SETMANA DE PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS


Benvolguts germans i germanes,

Estem celebrant la Setmana de pregària per la unitat dels cristians, en la qual s’invita tots els creients en Crist a unir-se en oració per a testimoniar el vincle profund que hi ha entre ells i per a invocar el do de la comunió plena. És providencial que en el camí per a construir la unitat es posi com a centre la pregària: això ens recorda, un cop més, que la unitat no pot ser simplement producte de l’acció humana; és, per damunt de tot, un do de Déu, que comporta un creixement en la comunió amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. El concili Vaticà II diu: «Aquestes pregàries comunes són segurament un mitjà molt eficaç d’obtenir la gràcia de la unitat i un signe autèntic dels lligams que continuen unint els catòlics amb els germans apartats: “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mt 18,20)» (Unitatis redintegratio, 8). El camí cap a la unitat visible entre tots els cristians es troba en la pregària, perquè, fonamentalment, la unitat no la «construïm» nosaltres, sinó que la «construeix» Déu, ve d’ell, del Misteri trinitari, de la unitat del Pare amb el Fill en el diàleg d’amor que és l’Esperit Sant, i el nostre compromís ecumènic ha d’obrir-se a l’acció divina, ha de fer-se invocació diària de l’ajuda de Déu. L’Església és seva i no nostra.

El tema escollit aquest any per a la Setmana de pregària fa referència a l’experiència de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, tal com la descriuen els Fets dels Apòstols. Hem escoltat el text: «Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (Ac 2,42). Hem de considerar que ja en el moment de Pentecosta l’Esperit Sant descendeix sobre persones de llengua i cultura diferents: la qual cosa significa que l’Església abraça des dels seus inicis gent de provinença diversa i, això no obstant, precisament a partir d’aquestes diferències, l’Esperit crea un cos únic. Pentecosta, com a inici de l’Església, marca l’ampliació de l’Aliança de Déu amb totes les criatures, amb tots els pobles i amb tots els temps, per tal que tota la creació camini cap al seu objectiu veritable: ser lloc d’unitat i d’amor.

En el versicle citat dels Fets dels Apòstols, quatre característiques defineixen la primera comunitat cristiana de Jerusalem com a lloc d’unitat i d’amor, i sant Lluc no vol descriure sols quelcom del passat. Ens ofereix això com a model, com a norma de l’Església present, perquè aquestes quatre característiques han de constituir sempre la vida de l’Església. Primera característica: estar unida i ferma en l’escolta dels ensenyaments dels Apòstols; després en la comunió fraterna, en la fracció del pa i en les oracions. Com he dit, aquests quatre elements continuen sent avui els pilars de la vida de qualsevol comunitat cristiana i constitueixen també l’únic fonament sòlid sobre el qual progressar en la recerca de la unitat visible de l’Església.

Al capdavant de tot tenim l’escolta dels ensenyaments dels Apòstols, o sigui, l’escolta del testimoniatge que aquests donen de la missió, la vida, la mort i la resurrecció del Senyor. És el que sant Pau anomena senzillament l’evangeli. Els primers cristians rebien l’evangeli de llavis dels Apòstols, els unia la seva escolta i la seva proclamació, ja que l’evangeli, com ho afirma sant Pau, «és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen» (Rm 1,16). Encara avui, la comunitat dels creients reconeix en la referència als ensenyaments dels Apòstols la norma de la seva fe: per tant, qualsevol esforç per a la construcció de la unitat entre tots els cristians passa per l’aprofundiment de la fidelitat al depositum fidei que ens van transmetre els Apòstols. La fermesa en la fe és el fonament de la nostra comunió, és el fonament de la unitat cristiana.

El segon element és la comunió fraterna. En els temps de la primera comunitat cristiana, així com en els nostres dies, aquesta és l’expressió més tangible, sobretot per al món extern, de la unitat entre els deixebles del Senyor. Llegim en els Fets dels Apòstols que els primers cristians ho tenien tot en comú i qui tenia possessions i béns els venia per a repartir-los entre els necessitats (cf. Ac 2,44-45). Aquest compartir els propis béns ha trobat, en la història de l’Església, modalitats sempre noves d’expressió. Una d’aquestes, peculiar, és la de les relacions de fraternitat i amistat construïdes entre cristians de diferents confessions. La història del moviment ecumènic està marcada per dificultats i incerteses, però també és una història de fraternitat, de cooperació i de compartició humanament i espiritualment, que ha canviat de manera significativa les relacions entre els qui creuen en Jesús, Senyor nostre: tots estem compromesos a seguir per aquest camí. El segon element és, doncs, la comunió, que per damunt de tot és comunió amb Déu mitjançant la fe; però la comunió amb Déu crea la comunió entre nosaltres i s’expressa necessàriament en la comunió concreta de què parlen els Fets dels Apòstols, és a dir, el compartir. Ningú en la comunitat cristiana no ha de passar fam, ningú no ha de ser pobre: es tracta d’una obligació fonamental. La comunió amb Déu, realitzada com a comunió fraterna, s’expressa, en concret, en el compromís social, en la caritat cristiana, en la justícia.

Tercer element: en la vida de la primera comunitat de Jerusalem era essencial el moment de la fracció del pa, en què el Senyor mateix es fa present amb l’únic sacrifici de la creu en el seu lliurament total per la vida dels seus amics: «Aquest és el meu cos entregat en sacrifici per vosaltres. […] Aquest és el calze de la meva sang […] vessada per vosaltres.» «L’Església viu de l’eucaristia. Aquesta veritat no expressa només una experiència quotidiana de fe, sinó que tanca en síntesi el nucli del misteri de l’Església» (Ecclesia de Eucharistia, 1). La comunió en el sacrifici de Crist és el cimal de la nostra unió amb Déu i, per tant, representa també la plenitud de la unitat dels deixebles de Crist, la comunió plena. Durant aquesta Setmana de pregària per la unitat se sent de manera especial l’aflicció per la impossibilitat de compartir la mateixa taula eucarística, signe que encara som lluny de la realització de la unitat per la qual Crist va pregar. Aquesta experiència dolorosa, que també confereix una dimensió penitencial a la nostra oració, ha d’arribar a ser motiu d’un compromís encara més generós per part de tots, a fi que, anant traient els obstacles a la comunió plena, arribi el dia en què serà possible reunir-se entorn de la taula del Senyor, partir plegats el pa eucarístic i beure del mateix calze.

Per últim, l’oració —o, com diu sant Lluc, les oracions— és la quarta característica de l’Església primitiva de Jerusalem descrita en el llibre dels Fets dels Apòstols. L’oració és des de sempre l’actitud constant dels deixebles de Crist, allò que acompanya la seva vida quotidiana en obediència a la voluntat de Déu, com ens ho mostren també les paraules de l’apòstol sant Pau, que escriu als Tessalonicencs en la seva primera carta: «Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist» (1Te 5,16-18; cf. Ef 6,18). La pregària cristiana, participació en la pregària de Jesús, és per excel·lència experiència filial, com ho confirmen les paraules del parenostre, oració de la família —el «nosaltres» dels fills de Déu, dels germans i germanes— que parla al Pare comú. Posar-se en actitud de pregària significa, per tant, obrir-se també a la fraternitat. Només en el «nosaltres» podem dir Pare nostre. Obrim-nos doncs a la fraternitat, que deriva del ser fills de l’únic Pare celestial, i estiguem disposats al perdó i a la reconciliació.

Estimats germans i germanes, com a deixebles del Senyor tenim una responsabilitat comuna envers el món, hem de prestar un servei comú: com la primera comunitat cristiana de Jerusalem, partint del que ja compartim, hem de donar un testimoniatge fort, fonamentat espiritualment i sostingut per la raó, de l’únic Déu que s’ha revelat i ens parla en Crist, per a ser portadors d’un missatge que orienti i il·lumini el camí de l’home del nostre temps, sovint privat de punts de referència clars i vàlids. Així doncs, és important créixer cada dia en l’amor recíproc, esforçant-se per a superar les barreres que encara existeixen entre els cristians; sentir que hi ha una vertadera unitat interior entre tots els qui segueixen el Senyor; col·laborar tant com sigui possible, treballant plegats sobre les qüestions que queden obertes; i, sobretot, ser conscients que en aquest itinerari el Senyor ha de socórrer-nos, ha d’ajudar-nos molt encara, perquè sense ell, sols, sense «romandre en ell» no podem fer res (cf. Jn 15,5).

Benvolguts amics, un cop més, ens trobem reunits en la pregària —de manera especial en aquesta setmana— al costat de tots aquells que confessen la seva fe en Jesucrist, Fill de Déu: perseverem en l’oració, siguem homes d’oració, implorant de Déu el do de la unitat, a fi que es compleixi per a tot el món el seu designi de salvació i de reconciliació. Gràcies.


Descarrergar arxiu