitat amb ell en la pregària, més ell es dóna a conèixer i encén el nostre cor amb el seu amor. Escrivint sobre el purgatori, la santa ens recorda una veritat fonamental de la fe que es converteix per a nosaltres en invitació a pregar pels difunts, a fi que puguin arribar a la visió beatífica de Déu en la comunió dels sants (cf. Catecisme de l’Església catòlica, n. 1032). Així mateix, el servei humil, fidel i generós que la santa va prestar durant tota la seva vida a l’hospital de Pammatone és un exemple lluminós de caritat per a tots i un estímul especialment per a les dones, que donen una contribució fonamental a la societat i a l’Església amb la seva valuosa obra, enriquida amb la seva sensibilitat i amb l’atenció envers els més pobres i necessitats. Gràcies.


Descarrergar arxiu