SANT ALFONS MARIA DE LIGUORI


Benvolguts germans i germanes,
Avui vull presentar-vos la figura d’un sant doctor de l’Església al qual devem molt, perquè va ser un insigne teòleg moralista i un mestre de vida espiritual per a tots, sobretot per a la gent senzilla. És l’autor de la lletra i de la música d’una de les nadales més populars a Itàlia i no sols a Itàlia: Tu scendi dalle stelle.

Alfons Maria de Liguori va néixer el 1696 en el si d’una família napolitana noble i rica. Dotat de notables qualitats intel·lectuals, amb tan sols 16 anys va obtenir el doctorat en dret civil i canònic. Era l’advocat més brillant del fòrum de Nàpols: durant vuit anys va guanyar totes les causes que va defensar. Això no obstant, en la seva ànima assedegada de Déu i desitjosa de perfecció el Senyor el va portar a comprendre que el cridava a una vocació molt diferent. De fet, el 1723, indignat per la corrupció i la injustícia que viciaven l’ambient del fòrum, va abandonar la seva professió —i amb ella la riquesa i l’èxit—, i va decidir fer-se sacerdot, malgrat l’oposició del seu pare. Va tenir mestres excel·lents, que el van introduir en l’estudi de la Sagrada Escriptura, de la història de l’Església i de la mística. Va adquirir una àmplia cultura teològica, que va començar a donar fruit quan, alguns anys després, va emprendre l’obra d’escriptor. Va ser ordenat sacerdot el 1726 i es va unir, per a l’exercici del seu ministeri, a la Congregació diocesana de les Missions Apostòliques. Alfons va iniciar una feina d’evangelització i catequesi entre els estrats més baixos de la societat napolitana, a la qual li agradava predicar i la instruïa en les veritats fonamentals de la fe. No poques d’aquestes persones, pobres i modestes, a les quals s’adreçava, sovint es lliuraven als vicis i feien accions criminals. Amb paciència els ensenyava a resar, animant-los a millorar la manera de viure. Alfons va obtenir resultats excel·lents: als barris més miserables de la ciutat es multiplicaven els grups de persones que, en caure la tarda, es reunien a les cases privades i als tallers, per resar i meditar la paraula de Déu, sota la guia d’alguns catequistes formats per Alfons i per altres sacerdots, que visitaven regularment aquests grups de fidels. Quan, per desig exprés de l’arquebisbe de Nàpols, aquestes reunions van començar a celebrar-se a les capelles de la ciutat, van prendre el nom de capelles vespertines. Aquestes capelles van ser una autèntica font d’educació moral, de sanejament social i d’ajuda recíproca entre els pobres, i gràcies a aquesta activitat gairebé es van acabar els robatoris, els duels i la prostitució.

Encara que el context social i religiós de l’època de sant Alfons era molt diferent del nostre, les capelles vespertines són un model d’acció missionera en què ens podem inspirar també avui per a una nova evangelització, especialment dels més pobres, i per a construir una convivència humana més justa, fraternal i solidària. Als sacerdots se’ls ha confiat una tasca de ministeri espiritual, mentre que laics ben formats poden ser animadors cristians eficaços, autèntic llevat evangèlic en el si de la societat.

Després de pensar a anar a evangelitzar els pobles pagans, Alfons, als 35 anys, va entrar en contacte amb els camperols i els pastors de les regions interiors del regne de Nàpols i, sorprès per la seva ignorància religiosa i per l’estat d’abandó en què es trobaven, va decidir deixar la capital i dedicar-se a aquestes persones, que eren pobres espiritualment i materialment. El 1732 va fundar la Congregació religiosa del Santíssim Redemptor, que va posar sota la protecció del bisbe Tommaso Falcoia, i de la qual més endavant es va convertir en superior. Aquests religiosos, dirigits per Alfons, van ser autèntics missioners itinerants, que arribaven fins i tot als llogarrets més remots, exhortant a la conversió i a la perseverança en la vida cristiana sobretot per mitjà de la pregària. Encara avui, els redemptoristes, escampats per nombrosos països del món, amb noves formes d’apostolat, continuen aquesta missió d’evangelització. Penso en ells amb gratitud, exhortant-los a ser sempre fidels a l’exemple del seu sant fundador.

Estimat per la seva bondat i pel seu zel pastoral, el 1762 Alfons va ser nomenat bisbe de Sant’Agata dei Goti, ministeri que, per concessió del papa Pius VI, va abandonar el 1775 a causa de les malalties que patia. El mateix Pontífex, el 1787, en rebre la notícia de la seva mort, que es va produir enmig de molts sofriments, va exclamar: «Era un sant!» I no es va equivocar: Alfons va ser canonitzat el 1839, i el 1871 va ser declarat doctor de l’Església. Aquest títol és molt apropiat per moltes raons. En primer lloc, perquè va proposar un ric ensenyament de teologia moral, que expressa adequadament la doctrina catòlica, fins al punt que va ser proclamat pel papa Pius XII «patró de tots els confessors i els moralistes». En la seva època s’havia difós una interpretació molt rigorista de la vida moral, entre altres raons per la mentalitat jansenista que, en comptes d’alimentar la confiança i l’esperança en la misericòrdia de Déu, fomentava la por i presentava un rostre de Déu adust i sever, molt llunyà del que ens va revelar Jesús. Sant Alfons, sobretot en la seva obra principal, titulada Teologia moral, proposa una síntesi equilibrada i convincent entre les exigències de la llei de Déu, esculpida en els nostres cors, revelada plenament per Crist i interpretada amb autoritat per l’Església, i els dinamismes de la consciència i de la llibertat de l’home, que precisament en l’adhesió a la veritat i al bé permeten la maduració i la realització de la persona. Als pastors d’ànimes i als confessors Alfons recomanava que fossin fidels a la doctrina moral catòlica, assumint al mateix temps una actitud caritativa, comprensiva, dolça, perquè els penitents se sentissin acompanyats, sostinguts i animats en el seu camí de fe i de vida cristiana. Sant Alfons mai no es cansava de repetir que els sacerdots són un signe visible de la misericòrdia infinita de Déu, que perdona i il·lumina la ment i el cor del pecador perquè es converteixi i canviï de vida. En la nostra època, en la qual són clars els signes de pèrdua de la consciència moral i —cal reconèixer-ho— d’una certa manca d’estima pel sagrament de la confessió, l’ensenyament de sant Alfons continua sent de gran actualitat.

Al costat de les obres de teologia, sant Alfons va compondre molts altres escrits, destinats a la formació religiosa del poble. L’estil és senzill i agradable. Les obres de sant Alfons, llegides i traduïdes a nombroses llengües, han contribuït a plasmar l’espiritualitat popular dels últims dos segles. Algunes d’elles són textos que es llegeixen amb gran profit també avui, com Les màximes eternes, Les glòries de Maria, La pràctica d’estimar Jesucrist, obra —aquesta última— que representa la síntesi del seu pensament i la seva obra mestra. Insisteix molt en la necessitat de pregar, que permet obrir-se a la Gràcia divina per complir diàriament la voluntat de Déu i aconseguir la pròpia santificació. Respecte a la pregària escriu: «Déu no nega a ningú la gràcia de l’oració, amb la qual s’obté l’ajuda per a vèncer qualsevol concupiscència i temptació. I dic, replico i replicaré sempre, mentre visqui, que tota la nostra Salvació es troba en el fet de resar.» D’aquí el seu famós axioma: «Qui resa se salva» (Del gran mezzo della preghiera e opusculi affini. Opere Ascetiche II, Roma 1962, p. 171). Em ve a la ment, pel que fa a aquest tema, l’exhortació del meu predecessor, el venerable servent de Déu Joan Pau II: «Les nostres comunitats cristianes han d’arribar a ser autèntiques “escoles d’oració” […]. Cal, per tant, que ensenyar a pregar es converteixi d’alguna manera en un punt determinant de qualsevol programació pastoral» (Novo millennio ineunte, 33 i 34).

Entre les formes de pregària aconsellades encaridament per sant Alfons destaca la visita al Santíssim Sagrament o, com diríem avui, l’adoració, breu o prolongada, personal o comunitària, davant l’eucaristia. «Certament» —escriu Alfons— «entre totes les devocions, aquesta d’adorar Jesús sagramentat és la primera després dels sagraments, la més volguda per Déu i la més útil per a nosaltres […]. Oh, quina delícia més gran estar davant un altar amb fe… i presentar-li les nostres necessitats, com fa un amic a un altre amb qui es té total confiança!» (Visites al Santíssim Sagrament i a Maria santíssima per a cada dia del mes. Introducció). L’espiritualitat alfonsiana és, de fet, eminentment cristològica, centrada en Crist i en el seu evangeli. La meditació del misteri de l’Encarnació i de la Passió del Senyor són sovint objecte de la seva predicació, perquè en aquests esdeveniments s’ofereix «abundantment» la Redempció a tots els homes. I precisament perquè és cristològica, la pietat alfonsiana és també exquisidament mariana. Molt devot de Maria, Alfons il·lustra el seu paper en la història de la Salvació: associada a la Redempció i mitjancera de gràcia, mare, advocada i reina. A més, sant Alfons afirma que la devoció a Maria ens confortarà en gran manera en el moment de la nostra mort. Estava convençut que la meditació sobre el nostre destí etern, sobre la nostra crida a participar per sempre en la felicitat de Déu, així com sobre la tràgica possibilitat de la condemnació, contribueix a viure amb serenitat i compromís, i a afrontar la realitat de la mort conservant sempre la confiança en la bondat de Déu.

Sant Alfons Maria de Liguori és un exemple de pastor zelós, que va conquerir les ànimes predicant l’evangeli i administrant els sagraments, combinat amb una manera d’actuar basada en una bondat humil i suau, que naixia de la intensa relació amb Déu, que és la Bondat infinita. Va tenir una visió optimista, però realista, dels recursos de bé que el Senyor dóna a cada home i va concedir importància als afectes i als sentiments del cor, a més de la ment, per poder estimar Déu i el proïsme.

En conclusió, vull recordar que el nostre sant, anàlogament a sant Francesc de Sales —del qual vaig parlar fa algunes setmanes— insisteix a dir que la santedat és accessible a tots els cristians: «El religiós com a religiós, el seglar com a seglar, el sacerdot com a sacerdot, el casat com a casat, el comerciant com a comerciant, el soldat com a soldat, i així successivament en tots els estats» (Pratica di amare Gesù Cristo. Opere ascetiche I, Roma 1933, p. 79). Donem gràcies al Senyor perquè, amb la seva Providència, suscita sants i doctors en llocs i temps diversos, que parlen el mateix llenguatge per invitar-nos a créixer en la fe i a viure amb amor i amb alegria la nostra vida cristiana en les senzilles accions de cada dia, per caminar per la sendera de la santedat, per la sendera que porta a Déu i a l’alegria vertadera. Gràcies.


Descarrergar arxiu